32

LA PRESÈNCIA

En néixer hem rebut un potencial de vida. Aquest potencial està a les nostres mans. En les mans de cadascú. En som responsables davant Déu i els homes.

Un dels lemes del moviment cultural anomenat “Il·lustració” és aquest: “atreveix-te a pensar”. Si apliquem aquest lema a la religió, tenim el postulat d’Emerson que diu entre altres coses: Reclamem les nostres pròpies obres. ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres... ?

 

També Jaspers es posiciona a favor de la dignitat de l’ésser humà i de la seva consciència personal defensant-la dels falsos profetes de la religió, aquells que diuen: o Revelació o nihilisme, i dels científics materialistes que pronostiquen: fora de la ciència, només hi ha il·lusió.

Jaspers diu: aquests pronunciaments només són mitjans per atemorir les ànimes, per a privar-les de l’auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.   

 

Tinguem, doncs, la valentia de pensar pel nostre compte, però, no oblidem que venim de lluny i que tenim uns antecedents culturals que no seria bo menystenir. És poc assenyat partir de zero com si nosaltres fóssim els primers de la història humana o pensar que res del passat no val la pena de tenir en compte...

 

Recordem, però, que per la Paraula, Déu va fer totes les coses i sense ella no va fer res. Hem dit també que Lavelle ens recorda que el llenguatge, a través de les paraules i l’escriptura, és el mitjà que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos amb els altres, amb les coses i amb la història...  Però, també ens diu que hem de fer bon ús del llenguatge. Molta part de les conviccions que tenim i que ens mouen a creure i a actuar d’una manera determinada són fruit del llenguatge que acceptem i fem servir.

 

Parlem avui una mica més, doncs, de “la presència de l’Etern” i com l’entenem a partir de la cultura que hem rebut.

La pregunta és: ¿Com entenem “la presència de l’Etern”? I l’opinió que en tenim ¿com es fa present en el nostre pensament i en el nostre obrar?

Dues fonts actuen en la formació de les nostres conviccions: el sentit comú i la pròpia cultura.

Posem un exemple de com jutgem les coses a través del sentit comú: Suposem dos matrimonis que celebren les noces d’or. Un matrimoni de pocs recursos econòmics ho celebra amb molta senzillesa a casa seva amb els amics més íntims i algunes flors... L’altre de classe alta i acabalada lloga una orquestra, convida tot el veïnat, etc...  

 

El que volem posar de relleu és que el fet de la solemnitat i exuberància de la celebració del matrimoni ric no indica, per aquest fet, que visqui amb més qualitat espiritual i humana el seu matrimoni... potser sí, però és possible que sigui el matrimoni pobre el que visqui l’amor amb més autenticitat. El sentit comú això ho veu clar. Ara bé, i això és el que volem destacar, Déu és present allí on hi ha més amor. Les formes externes de celebrar aquesta presència no són decisives al respecte.

 

Posem aquest exemple perquè creiem que en el món de la cultura religiosa que hem rebut això no està tan clar. I, de fet, hauria de ser la religió la que ajudés al sentit comú a posar ordre en l’escala de valors i a educar les consciències perquè els creients sabessin distingir entre l’essència i les formes d’expressió de la Vida.

 

La solemnitat i riquesa de detalls d’unes formes de celebració de la fe i la senzillesa d’unes altres ens ha fet creure que “el Crist ressuscitat” és més present en unes formes religioses que en unes altres.

El llenguatge del mateix Concili Vaticà II, que és un referent pels qui, avui dia, es declaren innovadors i reformistes, no és gaire clar, si no es contextualitza. (Recordem en aquest sentit que un cop acabat el Concili hi van haver uns quants teòlegs que demanaven la celebració d’un tercer Concili Vaticà. És conegut el fet que la redacció definitiva dels documents d’aquest Concili Vat. II no era la que volien els grans teòlegs que els van preparar, sinó la que van imposar els membres de la cúria vaticana).

 

Posem aquí un resum de les paraules d’aquell Concili. (Els subratllats són nostres)

Presència del Crist en la litúrgia:  

Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, “essent ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures, és ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells” Mt 18,20.  

Aquesta doctrina, a través de la praxi establerta per les autoritats respectives, ha format la consciència del poble creient, de tal manera que dóna més importància a les formes i maneres de “celebrar” la presència del Crist ressuscitat... que no pas al fet mateix de la seva presència que, per ser eterna i espiritual, no està lligada ni a l’espai ni al temps ni a les formes, ni a les lleis litúrgiques ni a les normes jurídiques. Senzillament la seva presència “és”. En tot cas es fa present allí on hi ha amor: “Déu és amor” i “on hi ha amor allí hi ha Déu”.  Cf.  1Jo

 

Tot això ens demana ser conscients de les dues maneres diferents de parlar de la fe: una, la que fa servir la religió establerta i l’altra, la de l’Evangeli: Nosaltres diem, per exemple, en una processó del Corpus: ”mira, la custodia ve per aquell carrer...” o diem: “Jesús està en el sagrari”. L’Evangeli, en canvi, diu: Del Regne de Déu no podreu dir: “Mireu-lo aquí o allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traduccions diuen “és dins vostre”... Lc 17,21.

 

Recordem: El llenguatge ( parlat, escrit o a través de signes) forma la consciència.

Pregunta: ¿Quina consciència col·lectiva vital ha format la nostra cultura?