22 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les passivitats de creixement i les dues mans de Déu. Així anomena Teilhard tot allò que, (de diferent manera) rebem i que ens fa ésser el que som, a partir de circumstàncies externes a nosaltres mateixos...

Escoltarem què ens diu el Mestre, però abans, recordem que estem parlant de “la dimensió espiritual” i que això vol dir tenir present el que ens diu Panikkar: No es tracta de restar importància a les activitats de la vida... però, hem de tenir present “el tercer ull”, aquest tercer òrgan o facultat, que ens obre a una dimensió de la realitat, que transcendeix el coneixement que puguem adquirir a través de la ment i els sentits.

Sense un silenci dels sentits i de la ment, aquesta facultat espiritual resta atrofiada i aleshores la vida –l’experiència de la vida, prèvia a la seva expressió en diferents activitats: és a dir, la vida en la seva profunditat-, se’ns escapa...

En un altre lloc diu: la distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...  

Tinguem present el que diu Pau de si mateix: corro no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire. 1C 9,26. Certament que necessitem expressar-nos i celebrar la Veritat. Però, quina veritat? No la nostra, diu Machado, sinó la Veritat de Déu.

I la Veritat de Déu resta en el silenci, en el silenci de les nostres coses i de les nostres preferències... Això recorda el llibre de Marià Corbí titulat: Conèixer des del Silenci.

Escoltem, ara, Teilhard:

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit.

I, tanmateix, “què tens que no ho hagis rebut?”  ho diu Pau  1C 4,7.

Penetrem, doncs, en el racó més secret de nosaltres mateixos... intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

... no arribem mai en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.     

L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura... (Estem parlant de la dimensió espiritual). En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.

En aquest marc de pensament tenen sentit les paraules de Jaspers: L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. I també: Ser home és llibertat i referència a Déu.     

21 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem de la força espiritual de la matèria. Però, abans volem remarcar que el fet de posar en relleu aspectes com aquest o de semblants com és el de la secularitat sagrada de Panikkar, no són tan nous com pot semblar; tenen uns antecedents bíblics. En veiem alguns exemples:

Moisés va veure la presència de Déu no com una resplendor estel·lar ubicada a mil anys llum, sinó com una flama de foc enmig d’una bardissa. La bardissa cremava i no es consumia, diu la Bíblia. Va veure Déu en la matèria. En un altre indret Jacob percep la presència divina en el mateix lloc on ell estava descansant. Va dir: De debò, el Senyor és en aquest lloc, i jo no ho sabia... no és altra cosa que la casa de Déu  i la porta del cel. Gn 28, 16-17. I l’Evangelista Joan diu que El qui és la Paraula vingué a casa seva... Jo 1,11. Aquesta casa seva és el Món.

Recordem també altres intuïcions d’una fe més ampla. Panikkar ens parla de Déu-Home-Cosmos i Teilhard de Chardin dels tres components universals: el Còsmic, l’Humà i el Crístic.   

Els pensadors actuals volen posar de relleu que la religió se celebra i es proclama dins de les esglésies, però es viu en la vida de cada dia, dins –no fora- del Món que, si és la casa de Déu, com diu Joan, també és casa nostra. Es tracta de Cristificar la Matèria.    

La Matèria, per una banda, ens diu Teilhard, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides... Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables... Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.

Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?    

I recordem el que ens diu Panikkar: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. La capacitat sensorial és humana i per tant indispensable per a tots els camins de l’espiritualitat.

I per a fer-nos recordar l’empatia que hem de tenir amb la naturalesa, en la qual vivim, ens recorda que els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. 

Per acabar recordem que el teòleg L. Boff en el seu llibre: Els Sagraments de la Vida i la Vida dels Sagraments, ens parla del sagrament de la burilla, que és el record de l’estimat pare que ja no és present... però que segueix sent present.

Tot això ens invita a humanitzar la fe.