6 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Situem-nos!

Sempre que ens disposem a llegir un text ens convé situar-nos en el “context vital” dins del qual adquireix sentit tot el que se’ns diu, i a més hem de tenir en compte que anem vers un canvi substancial d’estil, un canvi de manera de veure i de viure la “Veritat” de les nostres vides i de la societat en general.

Hem posat entre cometes la paraula Veritat perquè, a Occident, en general, se li ha donat un caràcter intel·lectual... en canvi a Orient i a la Bíblia la Veritat té un sentit sapiencial lligat no a unes doctrines, sinó a un comportament humà.

El llenguatge espiritual l’entenem no solament com el llenguatge que parla de coses espirituals, que també, sinó d’aquell parlar que es refereix a la vida de l’esperit en el context humà, per tant, a més dels actes específics anomenats espirituals perquè fan referència directa a Déu, també inclou tots els actes humans fets per un cor net d’egoisme i al servei del bé en general. Això ve a ser la secularitat sagrada, predicada per alguns... Cf. Panikkar  

El contingut essencial de la vida. En l’afer quotidià al servei de la vida humana que comprèn el binomi d’essència i formes: el contingut essencial i les formes d’expressió, ens hem encallat en les formes i hem deixat aparcat el que és essencial. Ens convé rectificar...

El llenguatge simbòlic. El llenguatge propi del coneixement espiritual és el simbòlic: les paraules fan referència, no a les coses, al món físic, sinó al món de les actituds, dels valors essencials de l’ésser humà: la unitat, la bondat, la veritat, la bellesa i tots els seus derivats.

La unitat essencial en la diversitat.

El misteri de l’Ésser és el misteri del nostre propi ésser, i aquest només pot ser comprés quan el pensament esdevé summament lúcid i agut per percebre el nostre lligam i vincle amb l’Absolut; és el punt d’interès suprem en el qual nosaltres volem allò que som, per una voluntat eterna, que esclareix cadascun dels nostres actes particulars, per als quals estem disposats a fer amb joia tots els sacrificis. Lavelle.

Aquesta actitud demana humilitat. Panikkar sembla que ho va entendre. Per això, en referència a la reforma de l’Església que preocupa a molts va dir el següent: en un nivell profund la meva preocupació personal, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’Església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La presència de l’Etern no pot estar condicionada a res: ni a l’espai ni al temps, ni al dogma, ni al sagrament... però, sabem on la podem trobar... allí on hi ha amor. Diu el cant: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu...

I, on hi ha veritable amor? Algú ho sap? Normalment veiem les seves manifestacions... manifestacions d’un amor, de l’autenticitat o la puresa del qual, només Déu en sap la mesura... Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4. Aquesta actitud de l’apòstol, és la més adequada si volem tenir la seguretat de no enganyar-nos a nosaltres mateixos.

 

La renovació autèntica de la religió demana un canvi de mentalitat. És la primera condició que va posar Jesús al començar l’Evangeli, o millor dit el que s’anomena “El Nou Testament”: “convertiu-vos i creieu”... Mc 1,15. Aquesta conversió com diuen els especialistes significa un canvi de mentalitat.

 

I és que no es tracta tant de fer unes altres coses diferents, que també, sinó més aviat el que importa és veure les coses d’una altra manera, des d’una altra perspectiva, des d’un altre nivell de consciència. Sovint fem servir uns paràmetres, a l’hora de parlar de la religió, que no són els més adequats per al moment històric que estem vivint.  

 

Preguntem-nos doncs, què entenem per “religió” i on l’ubiquem ¿Entenem per religió la pràctica d’uns ritus?... (sóc o no sóc practicant, se sent dir).... ¿Limitem la religió a la creença en uns dogmes, a unes cerimònies celebrades dins d’una església?... o a més d’això ¿entenem per religió la dedicació d’una vida al servei del bé i de la humanitat, des de la pròpia llibertat?

 

Escoltem què diu Panikkar sobre la religió: Escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

 

La religió és una actitud, una virtut, un valor humà que dóna sentit a les accions que fem, no solament les que celebrem dins de les esglésies, sinó a totes les accions humanes que portem a terme en nom de Déu...

Què vol dir en “nom de Déu”? Quan l’ésser humà fa les coses -per respondre a l’exigència infinita que ha rebut amb la vida junt amb el cos i l’esperit- les fa en nom de Déu, tenint present que la paraula “Déu” que ni tan sols és necessària, no és un concepte, és un símbol... no cal ni anomenar-la, basta tenir-ne consciència. 

 CONCEPTES I PARAULES

Ja hem parlat d’aquest tema... En realitat el que ens interessa és tenir idees clares sobre el coneixement espiritual; aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor. La religió –la veritable religió- no es pot entendre sense aquest coneixement espiritual que sorgeix de la virtut i d’un alt nivell de consciència i és propi del cor, més que del cap. Recordem la dita de Pascal: El cor té raons que la raó desconeix...  

 

Panikkar volent posar les coses al seu lloc, va dir: El món d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  Vegem la diferència: El “concepte” és propi del llenguatge doctrinal, acadèmic... és l’expressió d’una teoria. “La paraula”, en canvi, és una manifestació de l’essència de la vida humana, d’un aspecte de la Realitat.

 

En la mesura en que hom és fidel a si mateix creix en empatia amb aquesta Realitat de la qual nosaltres en som part. I qui tingui orelles que escolti, deia Jesús. Mt 13,9.  No tothom té aquesta oïda espiritual. Aquesta s’obté a costa d’escoltar amb un cor net; a costa de no posar obstacles a l’acció de Déu en nosaltres. I com deia el Mestre Eckhart: en aquest món de l’esperit no es tracta de fer, sinó de deixar fer. Es tracta de no impedir el creixement de la vida de l’esperit a fi que pugui arribar a la mesura que Déu ha disposat per a cadascú.    

 

Hom ha de saber escoltar i parar l’orella a la veu que ens ve del fons de la consciència...  D’aquest fons en parla sant Agustí amb la seva habitual profunditat. Escoltem-lo: Aquestes coses, significades pels sons (paraules), no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit... d’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden; perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren.

 

D’on i per on penetraren aquestes coses en la meva memòria? (Hem de recordar i ho diu  Bergson, que en aquest context espiritual memòria i consciència són sinònims) No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit... hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... i quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”.  Per tant, la “Veritat” no està en el llibres. Els llibres ens poden ajudar, però la Veritat està dins nostre, amagada, esperant ser descoberta. És el “Déu amagat” de qui ens parla l’Escriptura:

 

Abans que aprengués la Veritat ja era a la meva memòria, diu Agustí, però tan allunyades i sebollides, en les profunditats més recòndites, que, si no haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi.     

 

Les possibilitats de vida són dins nostre. Cal desenvolupar-les i ser-ne conscients. Hem de reconèixer que passem mitja vida adormits com a éssers humans complerts. Per això sant Pau ens diu: ja és hora de desvetllar-nos Rom 13,11. I també: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef. 5,14.

 

L’ESSÈNCIA I LES FORMES

Diuen els mestres: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana, per a la qual resulta difícil, degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Panikkar. En el fons sembla que no tenim prou consciència del que això significa.

En un altre lloc el mateix autor diu que el “caràcter analític” propi d’occident és determinant en el fet de donar importància quasi absoluta a les formes. I diu també: ... la cultura occidental, caracteritzada per l’especialització i per l’interès per l’especificitat de les coses... identifica l’essència de les coses amb la seva diferència específica. 

D’aquesta intuïció se’n poden treure moltes conseqüències pràctiques...

Aquests últims anys els esforços dels anomenats innovadors, per no dir progressistes, se centren en renovar les formes... cosa que està molt bé, però que resulta insuficient. No hi ha prou consciència que el canvi que realment necessita la societat és un canvi de mentalitat pel que fa a l’essència de la vida. Ens esforcem per canviar les parets de l’edifici, però deixem els mateixos fonaments, que sovint, recordant l’al·legoria de Mt 7,24-27, són fets de sorra i no de pedra ferma...  

 

Allò que és essencial forma part del que en diem dimensió espiritual de la vida o de l’ésser humà. És la vida en el que té de més pregon i que sovint se’ns escapa... Aquesta vida només la coneixerem vivint-la, no n’hi ha prou amb l’estudi.

Per explicar què volem dir amb això fem un comentari dels següents versets de Joan: els deixebles preguntaren a Jesús: Mestre, on vius? Jesús els respon: Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39.  

 

Aquest és el comentari que en fem en forma de paràbola: Hi havia un mestre espiritual famós que vivia sol en la seva ermita... dos joves el van anar a veure per aprendre d’ell... truquen a la porta i diuen al Mestre: ensenyeu-nos  quelcom sobre Jesús i el seu Evangeli. El Mestre pot respondre als joves de dues maneres. Una resposta és la que solem esperar sovint nosaltres. És aquesta: El Mestre després d’escoltar els joves, entra dins de la seva cambra i en surt amb un llibre a la mà i els diu: Llegiu aquest llibre és d’un autor famós que escriu molt bé i té molt d’èxit... Vegem ara la segona resposta que pot donar el Mestre: Molt bé nois, doncs quedeu-vos a viure amb mi. Aquesta segona resposta és la que vol ser el comentari de les paraules de Jesús als seus deixebles: Veniu i ho veureu. Es tracta de conviure i no solament en sentit físic, sinó i sobretot espiritualment parlant.

Volem dir amb tot això que el coneixement de l’Evangeli és fruit de l’experiència i de la vida, viscuda amb puresa de cor, i que amb l’estudi sol, per més important que sigui, mai arribarem a conèixer ni Jesús ni l’Evangeli.    

 

LLIBERTAT

El dinamisme de la Vida és una força que tenim dins nostre i que hem de posar al servei del desenvolupament de les possibilitats de creixement que hem rebut -som éssers donats i rebuts- i que hem de dur a terme amb responsabilitat i llibertat.  

Hem dit: llibertat i responsabilitat. Això està aviat dit, però què és primer: la llibertat o la responsabilitat? Hem de posar ordre, perquè, com diu St. Agustí, l’ordre és allò pel qual Déu ha fet tot el que ha fet. Es tracta d’un ordre interior de les coses.

  

L’acceptació de si mateix, (R. Guardini) és fonamental per fer possible la plenitud de l’ésser. Si jo ara no m’accepto, no puc arribar a ser allò que haig de ser... Recordem el que diuen els grans mestres del pensament i de l’esperit: No som ésser, som esdevenir.

 

Decideixo ser responsable perquè sóc lliure per decidir-ho, però, al mateix temps no sóc lliure si no accepto dur a terme les possibilitats de vida i d’ésser que he rebut.  

Recordem: hi ha diversos nivells de consciència, de coneixement, de maduresa personal i, per tant, de llibertat. Només els nets de cor són lliures de veritat.

 

Fàcilment som esclaus de les nostres passions, dels nostres desigs, sovint emmascarats de bones intencions...

Si volem ser divins, tal com l’Etern ho ha disposat, no hem de deixar de ser humans –Jesús, el Crist, mai va deixar de ser Home- però sí que hem de voler divinitzar la nostra humanitat, arribant així a un grau màxim de llibertat. I en aquest grau de llibertat hi trobarem la màxima bellesa font de pau infinita.

 

Tenim una llibertat incipient necessària per començar... Ara bé, la llibertat en la seva plenitud ja no és solament l’eina amb la qual fem els primers passos, sinó la condició que fa possible arribar a la plenitud de la vida espiritual...

 

La llibertat no es limita al fet d’escollir entre una cosa i una altra... És una pretensió de l’ésser humà, diu Krishnamurti, creure que és lliure perquè pot escollir.     

 

Estem parlant d’una llibertat que només és possible en relació amb la transcendència: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. R. Panikkar. En el creient, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Ser home és llibertat i referència a Déu. K. Jaspers

 

PARAULA HUMANA

Ens hem de preguntar; quina dimensió de la vida ens mou: la material, la científica, l’espiritual? Si ho sabem, sabrem quin sentit tenen les nostres paraules.

 

Totes les facetes o dimensions de la vida formen part de l’ésser humà, però sempre i degut a la unitat essencial de la Vida, actuem des d’un lloc concret de la nostra personalitat, i d’allí és on pren sentit i valor el nostre dinamisme.

 

Recordem: Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: Mestre, on vius? venien a dir: en quin nivell de consciència vius i des de quin nivell de coneixement ens parles?... perquè d’acord amb el nivell de consciència –de coneixement- en el qual hom viu, adquireixen sentit les paraules, les accions i tot el que hom fa i diu.

 

Des de la dimensió intel·lectual o racional es pot parlar de les coses de l’esperit, però aquest parlar no serà mai un llenguatge espiritual. El llenguatge espiritual  només es pot emetre des de la dimensió espiritual de l’ésser humà, és a dir des d’un nivell alt de consciència i de coneixement; en definitiva: des de l’experiència, no des de l’estudi...

 

En el fons, allò que ens mou... és allò que ens identifica com a éssers humans; allò que som en realitat. Hi ha uns versets de l’Evangeli que són incomprensibles fora del seu context propi, que és l’espiritual. Els versets que ara volem recordar formen part de la paràbola coneguda com “la paràbola dels talents”, i fan referència a aquell servent que només va rebre un talent i no el va voler treballar per treure’n un benefici...

Per això “l’amo” de la paràbola diu als altres servidors: Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que té. Mt 25,28-29.

Fem ara el nostre comentari dels versets subratllats. És aquest: “tot aquell que estima els altres té molta qualitat humana que no s’afebleix estimant, sinó que creix. La personalitat del qui viu estimant no es deteriora ni disminueix, sinó que augmenta i creix. En canvi aquell que no estima, és pobre humanament parlant, no és res. Només li queda la dimensió material que és temporal, la qual perdrà quan deixi el temps, perquè en l’eternitat només hi regna l’amor, no l’egoisme...

I recordem el que diu el savi: Qui no viu l’eternitat ara, ja pot oblidar-se de viure-la després.       

LA PARAULA HUMANITZADA

Està escrit: El qui és la Paraula s’ha fet home o s’ha fet carn. Jo 1,14.

Els mots que fem servir en els escrits i en la parla i que sovint en diem conceptes i també paraules, han de ser un ressò d’allò que som com humans.

 

Mirem el que diu el mateix diccionari del mot parla: Aspecte individual del llenguatge, mitjançant el qual la persona s’afirma i es compromet en la relació amb els altres. En termes bíblics som “paraula de Déu”, és a dir: imatge i semblança d’Ell, segons ens diu la mateixa Escriptura. Gen 1,26-27.   

 

Tanmateix, en el llenguatge que fem servir fàcilment ens decantem per  designar coses, esdeveniments, conceptes... i és que posar de relleu els sentiments humans ens és més incòmode, perquè requereix acceptar allò que som i el que no som i allò que hauríem de ser. Diu Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte cerca d’evocar estats d’ànim més que representar coses.    

 

Les mateixes paraules que normalment fem servir tenen un doble sentit: material i espiritual. I d’acord amb això les paraules poden signes o símbols. Són signes convencionals quan els fem servir per designar coses, fets...; són símbols quan fan referència a la dimensió espiritual de les nostres vides i del nostre ésser. Els diccionaris parlen de “sentit figurat” per indicar un sentit diferent del que normalment en diem literal. 

 

No és fàcil ensenyar el doble sentit de les paraules: el sensible i l’espiritual, ens   diu Lavelle. I continua dient: L’escriptura no és un simple museu del passat. A través de la durada és l’eternitat el que visualitza: ara bé, no s’eternitza, sinó allò que s’espiritualitza.

Per això St. Efrem ens adverteix i diu: quan llegim els Textos Sagrats és més el que ens queda desapercebut que el que capim. La Paraula té molts aspectes, tants com formes de percebre tenen els qui la llegeixen.

 

El coneixement espiritual és una vivència; ens ajuda a discernir i a diferenciar el que és essencial de les seves formes d’expressió.

Passa però, que el desig, sovint secret -el que rau en l’inconscient- és el que ens dirigeix. L’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Schelling. I ens preguntem: ¿què és el que alimenta el nostre desig, les nostres ganes de viure? Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21. Som allò que estimem, si estimem terra som terra... ens diu Agustí. Tenim dins nostre, amagada en el fons del cor, una vida plena de possibilitats. Depèn de nosaltres fer-ne realitat.