AXIOLOGIA FONAMENTAL

L’axiologia fonamental o espiritual hauria de ser avui dia la disciplina estrella, perquè és la disciplina que parla dels valors humans i, per tant, de les virtuts. És a dir, de les relacions humanes, perquè en el fons tota virtut indica una relació o una faceta o aspecte de la relació, entesa aquesta com l’expressió essencial de la vida, perquè la vida és relació, (la pericoresi), l’home és un ésser relacional. 

La vida espiritual no l’hem d’ubicar en uns actes específics dits espirituals –aquests són l’expressió externa d’aquella vida-,  sinó en una actitud interior alimentada per la fe i que informa tot allò (qualsevol cosa) que fem i que diem.

Diuen que sant Tomàs d’Aquino anomena “Tractat de les virtuts”, aquella part de la Summa Teològica que se sol denominar teologia moral. De semblant manera podríem dir que l’Evangeli és el tractat fonamental de les virtuts per a tots aquells que volen ser deixebles de Jesús de Natzaret.  

Fent un parèntesi recordem que els autors de la vida espiritual de l’Edat mitjana solien distingir entre virtuts i dons de l’Esperit Sant sense oblidar els fruits del mateix Esperit recordats en la carta als gàlates... Són maneres convencionals de distingir certes qualitats més pròpies de certs nivells de consciència o de l’evolució en el camí espiritual... De fet però, el sentit més profund de virtut ho engloba tot, tenint present que tot és do de Déu. Què tens que no hagis rebut? diu l’Apòstol.

Quan parlem de vida espiritual cal recordar la diferència entre actes i actituds i la relació que existeix o ha d’existir entre els actes i les actituds. A part de la diferència de significat, cal tenir present la diferència ontològica entre els actes i les actituds. Quan Jesús, advertint del perill de ser enganyats pels falsos profetes, diu: pels fruits els coneixereu, pensem que aquests fruits no són les obres externes, no són els actes, sinó les actituds, ja que només per les obres externes no tenim prou criteri per conèixer a fons la persona que les fa. Recordem l’advertència de sant Pau: Si ho dono tot als pobres i em deixo cremar viu... però no tinc amor, no em serveix de res. De passada entenem que això vol dir que no és fàcil distingir els vertaders dels falsos profetes, ja que per conèixer les actituds interiors s’ha de tenir un cert discerniment espiritual, el qual sempre ha estat considerat com una disciplina pròpia dels grans mestres de l’esperit.   

Els actes són allò que està fora. I allò que està fora no fa impur l’home, diu també Jesús. Allò que el fa impur (o pur) és el que surt del cor. És a dir, la intenció. Això ho tenien clar els mestres del passat quan recomanaven als creients que la primera cosa que havien de fer en llevar-se era fer un acte explícit de puresa d’intenció que impliqués totes les activitats del dia. La intenció és l’energia inicial que mou totes les coses. És l’acte de fe que està més enllà de tota creença... La intenció fa que l’actitud, que finalment deriva en un acte, sigui considerada una virtut o un vici.

Nosaltres parlem d’axiologia fonamental, perquè de la mateixa manera que hi ha una psicologia profunda, també creiem que és bo distingir entre aquells valors que fan referència a les formes externes de la religió, d’aquells altres que posen més de relleu el contingut essencial. I preferim el terme fonamental al terme espiritual per dues raons: si diem espiritual tenim el perill de cosificar aquest concepte presentant-lo com una part, al costat de les altres (la  racional i la sensorial) de l’estructura de la personalitat. I encara que també es pot presentar així, preferim entendre la dimensió espiritual com la manifestació essencial de l’home. En el fons tot és espiritual, és a dir: tot és obra de l’esperit, ja que com diu l’Escriptura: L’Esperit de Déu aletejava sobre les aigües... I si som imatge de Déu, vol dir que participem de la mateixa naturalesa divina, i si Déu és esperit (Jo,4) també nosaltres som esperit...  En segon lloc preferim el terme fonamental, perquè aquest concepte ens evoca la metàfora de Jesús que parla dels fonaments de la casa. Fixem-nos que Jesús no posa tant de relleu la casa com el seus fonaments... És a dir, els continguts essencials de la vida espiritual. Jesús aconsella fonamentar la nostra casa sobre la roca ferma.

En el primer nivell de consciència la llum ens ve dels sentits, en el segon ens ve de la raó i en el tercer, la llum ens ve de les virtuts, més encara: de la intenció: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu.

No ens ha d’interessar una espiritualitat que només parli de “coses espirituals”. Això crea una separació entre el llevat i la massa. I, separats, el llevat no fa l’efecte que deuria. Avui dia viem que totes les grans religions tenen grups que viuen l’espiritualitat d’una manera molt intensa. Són els místics. Ara bé, observant de lluny la manera com van les coses, hom es pregunta quina influència tenen, aquest grups, en la gran massa de creients en cada una de les religions i, per tant, quina influència exerceixen en les formes amb les quals s’expressen les assemblees dels fidels. En general, sembla que molt poca. Per una banda tenim els grans místics o mestres de l’esperit i per l’altra el fanatisme religiós o la religiositat popular de caire bastant primitiu. Això fa pensar que un punt nuclear de primera importància a l’hora de fomentar una renovació en profunditat de la religió és el fet de donar el màxim de relleu al caràcter holístic de la vida i de la realitat. El concepte holístic no és nou. És nova l’expressió. Però, quan els antics parlaven de l’ U . o quan ens parlaven de la unitat en la diversitat, o quan sant Agustí posava de relleu la importància de l’ordre interior de les coses... tots, d’una manera o altra, ens parlaven del mateix. Més encara, quan Jesús ens ensenya que el vi nou ha d’anar en bots nous i que no podem apedaçar un vestit vell amb un retall de roba acabada de teixir, ens està dient el mateix i assenyalant que una cosa depèn de l’altra, que hi ha una connexió interior que és la que dóna sentit i valor a les coses...

Sovint, durant el curs de la vida hem sentit dir, per exemple: En tal, des de la seva càtedra o des de la seva ensenyança intel·lectual es mostra molt obert i d’idees progressistes, en canvi en el seu tarannà i en la praxi és conservador. O també al revés. Què vol dir això? Això vol dir que aquí falla el caràcter holístic. No hi ha unitat entre els continguts essencials i les formes d’expressió. Aquí falla la pedra angular de tot l’edifici. Jesús va ser considerat com la pedra angular... Jesús va ser coherent. La coherència és una de les virtuts que més es troben a faltar. Si falla aquesta virtut tot se’n va en orris. Aquesta virtut demana ser home sense engany, demana fidelitat a si mateix, sinceritat existencial, puresa de cor... Per això deu ser tan rara!!    

Per tant, la coherència no és quelcom accidental com un adorn extern que només fa bonic. La coherència entre el contingut i les formes, tant en el cas individual com en el col·lectiu és allò que dóna veracitat a les coses. És fer la veritat en l’amor. És la veritat de la qual Jesús va venir a donar-ne testimoni. Una altra cosa, que ara no toca, és indagar el perquè de la incoherència o de la contradicció interna que patim la majoria dels humans. Només des d’un nivell de consciència superior podrem ser coherents.