(3) CONSCIÈNCIA

No estem destinats a ser còpia de ningú. I malgrat que necessitem dels altres i els altres ens poden ajudar a fer camí, no hem de ser mai el seu eco. Això vol dir que la pròpia consciència ha de ser la font de la nostra veritat.

No hem de ser còpia ni de Joan de la Creu, ni de Tomàs d’Aquino, ni de Mateu, ni d’Isaïes... Ni tan sols hem de ser còpia de Déu. Això és el que volien els nostres pares Adam i Eva en el Paradís i es van trobar amb el fracàs de la seva vida. En tot cas, hem de ser memòria i empremta de Déu, però sense perdre la pròpia personalitat. L’onada és el mar, però, l’onada continua essent l’onada.

La consciència és la ressonància del que som. I el nostre ésser més íntim va més enllà de les aparences. Per això és també objecte de fe. És objecte d’experiència no d’experiment. La ciència no arriba a aquests indrets. El nostre ésser forma part del Misteri. Qui coneix el cor de l’home?  Tanmateix, el creient és el qui viu del Misteri.  

És veritat que hi ha molta gent que ha deixat d’absolutitzar la consciència sensorial i viu en el nivell de la consciència racional. Però, es queda aquí, no és prou conscient  que hi ha un tercer nivell de coneixement on la dimensió espiritual no és solament una cosa més entre les altres, sinó que és el lloc de la veritat des d’on es mesuren i es veuen totes les altres coses en la seva última realitat.

En el segon nivell de consciència es tracten les coses de la ciència i de la tècnica. I quan, des d’aquest nivell es tracten les coses de l’home, es pren l’home com a objecte d’observació i des de la vessant científica. Ara bé, no és aquesta la dimensió de l’home que presenta el Nou Testament. L’Evangeli veu l’home en la seva dimensió espiritual i el mira, no com a objecte d’observació i d’estudi, sinó com a subjecte de vida i de vida eterna. I, el lloc propi on es coneix i es viu aquesta dimensió espiritual és el tercer nivell de consciència. La llum que ens il·lumina en aquest nivell no és fruit de l’especulació, sinó de fe. És la fe que intueix la vida amagada amb el Crist en Déu. És el lloc, el desert espiritual, on se sent la veu de l’Esperit.

L’Esperit és energia vital que es manifesta com un vent impetuós que ens empeny, ens transforma, tot i que no es veu amb els ulls de la carn. Aquesta energia vital, que és com l’espoleta que fa possible l’eclosió de la veritat eterna en la consciència, es manifesta a través de la virtut. El creient està a mercè del vent. Es deixa portar... I l’Esperit sempre el condueix al desert. 

Els sentits es fan sentir fàcilment... En canvi, per sentir la veu de l’esperit, es necessita una sensibilitat espiritual que s’aconsegueix després d’anys de purificació, de coratge irreductible i de disposició inamovible per acceptar la realitat espiritual que ens crida a anar més amunt sense descans. Elies, cansat de tota una vida de contradiccions i  de dedicació a favor de la justícia i de la veritat, volia descansar i així ho va demanar al Senyor. Però, Déu li va contestar: Aixeca’t. Encara ert queda un llarg camí per fer.     

La disciplina pròpia del tercer nivell de consciència és l’axiologia fonamental. És una disciplina que inclou el compromís i l’experiència personal del qui la tracta.

Si alguna cosa ha de fer la religió avui dia, per damunt de tota altra cosa, en el moment crític en què vivim, és donar testimoni del tercer nivell de consciència. A partir d’aquí podrà fer el mateix que fa la societat en bé dels altres, en l’assistència social, l’educació, la cura dels malalts... Però, sigui el que sigui allò que faci, tot ho ha de fer des del tercer nivell de consciència. La reforma de la religió si només es preocupa pel canvi de les formes externes de la litúrgia i del Dret Canònic, vol dir que no coneix els signes dels temps i serà una religió que segueix vivint de la llei, encara que parli de l’esperit. Una religió que no ha donat la talla. Recordem que allò que va donar peu, en els nostres orígens, a una religió amb entitat pròpia i que va fer possible la seva existència separada de la religió de sempre, va ser el fet de passar de ser una religió que viu de la llei a ser una religió que viu de la fe. Aquesta va ser l’aportació històrica de sant Pau en el món de les religions. ¿Som conscients avui dia que els qui ens diem cristians i que tenim aquells orígens, manifestats en els Fets dels Apòstols, encara la nostra Litúrgia viu més del Dret Canònic (de la llei) que no pas de la fe?  

El tercer nivell de consciència és el nivell de la fe. El segon nivell de consciència és el nivell de la llei. La llei rep la seva força i el seu sentit de les decisions humanes; la fe rep la seva energia i dinamisme del misteri que es deixa sentir en el fons del cor i que s’intueix més enllà de les raons humanes.

On tenim el cor? Nosaltres estem allà on tenim el cor. On tens el teu tresor hi tens també el teu cor. Físicament estem en un lloc geogràfic de la terra. Espiritualment estem allí on tenim el cor. L’esperit no està lligat a les lleis de la matèria. La presència del Crist sagramentat no és diferent a la presència del Crist ressuscitat. És el mateix Crist. I no podem tractar Crist ressuscitat amb categories temporals d’espai, temps i matèria, sinó amb categories espirituals. El sagrament no és un talismà que canvia la naturalesa de les coses. El sagrament celebra la realitat eterna del Misteri de la fe. La realitat ja hi és. És abans que el sagrament la celebri. La presència del Crist ressuscitat “és” més enllà de l’espai, del lloc geogràfic i del temps. El sagrament no actualitza la presència del Crist ressuscitat. ¿Com pot actualitzar allò que ja és? Pot celebrar, pot recordar. En tot cas el sagrament actualitza la presència del Crist en el creient, quan és el creient, en carn pròpia, el què fa allò que Jesús va fer. En el moment de l’Eucaristia el pa de vida és el creient que comparteix amb el germà el seu amor i ho fa –en la cultura cristiana- recordant el que Jesús va fer. Jesús no va dir: Recordeu el que jo he fet, sinó que va dir: Feu vosaltres el que jo he fet en memòria meva.

Jesús va advertir als seus deixebles: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà l’Esperit... Els cristians quan celebrem l’acció de gràcies, ¿hem fet cas d’aquesta advertència? En tot cas no podem retenir Jesús pensant amb categories temporals. En el llenguatge popular diem: “Ningú no ha tornat de l’altre món”. Tampoc Jesús pot tornar d’aquesta manera “humana” que esperem...

La presència del Crist ressuscitat no depèn del sagrament. La presència del Crist ressuscitat no està condicionada a unes lleis. En l’esperit no hi caben presències espacials. Tampoc no es pot dir: És present o no és present, perquè l’Esperit “és” i punt. En tot cas podem dir que nosaltres celebrem d’una manera espacial la presència del Crist ressuscitat. Presència que no depèn de la manera com nosaltres la celebrem i amb quines condicions la celebrem. Fer dependre la presència del Crist ressuscitat d’unes normes o d’unes lleis és una aberració teològica. És una contradicció “in terminis” dir que la celebració eucarística fa possible la presència del Crist ressuscitat, quan aquesta presència “és” més enllà de tota condició humana i temporal. En tot cas, la celebració, ens pot ajudar a viure aquest misteri de la fe que existeix des de la creació del món: D’abans que Abraham nasqués, jo sóc, va dir Jesús. La realitat espiritual l’hem de cercar amb categories d’esperit, perquè la carn no serveix de res, és l’esperit qui dóna vida.