6 – ENGRUNES

La transformació al·ludida ja l'hem apuntat ... No es tracta de fugir del món sinó de transfigurar-lo, que és quelcom més que redimir-lo: és ressuscitar-lo.

És fer del món la veritable casa de Déu. Hem de veure el món no com si fos un pis llogat en el qual vivim però que no es nostre, sinó com quelcom que forma part essencial de la nostra vida. Recordem una vegada més les paraules de Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos. I també diu L'Escriptura: Llavors el Senyor Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Gen 2,7.

S'ha de “trobar” el silenci i “crear” el camí, la senda. El descobriment de la secularitat sagrada ens suggereix ser el catalitzador perquè la transformació no sigui solament un canvi de vestit, una nova moda. Parlem d'una mutació històrica.

És des del silenci: del canvi total de mentalitat que podrem accedir a la llum que fa possible veure les coses d'una altra manera, a la manera de Déu. I crear el camí. Cadascú ha de fer el seu camí fins arribar a ser ell mateix camí a semblança del Crist que és el Camí. Cadascú l'ha de fer perquè com diu sant Joan de la Creu “a les altures” ja no hi ha camí. És la llibertat! Només des de la llibertat autèntica, que és llibertat responsable, podrem ser artífex d'un canvi històric transcendent i no quedar-nos només amb un canvi de formes externes més o menys coherents.

“Fer de la necessitat virtut” no és cap vici. Però aquesta operació implica una conversió de la mateixa necessitat, que per aquest fet perd la seva necessitat. Si es converteix en virtut, la necessitat es torna lliure.

Hi ha en la nostra naturalesa una necessitat interior que no ens deixa tranquils. A cada moment estem empesos a ser bons o dolents; mandrosos o actius... Hem de decidir. Tota la vida és decisió i quan l'ésser humà es decideix voluntàriament a favor del bé, és lliure. I això és virtut. I això és allò més gran que ens podem imaginar. Això és el veritable misticisme.

La virtut és tal perquè és una força que ens fa lliures. No se'ns pot forçar per anar al cel, no seria cel.

El cel és Déu. I quan el salmista diu: sou déus, (Salm 82,6) és perquè som lliures. La llibertat és la naturalesa, és la fusta de la qual estan fets els creients.

L'home modern viu en un món sorollós. La contaminació acústica no es manifesta solament en els decibels inquietants de la gàbia tecnocràtica... Es manifesta també en la trepidació interior del ciutadà del nostres dies...

Quan pel carrer veiem la gent dependent del mòbil o casa de la televisió i veiem els quioscos plens de notícies... quin soroll!! No hi ha silenci interior. Impossible trobar-se amb si mateix. El nostre ésser íntim se'ns escapa. Ja Pascal en el seu temps reconeixia que l'home no sap estar sol i que fuig de si mateix.

Aquest estudi no predica un retraïment intimista, una pseudoespiritualitat per a no escoltar els xiscles creixents del “mundanal soroll”.

No es descarten vocacions personals o específiques, però, fins i tot aquells que opten per viure en el claustre, han d'estar oberts a l'univers de tots els homes. La vida és relació i aquesta relació ha de ser com una xarxa que abraci tot el món. Una vida sense relació és com una planta seca.

Al contrari, invita a la transformació al·ludida de la suposada “necessitat” de la maquinària sorollosa de l'anomenada “vida” moderna agusant més els sentits per sentir (en tots els seus sentits) la música celestial, i començar així la metamorfosi suggerida.

No ens hem de deixar absorbir pels poders externs... Però, per poder fer això, es necessita tenir una forta personalitat... La maquinària externa ens engoleix, ens atrapa... L'home ha esdevingut esclau de l'enginy que han fet les seves mans. On és la llibertat, la pau, l'alegria de la vida? Acabem desitjant, però no estimant.

Per això no hi ha receptes tècniques. Qui no escolta (sent i present) el mundanal silenci no resistirà la temptació d'apagar els crits de la ciutat amb un soroll encara més gran.

I cada vegada necessitarem un soroll més gran... Aquell soroll encara més gran dels prejudicis, de les ideologies, dels fanatismes religiosos, esportius... Estem plens de sorolls de desigs, d'esperances, de pors, d'enveges...Ara bé, d'aquesta manera serem com un globus ple d'aire que a la més petita punxada explota i no en queda res. Necessitem tenir l'ànima plena de vida, i aleshores les coses seran un complement que servirà per expressar la joia interior amb llibertat d'esperit. L'ànima és silenciosa, no fa soroll, però està plena de vida: una vida amaga en el Crist... Col 3,3.

¿Utopia? Certament, ja que aquest “topos” no existeix (encara), encara que insisteix en sortir a la superfície tant com arrels noves de l'humus humà i no dels detritus artificials d'una civilització que ha fet de la “civitas” una mega màquina...

Cal rectificar de tant en tant la ruta que hem seguit durant un temps i que, per inèrcia, hem anat desviant de la seva primera direcció. I quan rectifiquem, pensem que no fem res de nou, encara que sovint ens agrada dir-ho... a semblança del moviment cristià que ha anomenat Nou Testament el missatge del qual Jesús va dir: No us penseu que he vingut a abolir els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a compliment. Mt 5,17. L'humus humà hi és. No es perd. Cal, només, fer bon treball per part nostra. Cal fidelitat a allò que som. Més ben dit: a allò que Déu vol que siguem i que “és” des de tota l'eternitat.

El canvi de segle ens invita a un autèntic canvi de “saeculum”, ens invita a transformar el segle, el món (que per semblar “provisional” es menystenia o ens aferràvem a ell adorant-lo amb frenesí), en un “saeculum” que per ser la “força vital” de la mateixa realitat pertany a la nostra naturalesa més pregona.

Aquest fragment ens invita a veure el món amb altres ulls. Ni menyspreu ni aferrament com si fos un objecte, una cosa... És més que una cosa. És quelcom que forma part de nosaltres. Jaspers diria que només el poden estimar bé des de l'englobant. És a dir, des d'aquell nivell de consciència que abraça en una unitat de pensament i voluntat la realitat que Panikkar anomena cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos.

El “saeculum” és el cos de la Divinitat, diuen moltes tradicions, “força vital de les coses” suggereix la etimologia.

En el fons, tot és diví. Tot forma part del Misteri en el qual estem immersos i que és el sentit de les nostres vides. Som fruits del Silenci. Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel com un guerrer implacable... Sav 18,14-15. Es tracta de la paraula per la qual tot ha vingut a l'existència i sense ella res no existiria. Jo 1,3. Panikkar recorda que la matriu de la paraula és el silenci. Per tant hem d'escoltar el silenci com la música callada i la soledat sonora que evoca sant Joan de la Creu...

La transformació del bullici en silenci, de la bullanga del bombolleig de l'ebullició trepidant, en l'emmudiment dels sorolls externs i interns pertany a l'art de viure, és a dir, a la saviesa.

El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el “logos”, va escriure sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l'eternitat. Benaurat aquell que ha arribat a la ignorància infinita, va dir Evagri Pòntic. D'aquest silenci en sortirà la saviesa. La saviesa (el tercer ull) és aquell coneixement amb el qual veiem les coses de l'esperit. El silenci és important perquè dóna pas a l'acció de Déu en nosaltres, fent emmudir les nostre pobres veus.