2 – RETALLS

Anar més endins, pujar a la muntanya alta, passar a l'altra riba, pujar a Jerusalem, seguir pel camí.. són expressions que l'Evangeli fa servir per indicar que no tot està fet, que la vida és camí, és esforç de superació, és opció lliure vers la plenitud. L'home no és ésser, és esdevenir, diuen els pensadors. La pau, la joia i la llibertat les hem de guanyar. Hem d'aconseguir la nova innocència de la qual ens parla R. Panikkar: La nova innocència és el regne de la llibertat. No es tracta de tornar a la primera innocència perduda, sinó d'aconseguir la nova innocència per la llibertat que és el do que ens dóna la capacitat de participar de la naturalesa divina. 2Pe 1,4. Jesús recorda als fariseus el text de la Bíblia: Està escrit en la Llei: Vosaltres sou déus. Jo 10,34. Som Déu per participació puntualitza sant Joan de la Creu en els seus escrits.

En el fons de tot aquest raonament segurament hi podríem trobar la doctrina del primer Adam i del segon Adam o de l'home vell i de l'home nou de sant Pau. Amb altres paraules i des de la filosofia, Jaspers vol dir el mateix quan parla -en l'esquema que defineix la seva filosofia- de l'existència en dos sentits. Vegem: Sant Pau parla del primer Adam com ànima vivent (1Co 15,45) i Jaspers parla de l'existència (dasein) que viu en un món ambient com tot el que és viu, i que una deixeble seva tradueix per subjecte vital. I del segon Adam diu Pau que és esperit que dóna vida, i Jaspers en l'altre sentit que dóna a l'existència (existenz) l'entén com a possibilitat des de la llibertat. És a dir com allò que es pot i s'ha d'arribar a fer, a crear.

Els escolàstics anomenaven aquesta “possibilitat”: la potència obediencial. Déu ens ha donat la capacitat i la possibilitat d'arribar a ser com ell, però ho hem de voler i ho hem de guanyar. No se'ns ha donat fet com volia Adam en el Paradís. Per això recalca Panikkar que no es tracta de tornar al paradís perdut, sinó d'aconseguir la nova innocència. En el fons, creure vol dir ser innocents des de la llibertat. Innocència vol dir guardar silenci: (no interferir amb els nostres conceptes matussers, ni amb els nostres desigs desordenats), ja que el silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos (la paraula). Sant Ireneu.

L'acte de fe que podem fer gràcies a la llibertat va molt més enllà i és quelcom molt mes senzill, i al mateix temps, molt més potent, que les creences. Confondre la fe amb les creences ha estat mortal per a les religions.

L'acte de creure implica el fet de néixer de dalt; néixer de nou. Jo 3,3-8. L'home nou, aquell qui des de la seva llibertat opta per creure i acollir Déu en el seu cor, Jo 1,12., és el que Joan considera com el nascut de Déu mateix, no pas el nascut de la sang, ni de desig carnal ni de voluntat humana... Jo 1,13. Aquest és el qui és considerat fill de Déu. Jo 1,12.

Certament que sense la carn i la sang no podríem adherir-nos a la voluntat de Déu. La carn i la sang ens acompanyen fins al final. Però allò que ens fa viure de debò a fons la vida, és la voluntat de Déu que està en l'interior més íntim de nosaltres mateixos, quan aquesta voluntat la fem nostra. Recordem que Schelling, Teilhard de Chardin i molts altres consideren la voluntat com allò més íntim de l'home. Això demana quelcom tan gran que és com néixer de nou espiritualment parlant. Els qui han nascut de dalt, quan parlen de renovacions de les estructures i de les actituds ho veuen i expressen amb naturalitat i senzillesa, tot i que van molt més lluny que tots aquells que solament parlen de renovar les formes externes.

Quan naixem i venim en aquest món ja som fills de Déu perquè la naturalesa també és obra de Déu. Però, aquesta realitat humana de la vida se'ns dóna com a matèria a partir de la qual, per la llibertat, bastim la vida de l'esperit, la qual és com font d'aigua viva d'on brolla vida eterna. Jo 4,14. La llibertat és la clau per entrar en l'eternitat. La llibertat fa possible la fe. Creu qui vol creure. Se'ns dóna el temps per poder entrar en l'eternitat. Qui creu en Déu ja viu l'eternitat ara.

Ara bé, si volem arribar lluny en el camí de la salvació, hem de portar un sarró o un bastó... alguna cosa, que en el món espiritual podríem anomenar meditació.

Meditar és prendre consciència de la realitat. Això és molt més que llegir un article de diari... Quan llegim obtenim informació de nous coneixements, els quals es queden en la perifèria del que som i del que estem destinats a ser. Dit d'una altra manera: meditar és anar a fons, amb la intenció de descobrir el sentit últim de la nostra existència.

També hauríem de distingir, com feien els monjos, entre lectura espiritual i meditació. Sovint el que fem és llegir per sobre. Fem una lectura que ni tan sols arriba a ser lectura espiritual encara que sigui lectura de textos anomenats teològics o religiosos. Menys es pot considerar meditació. La meditació ha tingut, històricament parlant, molta importància tant a Orient com a Occident i que pot tenir un significat molt ample d'acord amb el context espiritual des del qual es parla. En general i en els ambients espirituals de qualitat, la paraula meditació (i també la paraula contemplació) diuen molt més del que sovint pensem i diem.

Aquí entenem la paraula meditar com a sinònim de filosofar d'acord amb l'opinió que tenien els antics -i alguns dels moderns-, de la filosofia. Els textos que ara proposem parlen d'aquest sentit original de la filosofia:

Per començar transcrivim un text de Marc Aureli, que diu: La vida és una guerra i l'home un foraster en terra estranya. (frases semblants les trobem en la Bíblia) A més, a la fama segueix l'oblit. ¿On pot trobar l'home una manera sensata de viure? Hi ha una sola resposta: en la filosofia. La meva filosofia consisteix en preservar lliure de dany i de degradació la guspira vital que hi ha en el nostre interior... actuant sempre amb un propòsit, evitant les mentides i la hipocresia, sense dependre de les accions o els desencerts aliens. Consisteix en acceptar tot el que vingui, el que ens donin, com si provingués d'una mateixa font espiritual.

En el seu llibre “La saviesa recobrada” i que té per subtítol: Filosofia com a teràpia, Mónica Cavallé, comentant el text anterior, escriu: Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en els quals la filosofia tenia un profund impacte en la vida dels qui la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” ha arribat a ser sinònim d'especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt de temps va ser considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d'inspiració en el complex camí del viure.

Des d'un altre punt de vista, constatem que dins del món religiós s'aprecia la filosofia, però com una cosa pròpia de la gent del segle, com una disciplina profana o secular, malgrat que sempre ha format part de la formació dels qui aspiren a ser sacerdots i malgrat el significat de la paraula. Filosofia vol dir amant de la saviesa. I la saviesa és una de les qualitats o virtuts més apreciades per la Bíblia, de tal manera, que el llibre de la Saviesa diu: Per més perfecte que sigui un home, el tindran per no res si li manca la saviesa que ve de Déu. Sav 9,6. Recordem també que entre els anomenats: Pares de l'Església, als del segle II, se'ls coneix com a filòsofs, un referent eximi dels quals fou sant Justí.

Per la seva banda Panikkar en el seu llibre “Invitació a la saviesa” encapçala una de les seves parts amb el títol: “Filosofia com a estil de vida”. I entre altres coses diu: No escric sobre mi mateix, sinó que m'escric jo mateix. Jo mateix sóc allò de què escric i escric com un que parla. Tot el que jo escric és, almenys, una part del meu jo... Estic particularment atent a deixar parlar la “paraula”. Cada paràgraf que escric hauria de reflectir la meva vida sencera i ser una expressió del meu ésser.

Per tant, la filosofia prepara la voluntat perquè aquesta facultat pugui apreciar i estimar las coses d'acord amb la realitat. Glossant l'Evangeli podríem dir que l'autèntic filòsof és un home sense engany. Jo 1,47. Un home que deixa pas a la vida que malda per brollar dins nostre.

Per a més abundància sobre el tema, proposem ara uns textos de K. Jaspers. (Hannah Arendt, una deixebla de Jaspers va dir d'ell: És el millor mestre de tots els temps). Escoltem-lo doncs:

En la filosofia es tracta del tot de l'ésser, d'allò que concerneix l'home en tant que home; de la veritat que, allà on resplendeix, penetra més profundament que qualsevol coneixement científic.

El pensament filosòfic ha de ser en tot moment originari. Cada home l'ha de complir per ell mateix.

Ja que la filosofia és indispensable als homes, sempre és present, de manera oberta, en adagis tradicionals, en locucions filosòfiques corrents, en conviccions dominants, com també en el llenguatge dels esperits il·lustrats i en els mites. La filosofia no es pot eludir.

Aquí voldria fer una observació. Els textos dels Evangelis amb el seu llenguatge fet de paràboles i “miracles”, l'Evangelista Joan en diu signes, hi ha una densitat de pensament i de vida superior. De fet, cap místic, cap teòleg o filòsof creient, (parlem dels grans) ha dit mai que els seus escrits siguin superiors als textos senzills dels Evangelis. Al contrari, sempre s'han presentat (quan citen l'Evangeli) com a comentaristes. Per tant, quan diem a vegades: aquest autor és massa elevat per a mi, no l'entenc, etc... pensem que la dificultat rau en el llenguatge acadèmic que fa servir, en l'argot, no en el contingut... De totes maneres, si fóssim sincers fins a la medul·la dels ossos, hauríem de confessar que l'Evangeli, tot i el seu llenguatge senzill, tampoc no l'entenem. Recordem les paraules de Jesús: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. Mt 13,14. Volíem dir que els Evangelis són una font de filosofia de nivell superior.

No entenem l'Evangeli perquè sovint l'interpretem en sentit literal. El sentit simbòlic ens queda lluny... no hi estem preparats, no per manca d'estudis, sinó per manca de puresa de cor: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Mt 5,8.

Continuem amb Jaspers: La recerca de la veritat -no la possessió de la veritat- és l'essència de la filosofia. Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta.

Aquest fer camí conté en si la possibilitat d'una profunda satisfacció, fins i tot d'una plenitud en determinats moments privilegiats. Plenitud que no rau en quelcom conegut susceptible de ser enunciat; tampoc en proposicions ni en confessions, sinó en la realització històrica de l'esser home.

Alguns aspectes del filosofar són: Albirar la realitat en el seu origen. Emprendre la comunicació d'home a home en cada sentit de la veritat. Mantenir desvetllada la raó de manera pacient i ininterrompuda enfront d'allò més estrany i d'allò més advers. La filosofia és aquella densitat per la qual l'home esdevé ell mateix, a la vegada que esdevé partícip de la realitat.

La filosofia, com ja proposava en el seu temps Kant és per a tots, necessària per a cada individu; és un quefer ineludible de tot ésser humà: filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home. L'única que pot salvar-nos.

Si això sembla exagerat escoltem el que amb llenguatge del seu temps ens diu sant Alfons M. De Liguori sobre la meditació: Qui peca no medita i qui medita no peca.

Avui dia la religió hauria de ser la consciència del món; la mestra del sentit simbòlic de les paraules que, d'una manera o altra, fan referència a la vida. Malauradament, encara estem lluny de saber llegir en sentit simbòlic les paraules dels textos fundacionals de la nostra religió tal com feia sant Pau i declarava en aquest text: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l'Esperit, amb què expressem, així, les coses de l'esperit amb categories d'esperit. 1Co 2,13.