10
– ENGRUNES
Quan
es llegeix un text convé tenir en compte el seu context, fora del
qual es perd el sentit del que es vol dir. El context pot ser
històric, cultural, literari, etc...
Panikkar
abans d'aprofundir sobre el sentit de la paraula; secularitat en
sentit cosmològic i antropològic fonamental...
exposa les diverses opinions o significats que s'han donat al
concepte de secularitat sobretot aquests últims anys...
Creiem
que és bo tenir-les presents per alliberar les nostres consciències
d'aquelles cuirasses culturals o rutinàries que ens poden dificultar
de veure-hi clar i de caminar amb més lleugeresa pels camins de la
veritat i de la realitat.
Per
tant posem amb lletra més petita per si algú vol llegir les
lectures u opinions sobre la secularitat o secularització...
Orígens
de la secularitat.
Abans
de descriure aquest aspecte definitiu de la realitat advertim que
aquest llibre no prendrà partit en el debat sobre els orígens de la
secularitat, sovint anomenada secularització.
La
secularitat es pot haver originat en la concepció del món
judeocristiana, en el renaixement europeu, en la industrialització
occidental o en la idea moderna d'estat -nació; pot equivaldre al
reconeixement de la raó com a criteri fonamental de la veritat, o
pot comportar la pèrdua de l'esperit religiós o de qualsevol senti
de transcendència; fins i tot pot representar el més gran perill
del nostre temps o simplement una transferència de la religió a un
nou espai; es pot deure al desencant del món, o sols a la
interpretació protestant del món o a altres raons per l'estil; pot
representar la maduresa de l'home i tenir les seves arrels en la
“il·lustració” i en moviments paral·lels en altres
cultures...
Tampoc
entrarem en la discussió sobre si es tracta d'un fenomen anticristià
o és justament la manifestació més genuïna de la revelació
cristiana. Ni entrarem en l'anàlisi de la Bíblia Hebrea o dels Veda
per a dilucidar si les arrels de la secularitat van néixer en les
tradicions religioses primordials abans que resultessin ofegades per
gnosticismes elitistes, o si la secularitat és simplement connatural
a l'ésser humà.
Com
es desprèn d'aquesta exposició d'enfocaments possibles, la qüestió
dels orígens de la secularitat és fascinant i complexa. Aquí,
tanmateix, evitarem la defensa d'una o altra hipòtesi i ens
centrarem en un enfocament cosmològic i antropològic més
fonamental.
Etimologia.
L'ús
de les paraules és
factor determinant a l'hora de connectar amb la realitat, ja que hi
pot haver un ús partidista, interessat... o també pot ser fruit de
la ignorància o d'un nivell baix de consciència.
Totes
les paraules tenen història. El
llenguatge és el document humà més profund. “La
fidelitat al significat original de les paraules és la salvació”.
(Confuci)
La
paraula “secularitat” té molt probablement una arrel etrusca,
origen del llatí “saeculum”, que significa “món temporal”.
L'ordre
temporal és l'ordre en el qual Déu ens ha posat i en el qual podem
demostrar, per mitjà de la nostra llibertat, que volem ser fills de
Déu per sempre. Per tant, no podem renegar d'aquest ordre ni de les
seves categories, i ha de ser per als creients d'un valor
imprescindible.
El
saeculum no és simplement el que sol anomenar-se el món, no és el
mer cosmos material, sinó el cosmos vivent, la força vital de
l'univers.
Com
humans que som participem d'aquesta força vital. N'hem de prendre
consciència i ser fidels a allò que demana de nosaltres,
interioritzant aquesta força i fugint de tota superficialitat
estèril i enganyosa. Sovint no
sabem quin esperit ens mou. Cf.
9,55. Vulgata
El
saeculum no és ni el cosmos geogràfic ni el món humà, sinó
ambdós formant una unitat indestructible. És l'univers vivent, la
força vital del món, impensable si no és l'home el seu
representant i exemplar més qualificat.
La
força vital que ens mou manifestada a través de l'opció fonamental
és la que qualifica les nostres vides. Cada u s'identifica amb allò
que estima... L'Amor que unifica totes les voluntats és Déu. Déu
és Amor,
1
Jo 4,8.
L'Univers és el carro
de foc que
condueix l'home vers el seu destí.
Aquesta
vitalitat significa que el temps no està en declivi... El
temps és el lloc de les possibilitats humanes. L'home
nou
es realitza en l'existència
entesa com a possibilitat
i des de la llibertat.
K.
Jaspers.
Cada
moment de la nostra vida ha de fer possible l'expressió cristiana:
“Quan
va arribar la plenitud del temps”. Gal
4,4. Per
al creient cada
moment potser és el
temps oportú,
pot ser l'hora.
Jesús
actuava sempre d'acord amb la seva hora.
El
saeculum és la manifestació de la simbiosi positiva entre l'home i
el cosmos.
Descripció.
Tornant
a la nostra concepció de la secularitat, la tríada
espai/temps/matèria és un ingredient fonamental de la realitat,
quelcom que no “passa” ni desapareix en benefici d'una altra
existència o una altra realitat. És ben sabut que no hi ha temps
sense espai, i que ambdós impliquen la matèria. Aquests tres
factors són interdependents i formen la corporeïtat que és una de
les tres dimensions inter – in -dependents de la realitat
(cosmoteàndrica).
Panikkar
ens parla des d'un “lloc” de reflexió, des d'un punt de vista
particular. Hem de tenir en compte això per no desorientar-nos amb
altres maneres d'entendre el temps i la matèria. Panikkar sembla
que vol dir que les categories del món actual no son efímeres i que
formen part del misteri cosmoteàndric i que, com a tal, l'hem de
saber valorar positivament des d'una perspectiva tempiterna. Hem de
saber viure la temporalitat amb categories d'eternitat. Hi
poden haver moltes explicacions metafísiques dallò secular... però,
en qualsevol cas sempre és considerat com un valor definitiu. Allò
secular no és el que correntment és anomenat mundà, sinó
l'estructura temporal indestructible del món.
La
secularitat és l'escenari on es juga el destí de tot el que
existeix.
En
canvi, en les pomposament anomenades “grans religions” aquest món
és vist sovint com quelcom perifèric o provisional.
Experiència
del temps.
La
secularitat tal vegada pot ser descrita com un fruit d'una
experiència peculiar del temps...
No
podem estimar res si abans no ho coneixem. Ara bé, aprenem a estimar
dins de les categories d'espai, temps i matèria que és el primer
que coneixem i que ens acompanya fins al final... Són com el marc
que fa possible el dinamisme espiritual.
La
secularitat no absolutitza el saeculum. Sols defensa el seu lloc
legítim en l'esfera de la realitat última...
El
món no és un afegit sense importància.
Les
estructures temporals són més que vestigis del passat que l'home
reté en la memòria o anticipacions del futur (una preparació per a
la vida real). Existeixen pel seu propi dret, pertanyen a l'ordit i a
la trama del teixit mateix de la realitat.
Panikkar
entén la realitat
com el concepte últim dins de l'escala de conceptes.
El
destí temporal de l'home està inextricablement lligat al seu destí
etern i a la seva situació eterna.
No
és, per tant, simplement un mitjà. Forma part del nostre destí
etern.
Els
valors temporals no són només un mitjà per aconseguir-ne uns
altres més alts, sinó que són fins en si mateixos quan se'ls
descobreix com la faceta empírica d'una realitat tempiterna.
Des
d'ara, doncs, podem i hem de viure i actuar en sentit d'eternitat.
Per
tant, la vida humana, no és simplement un mitjà per a l'adquisició
de quelcom més, dependent d'una instància més alta, sinó quelcom
que té el seu valor definitiu com a tal, encara que inseparable del
tot (que hem anomenat cosmoteàndric).
Formem
part del Cos
místic del Crist. El
destí del qual és la
dreta del Pare.