dimecres, 18 de gener del 2017

10 – ENGRUNES

Quan es llegeix un text convé tenir en compte el seu context, fora del qual es perd el sentit del que es vol dir. El context pot ser històric, cultural, literari, etc...
Panikkar abans d'aprofundir sobre el sentit de la paraula; secularitat en sentit cosmològic i antropològic fonamental... exposa les diverses opinions o significats que s'han donat al concepte de secularitat sobretot aquests últims anys...
Creiem que és bo tenir-les presents per alliberar les nostres consciències d'aquelles cuirasses culturals o rutinàries que ens poden dificultar de veure-hi clar i de caminar amb més lleugeresa pels camins de la veritat i de la realitat.
Per tant posem amb lletra més petita per si algú vol llegir les lectures u opinions sobre la secularitat o secularització...

Orígens de la secularitat.

Abans de descriure aquest aspecte definitiu de la realitat advertim que aquest llibre no prendrà partit en el debat sobre els orígens de la secularitat, sovint anomenada secularització.
La secularitat es pot haver originat en la concepció del món judeocristiana, en el renaixement europeu, en la industrialització occidental o en la idea moderna d'estat -nació; pot equivaldre al reconeixement de la raó com a criteri fonamental de la veritat, o pot comportar la pèrdua de l'esperit religiós o de qualsevol senti de transcendència; fins i tot pot representar el més gran perill del nostre temps o simplement una transferència de la religió a un nou espai; es pot deure al desencant del món, o sols a la interpretació protestant del món o a altres raons per l'estil; pot representar la maduresa de l'home i tenir les seves arrels en la “il·lustració” i en moviments paral·lels en altres cultures...
Tampoc entrarem en la discussió sobre si es tracta d'un fenomen anticristià o és justament la manifestació més genuïna de la revelació cristiana. Ni entrarem en l'anàlisi de la Bíblia Hebrea o dels Veda per a dilucidar si les arrels de la secularitat van néixer en les tradicions religioses primordials abans que resultessin ofegades per gnosticismes elitistes, o si la secularitat és simplement connatural a l'ésser humà.
Com es desprèn d'aquesta exposició d'enfocaments possibles, la qüestió dels orígens de la secularitat és fascinant i complexa. Aquí, tanmateix, evitarem la defensa d'una o altra hipòtesi i ens centrarem en un enfocament cosmològic i antropològic més fonamental.

Etimologia.
L'ús de les paraules és factor determinant a l'hora de connectar amb la realitat, ja que hi pot haver un ús partidista, interessat... o també pot ser fruit de la ignorància o d'un nivell baix de consciència.
Totes les paraules tenen història. El llenguatge és el document humà més profund. “La fidelitat al significat original de les paraules és la salvació”. (Confuci)

La paraula “secularitat” té molt probablement una arrel etrusca, origen del llatí “saeculum”, que significa “món temporal”.
L'ordre temporal és l'ordre en el qual Déu ens ha posat i en el qual podem demostrar, per mitjà de la nostra llibertat, que volem ser fills de Déu per sempre. Per tant, no podem renegar d'aquest ordre ni de les seves categories, i ha de ser per als creients d'un valor imprescindible.

El saeculum no és simplement el que sol anomenar-se el món, no és el mer cosmos material, sinó el cosmos vivent, la força vital de l'univers.
Com humans que som participem d'aquesta força vital. N'hem de prendre consciència i ser fidels a allò que demana de nosaltres, interioritzant aquesta força i fugint de tota superficialitat estèril i enganyosa. Sovint no sabem quin esperit ens mou. Cf. 9,55. Vulgata

El saeculum no és ni el cosmos geogràfic ni el món humà, sinó ambdós formant una unitat indestructible. És l'univers vivent, la força vital del món, impensable si no és l'home el seu representant i exemplar més qualificat.

La força vital que ens mou manifestada a través de l'opció fonamental és la que qualifica les nostres vides. Cada u s'identifica amb allò que estima... L'Amor que unifica totes les voluntats és Déu. Déu és Amor, 1 Jo 4,8. L'Univers és el carro de foc que condueix l'home vers el seu destí.

Aquesta vitalitat significa que el temps no està en declivi... El temps és el lloc de les possibilitats humanes. L'home nou es realitza en l'existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.
Cada moment de la nostra vida ha de fer possible l'expressió cristiana: “Quan va arribar la plenitud del temps”. Gal 4,4. Per al creient cada moment potser és el temps oportú, pot ser l'hora. Jesús actuava sempre d'acord amb la seva hora.

El saeculum és la manifestació de la simbiosi positiva entre l'home i el cosmos.

Descripció.
Tornant a la nostra concepció de la secularitat, la tríada espai/temps/matèria és un ingredient fonamental de la realitat, quelcom que no “passa” ni desapareix en benefici d'una altra existència o una altra realitat. És ben sabut que no hi ha temps sense espai, i que ambdós impliquen la matèria. Aquests tres factors són interdependents i formen la corporeïtat que és una de les tres dimensions inter – in -dependents de la realitat (cosmoteàndrica).

Panikkar ens parla des d'un “lloc” de reflexió, des d'un punt de vista particular. Hem de tenir en compte això per no desorientar-nos amb altres maneres d'entendre el temps i la matèria. Panikkar sembla que vol dir que les categories del món actual no son efímeres i que formen part del misteri cosmoteàndric i que, com a tal, l'hem de saber valorar positivament des d'una perspectiva tempiterna. Hem de saber viure la temporalitat amb categories d'eternitat. Hi poden haver moltes explicacions metafísiques dallò secular... però, en qualsevol cas sempre és considerat com un valor definitiu. Allò secular no és el que correntment és anomenat mundà, sinó l'estructura temporal indestructible del món.

La secularitat és l'escenari on es juga el destí de tot el que existeix.
En canvi, en les pomposament anomenades “grans religions” aquest món és vist sovint com quelcom perifèric o provisional.

Experiència del temps.
La secularitat tal vegada pot ser descrita com un fruit d'una experiència peculiar del temps...
No podem estimar res si abans no ho coneixem. Ara bé, aprenem a estimar dins de les categories d'espai, temps i matèria que és el primer que coneixem i que ens acompanya fins al final... Són com el marc que fa possible el dinamisme espiritual.

La secularitat no absolutitza el saeculum. Sols defensa el seu lloc legítim en l'esfera de la realitat última...
El món no és un afegit sense importància.

Les estructures temporals són més que vestigis del passat que l'home reté en la memòria o anticipacions del futur (una preparació per a la vida real). Existeixen pel seu propi dret, pertanyen a l'ordit i a la trama del teixit mateix de la realitat.
Panikkar entén la realitat com el concepte últim dins de l'escala de conceptes.

El destí temporal de l'home està inextricablement lligat al seu destí etern i a la seva situació eterna.
No és, per tant, simplement un mitjà. Forma part del nostre destí etern.

Els valors temporals no són només un mitjà per aconseguir-ne uns altres més alts, sinó que són fins en si mateixos quan se'ls descobreix com la faceta empírica d'una realitat tempiterna.
Des d'ara, doncs, podem i hem de viure i actuar en sentit d'eternitat.

Per tant, la vida humana, no és simplement un mitjà per a l'adquisició de quelcom més, dependent d'una instància més alta, sinó quelcom que té el seu valor definitiu com a tal, encara que inseparable del tot (que hem anomenat cosmoteàndric).
Formem part del Cos místic del Crist. El destí del qual és la dreta del Pare.


9 – ENGRUNES

La reducció de tot el que és real al merament secular asfixia la realitat privant-la del seu caràcter d'infinitud i llibertat. Però, al mateix temps negar a la secularitat el seu caràcter real i definitiu degrada la vida humana a un simple joc sense importància real, ni dignitat.

En definitiva: La Realitat no és solament el món, però tampoc és sense el món. Immanència i transcendència són els dos pols de la realitat. Hem de saber viure l'eternitat en el temps. Això és el que Panikkar anomena: la tempiternitat.

Tal vegada ens enfrontem a un altre “període axial” en aquest cas no de la història tal com ho va descriure K. Jaspers, sinó de la vida humana sobre la terra.

Cada cop se senten més veus que pronostiquen un canvi radical de la humanitat. No és solament Panikkar qui ho diu. Però, el nostre autor ho fa des d'una perspectiva concreta que podem anomenar espiritual -religiosa. Això vol dir que s'està gestant un canvi de mentalitat profund semblant al que hi va haver al principi del cristianisme. De fet la conversió de la qual ens parla Marc (Mc 1,15) té el sentit de canvi de mentalitat. Si ho pensem bé, el fet de canviar algunes coses en la forma d'expressar-nos tampoc és tan difícil quan es té una convicció... Canviar de mentalitat, en canvi, sí que demana anar a fons, i en una mesura tal que és com néixer de nou (Cf. Jo 3,1-12.). I això no és gens fàcil. Això demana un gran esforç de sinceritat interior, superant prejudicis i interessos emmascarats. Vol dir quedar buit de tot allò que “ara” sosté la nostra energia vital.

L'essència de la secularitat és una experiència peculiar del temps com a dimensió constitutiva de la realitat tempiterna.

Es tracta de viure l'eternitat en el temps. La terra nova de la qual ens parla l'Apocalipsi, no és una altra terra, sinó la transformació de la mateixa terra, guardant intacte allò que li és substancial, entenent com diu K. Jaspers: que les coses del món no són el món... Estan en el món, però el món és més... La serpent canvia la pell, deixa la pell però ella continua vivint... allò material és caduc, però la vida és per sempre. La vida mundana es transforma en celestial. Mentrestant la matèria forma part de la nostra existència. No podem prescindir del cos perquè no som àngels i com diu Pascal qui vol fer l'àngel fa la bèstia.

Per altra banda tenim una tendència massa acusada a jutjar el món amb el paràmetres de la nostra província particular. En parlar de secularitat no hem d'oblidar que en la seva forma actual es tracta d'un fenomen bàsicament occidental.

L'aspecte cultural de la vida humana viscuda en un lloc determinat és una expressió particular de la Vida, la qual es pot expressar de moltes maneres diferents. La religió, sovint, ha confós la fe amb la seva expressió (la creença) i aquesta expressió entesa dins d'una cultura particular, amb la qual cosa ha absolutitzat les formes en detriment del contingut essencial. Ha esdevingut una religió que viu de la llei i no de la fe, contravenint i anul·lant el discurs fonamental de sant Pau.

La secularitat és un fenomen transcultural característic de la nostra època... Podem parlar avui d'un món emergent, però hem d'afegir... d'un món que es mata a si mateix, si no som capaços de neutralitzar les tendències letals de la civilització encara dominant.

Aquí és necessari un discerniment de gran qualitat intel·lectual i espiritual. Dit amb altres paraules: si no gaudim d'un alt grau de consciència ens serà impossible distingir allò que mata d'allò que dóna vida. La paràbola anomenada del blat i el jull ens pot ajudar a ser prudents a l'hora d'actuar: Vols que anem a arrencar el jull del teu camp de blat? diuen el mossos al seu Senyor. Ell els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Mt 13,24-30.
Malgrat tot, hem d'actuar i ningú no es pot evadir de la seva responsabilitat. La vida demana una decisió. No fer res és un pecat.

Presentem ara tres aspectes del tema: 1-Descripció d'allò que és la secularitat. 2-Anàlisi de la secularitat sagrada. 3-Consideracions sobre el repte que la secularitat representa per a les religions tradicionals.

És de vital importància no quedar-se amb el so de les paraules. Hem d'empatitzar amb el sentit espiritual dels conceptes ubicant-los en el seu propi context existencial. No entendrem bé un text si només ens sorprèn per la seva novetat, però queda fora del nostre context vital. Comprendrem un text si, dins de la novetat, és, al mateix temps, confirmació del que sentim o pressentim nosaltres mateixos.

He introduït l'expressió “secularitat” en el marc de la intuïció “cosmoteàndrica” per expressar aquella visió de la realitat que compren el diví, l'humà i el còsmic, com els tres elements constitutius de la realitat sense subordinació alguna entre ells. Però, aquí només tractem d'un sol aspecte d'aquesta concepció... Tot depèn de si som capaços d'extraure la seva quintaessència. Utilitzo la paraula realitat com el símbol més general i universal de tot el que existeix...

Quan el tema del qual es tracta és d'alguna manera un tema humà, forçosament ha de produir alguna ressonància dins nostre a través de la qual ens sentim identificats amb el que diem o sentim. Si no és així tal vegada voldrà dir que vivim en la superfície del que és humà. I hem de ser conscients llavors que en aquest nivell superficial ens tractarem com a simples objectes i no com a subjectes de la realitat. Contemplarem, però no viurem i, si no vivim, no entendrem.

Hem de distingir entre: secularització, secularisme i secularitat.

La “secularització” és el procés històric pel qual les institucions religioses han estat desposseïdes de les riqueses, del poder i dels drets que havien acumulat al llarg dels segles. Les arrels són polítiques i la causa principal una certa insatisfacció respecte de la religió institucionalitzada a la que es despulla dels seus privilegis.

Tots nosaltres hem viscut d'alguna manera la realitat de la separació entre l'Església i l'Estat. La història ens mostra com s'ha portat a terme aquesta separació.

La secularització parteix d'una visió dualista del regne “religiós” o “sagrat”, ja que s'entén que no pertany al “saeculum” (al món). Principalment la secularització és el procés històric pel qual es torna al món les adquisicions i el poder de les institucions religioses, soscavant o destruint la posició privilegiada que havien adquirit...

Les diverses posicions polítiques sobre el tema que presenciem en el nostre temps demostren bé que no es té un concepte clar del tema... i cadascú mostra la seva opinió, sovint mancada d'intel·ligència.

b) El “secularisme” per altra banda, és una ideologia que afirma que el món empíric és tot el que existeix, que la transcendència en un sentit vertical és una mera il·lusió de la ment. El secularisme defensa que tot és d'aquest món. El “saeculum” és tot el que existeix realment.

Pels qui pensen així, la religió no té cap sentit i, per ells, és allò que s'ha de fer desaparèixer.

c) La “secularitat” representa la convicció que el saeculum pertany a l'esfera última de la realitat. El saeculum no és un estat subordinat i/o transitori de l'ésser, insignificant enfront d'un univers etern, diví i transcendent, però tampoc no és l'única realitat.
La secularitat no és ni dualista ni monista, sinó que implica una visió “advaita” o no dualista del real, que insisteix en la importància última de la dimensió secular de la realitat, tradicionalment oblidada.

Per tant, la vida secular és un aspecte de la vida i com a tal forma part de la realitat eterna. Menystenir aquest aspecte secular és menystenir la vida. La Unitat última de la vida es destrueix quan no s'accepta la realitat de la seva diversitat manifestada en el temps. No hi ha unitat sense diversitat. Recordem una vegada més el principi de sant Francesc de Sales: La unitat en la diversitat és l'ordre. I l'ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. St. Agustí. Es tracta aquí d'un ordre interior de tot el que és i que ha d'influir en tot el que fem.

Mentre que el secularisme absolutitza la realitat mundana, la secularitat relativitza la realitat ultramundana o divina. Intenta mantenir un equilibri entre ser i no-ser, eternitat i temps, món i Déu, emprant la terminologia tradicional. Aquí el nostre mestre usa el verb relativitza en el sentit de tenir relació amb...

Unes paraules de K. Jaspers ens poden ajudar a copsar millor el pensament de Panikkar: ...La historicitat no són els successos que es produeixen en el temps, sinó això: el fet que l'U incomprensible, que és etern, estigui en el temps “transversalment” al temps, és a dir, ni existint atemporalment com les idees platòniques ni essent immortal en el temps, per exemple, en la fama, sinó existint en això històric més enllà de l'històric.

L'energia vital que dóna força i sentit a tot allò que fem ve del més enllà, de la transcendència, de l'eternitat... i es manifesta en el temps. Recordem que el món és obra de l'esperit: Al començament Déu creà el cel i la terra... i l'Esperit de Déu aletejava sobre les aigües. Gen 1,1-2. Si la matèria, doncs, és obra de l'esperit, hem d'estimar la matèria però amb la força que ens ve de l'esperit. Hem de mirar la bellesa temporal amb ulls d'eternitat. Només així copsarem tot el seu esplendor.

Segons aquesta concepció, per exemple, mai no hi ha hagut un temps en el qual Déu existís sol. Déu i el món són “contemporanis” . Déu és un ésser relatiu, que està en relació amb el món. És Déu del i per al món.

Tot és sant i bo. El mal no està en les coses sinó en el cor de l'home: de l'home esclavitzat per l'egoisme. Només la llibertat ens pot fer semblants a Déu i. d'aquesta manera, viure la presència de Déu en totes les coses. La Vida se'ns escapa, malgrat tot vivim gràcies a la Vida.

El món, diu Jaspers, no es pot comprendre des de si mateix; no es pot comprendre partint de la matèria, ni de la vida ni de l'esperit. Hi ha una realitat incognoscible que està més enllà de la possibilitat de conèixer i que, per tant, no és copsada pel coneixement. El món és insondable per al nostre coneixement. Malgrat tot no podem viure plenament sense el món.