5 – MAR ENDINS

La virtut és l’essència de la vida. És allò que ens fa humans.

Si haguéssim de resumir en una sola paraula allò que hem de ser i fer com a humans, aquesta paraula és bondat: Sigues bo, tota altra cosa és comentari. Plató va definir la bondat com a manifestació de la divinitat. Com allò que dóna sentit a la vida. Aquesta seria la veritable religió.

Però, la vertadera bondat ha d’anar acompanyada d’altres virtuts, com la prudència, la fortalesa, el discerniment, el coneixement i domini de si mateix, si no es vol convertir la bondat en paternalisme, que és el contrari de la bondat. 

La bondat necessita de la veritat. Per això aquella dita de Pau al efesis: Feu la veritat en l’amor. Ef 4,15. Aquesta dita representa el resum de la vida del creient. D’una altra manera ho repeteix, el mateix Pau, en la mateixa carta, quan diu: Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.

La Veritat de la qual Jesús va venir a donar testimoni amb la seva vida i amb les seves paraules és la bondat, l’amor.

La paraula genèrica que inclou la bondat i la veritat... és la virtut. D’ella ens en parla Romano Guardini. Avui l’escoltarem recordant algunes de les seves paraules sobre les virtuts en general:

En cada ocasió, les motivacions, les forces, l’actuar i l’ésser de l’home queden reunits per un valor moral determinant... La virtut abasta tota l’existència en la seva unitat com una referència vers Déu i que ve de Déu.

De la bondat eterna de Déu davalla la il·luminació moral a l’esperit dels éssers humans sensibles, i dóna a les diverses individualitats una especial disposició per al bé.

El dinamisme de la vida que hem rebut de Déu i que es manifesta en nosaltres a través de la nostra manera de ser i d’actuar és el que anomenem virtut. I la llibertat responsable és la que fa possible la virtut en l’ésser humà.

El bé és riquesa viva que ens ve de Déu; en el seu origen infinitament plena , i a la vegada, totalment senzilla, però diversificant-se i desplegant-se en l’existència humana.

Tota virtut és una apertura de la simplicitat, infinitament rica, vers una possibilitat humana.   La persona sap que la seva pròpia dignitat es manté o cau d’acord amb la seva fidelitat a la veritat. La mentida destrueix la comunitat.

La consciència ens recorda que la veritat obliga, que té supremacia. La veritat dóna fermesa i solidesa. Mitjançant la veritat l’esperit de l’home es confirma una i altra vegada en la seva justícia essencial, i la persona cobra consciència de la seva dignitat i llibertat.

L’expressió més horrible de la violència és que se li destrossi a l’home la seva consciència de veritat... qui ho fa desposseeix l’home de la seva condició d’home. L’autèntic “si mateix” vist en la seva més fonda interioritat de l’existència és fruit del desig de veritat.

4 – MAR ENDINS

Intentem parlar no com acadèmics, sinó des del sentit comú, escoltant la veu dels pensadors que parlant d’acord amb el capteniment de la “Filosofia perenne”.

Insistim en el terme : filosofia i no tant teologia quan parlem de vida espiritual, per deslligar els termes: religió i espiritualitat d’unes formes específiques, enteses d’una manera exclusiva o absoluta i percebre, tant la religió com l’espiritualitat, com una actitud o disposició humana pròpia de tota persona creient. Volem dir que, una persona creient que viu tot el dia, en el fons de la seva consciència, en “la presència de Déu”, és una persona religiosa.

En aquest sentit Panikkar va dir: L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia.

Quan es lliga la religió i la vida espiritual només a unes formes, diu també el mateix autor: Les malèfiques seqüeles salten a la vista: “la fuga mundi”, la “religió” com a empresa sobrenatural, la relegació del que és temporal a l’esfera del que és menyspreable, i la constant temptació de la teocràcia, atès que fora d’ella les religions institucionalitzades perden la seva rellevància, és a dir, el seu poder.

El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat... La Realitat en la seva totalitat... consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de  còsmica. 

Aquesta visió de les coses no depèn tant d’uns estudis especialitzats, sinó de l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació. Conèixer significa no solament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb la realitat.

Això és el que fa la “filosofia perenne”. La filosofia és una actitud primària... la filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La filosofia és saviesa, la saviesa de l’amor, la saviesa que és continguda en l’amor.

Una persona moralment dolenta pot ser un bon matemàtic, però no un filòsof, almenys en sentit existencial. O, tal com podria dir un mestre “zen”: només quan ets tu mateix –el teu tu pur- reconeixeràs les coses tal com són.

Allò que compren racionalment l’home que filosofa, és molt més que coneixement imposat per l’enteniment. És el que ell, des del seu origen, comprèn com a vertader, portant-ho al present amb tots els òrgans del seu ésser.

En el filosofar, l’home penetra a través de la seva naturalitat, en virtut del seu propi ésser. Panikkar.

Per la seva banda Jaspers també diu: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en potència en tot home, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Aquestes paraules de Jaspers fan pensar en el que va dir Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi... el Regne de Déu és dels qui són com ells... qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas.  Mc 10,13-15. L’actitud de Jesús vers els nens, no és pur sentimentalisme.    

3 – MAR ENDINS

En un escrit anterior vam parlar de dos sentits de la paraula: “existència”, segons l’esquema filosòfic de K. Jaspers. Vam parlar de que els humans venim a l’existència  perquè ens hi han portat. En aquest sentit no ens diferenciem dels altres éssers vivents.

Però hi ha l’altra maner de veure l’existència, la que ens fa pròpiament humans i diferents de les altres criatures. En aquest sentit diem que tenim l’existència com a possibilitat. Al néixer encara no som, sinó que som esdevenir. Kierkegaard. És a dir: no som encara, sinó que estem destinat a ser.

Aquesta possibilitat de “ser”, està lligada a la “llibertat”. Depèn de cada u de nosaltres. Però, què és: llibertat”? Llibertat no és fer allò que hom vol. Això no és llibertat, diuen els grans pensadors i mestres espirituals.

La veritable llibertat va associada a uns valors, sense els quals la llibertat es converteix en esclavitud d’un mateix. Aquesta valors són: acceptació, responsabilitat, transcendència. I aquests valors donen lloc a la decisió. La decisió és la que defineix l’home de fe, entenent la fe en sentit ample.     

Guardini que té un llibre sobre “L’acceptació de si mateix” diu: sóc per a mi allò que simplement se m’ha donat. Allò que per a mi és obvi que sigui; allò que és condició per a tota altra cosa; allò amb el que ho relaciono tot i des del qual m’aproximo a tot”. I Jaspers diu: no ens hem creat nosaltres mateixos.  

Escoltem, fent síntesi, algunes paraules de Jaspers sobre l’Home:

L’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu –com a subjecte- que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar.

L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Aquest pensament de Jaspers em fa recordar unes paraules de Pau quan diu d’ell mateix: Ni tan sols jo no em judico. La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4, 3-4.

Segueix dient Jaspers: Si estem segurs de la nostre llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu: ser home és llibertat i referència a Déu.

Pensem que aquestes paraules filosòfiques de Jaspers poden ser un comentari de la nostra cultura religiosa. Recordem que Jesús sempre s’anomenava a sí mateix: El fill de l’home. Conèixer l’home és conèixer Jesús.