1 - A FONS

(1) Axiologia

Segons el diccionari, anar a fons vol dir estudiar un assumpte a fons, no superficialment.

Tots sabem que la superficialitat és el mal endèmic de la societat actual. També en el món religiós i de les institucions religioses. Fem un esforç, doncs, i intentem junts rectificar aquesta tendència incrustada en el nostre arquetip col·lectiu i en el nostre inconscient personal. Provarem de fer això aquí amb els temes que tractarem. El text bíblic que ens invita a fer-ho és la coneguda narració de Lluc en la que Jesús diu a Pere: Aneu mar endins, i tireu les xarxes. Lc 5,4. En el fons del cor és on trobarem l'aliment que dóna vida eterna.

Anar a fons en les reflexions que farem, representa (dit hiperbòlicament) dir una sola paraula, però dir-la de mil maneres diferents. De fet, en tot allò referent a la vida, tot es resol en tres paraules que, segons Pau, són els fruits de la llum (del coneixement). Aquestes paraules són: bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Tota altra cosa és comentari.

Parlem, doncs, d'aquell coneixement que ho inclou tot.

Diu l'Escriptura: El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos. Os 6,6. I en un altre indret, diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9. I Joan posa en boca de Jesús les següents paraules: La vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable... Jo 17,3.

Per començar, voldríem destacar la diferència entre coneixement i coneixements. Quan parlem de coneixements, en plural, ens referim a la informació que obtenim mitjançant la lectura o l'estudi de diferents textos sobre diversos assumptes; quan parlem del coneixement, en singular, ens referim a una experiència personal. Aquí ens interessa més el coneixement que neix de l'experiència.

Panikkar, amb el nom de llampecs, distingeix tres classes o nivells de coneixement. Escoltem-lo:

Llampecs.

A vegades són “blancs”. Són molt llunyans. Aquests no fan soroll. El tro no se sent o ja molt després, i apaivagat. No fan por. No amenacen. És la serenor del pensament teòric. És la meditació filosòfica. Es toquen principis. Per als qui els entenen són eficaços, però hi ha una gran distància encara fins a arribar a la pràctica. Potser sí que el llamp ha caigut en algun lloc, però no encara vora nostre. Els intel·lectuals viuen tranquils.

Aquestes paraules em semblen un retrat del que passa, en general, a les institucions religioses. Per una banda hi ha els intel·lectuals, els místics i per l'altra hi veiem la praxi pastoral del poble fidel, sense que hi hagi entre els dos grups una relació viva i eficaç. Per una banda el llevat i per altra la massa de farina. Però, això no és signe (sagrament) del regne de Déu. El signe del regne de Déu es fa present quan el llevat es barreja amb la massa i la fa fermentar. Mt 13,33. I això encara és absent de les nostres institucions. Els principis dels savis i espirituals tenen molt poca incidència, o gens, en el conjunt de la praxi pastoral. Són llampecs blancs. Aquesta incoherència és potser la taca més fosca que patim en el moment actual de la nostra història.

Però, seguim amb la reflexió de Panikkar:

A vegades són “vermells” (els llampecs). Ens toquen de més a prop. Aquests llampecs fan soroll. A vegades massa i tot. Espanten, però molts ni arriben a caure. La nostra societat, per bé o per mal, ho vulgui o no, està (encara?) esporuguida o esperançada amb el fet cristià. Uns se'n voldrien desempallegar i no saben com fer-s'ho. Altres es declaren indiferents, però en el fons no ho aconsegueixen. Uns tercers voldrien reviure-la aquesta església, però tampoc no van gaire orientats. Són llampecs de cristiania.

Aquí ens parla de llampecs de cristiania. Panikkar se serveix de tres conceptes a l'hora de fer una reflexió sobre el fet cristià. Parla de cristiandat, de cristianisme i de cristiania. Cristiandat és el moviment històric en el qual, a partir de Constantí, es barreja la religió amb la política; l'autoritat temporal amb l'espiritual i, a redós i sota el control del poder, es forma una gran massa de gent que constitueix el que s'anomena religiositat popular... El cristianisme representa tota la cobertura o bastimentada de dogmes, doctrines, sagraments, ritus, normes i lleis... que formen i sostenen la institució religiosa i li donen una identitat que la distingeix de les altres institucions religioses existents... I la cristiania, (que era el somni d'en Panikkar), representa el moviment cristià en total fidelitat a l'Evangeli, sense els afegits i interpretacions que han vingut després i que no estan d'acord amb l'esperit del missatge del Nou Testament. Panikkar pensa que aquesta cristiania ja comença a ser una tímida i encara desorientada realitat, són els llampecs vermells. Panikkar no és contrari ni a les manifestacions religioses populars, ni a tota la riquesa immensa (segons el seu parer) de la doctrina que ha anat sorgint durant els 20 segles d'història del fet cristià. El que demana i vol, és més coherència, sentit holístic, amb el missatge evangèlic. Per això, més que un Concili Vaticà III, postulava la celebració d'un Concili Jerusalem II. Per allò de la fidelitat als orígens, coincidint en aquest punt amb Confuci.

I per últim, ens parla Panikkar de llampecs blaus:

A vegades (els llampecs) són blaus. Són molt alts. Aquests llamps no cauen a terra i certament no a la “nostra” terra. Potser sí que baixaran algun dia, i aquells problemes d'encontre entre poble i tradicions religioses no ens podran deixar ja indiferents. El món de les altures està llampeguejant . Isolaments artificials ja no serveixen. El problema de l'altre comença a convertir-se en interrogant propi.

S'està obrint un nou horitzó, però encara estem lluny de tenir plena consciència del que està passant o millor dit, del que hauria de passar en les nostres relacions amb els altres. Estem mig adormits i no copsem els signes dels temps. En el seu temps, Jesús ja deia: Vosaltres sabeu interpretar l'aspecte del cel i no cou capaços d'interpretar els signes dels temps. Mt 16,3

Tot plegat aquesta reflexió ens ve a dir que, d'informació: de coneixements, ja en tenim prou i potser massa, però que ens falta “el coneixement” que ens capaciti per veure passar la petjada de Déu, invisible als ulls de la carn, però visible per als qui espiritualment estan desperts.

Sovint, quan llegim o anem a reunions i cursos, cerquem informació i oblidem l'experiència... Seria bo, tanmateix, cercar, de tant en tant, algú que ens parli des de la seva experiència i no tant des dels seus incomptables coneixements... Els grans mestres ens parlen des de l'experiència amb un llenguatge cultivat. Nosaltres cerquem divulgadors que amb la seva facilitat de dicció ens facin passar una bona estona distrets i assabentats de les coses urgents necessàries per fer la tasca de cada dia. Però, com diu Panikkar, cercant les coses urgents, deixem les importants.

Quan es tracta de les coses de la vida humana contemplada a fons, és a dir, de la vida espiritual, el que cal és experiència, sense la qual les lectures que puguem fer al respecte no serveixen de gaire cosa... més aviat serveixen per engendrar confusió i a vegades deformació de la consciència.

Quan ens disposem a llegir els grans mestres del nostre temps, cal anar al desert interior i en el silenci, no tant dels sorolls exteriors, com dels sorolls dels nostres prejudicis petrificats pel temps i la rutina, escoltarem la veu de l'esperit que ens parla. Autors com Panikkar, Jaspers, Bergson, Jung, Krishnamurti, Kierkegaard, Feuerbach, Tillich... per citar-ne només alguns amb connotacions religioses... són mestres de l'esperit que ens poden ajudar, si aconseguim empatitzar lliurement amb les seves ensenyances. Connectarem amb aquells autors i amb els textos bíblics quan, al llegir-los, no hi veiem coses completament noves, sinó allò que tenim dins nostre, allò que ja sabíem però que estava adormit. L'únic que fan aquells autors és despertar la nostra consciència: Tingueu present el temps que ens toca de viure: prou de dormir; aixequem-nos! Ens diu Pau. Rom 13,11.

Es tracta de mestres que busquen com a motiu principal del seu esforç intel·lectual la llibertat de consciència dels creients, per damunt dels seus interessos acadèmics... Això els distingeix i els dóna una característica especial: van més lluny en la intuïció de la veritat espiritual.