2 – BRINS DE PARAULA

La paraula és llum. És la llum de la vida. Així ho diu Joan: ... de tot allò que existeix, la Paraula n'era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,3-4.

El mateix Jesús que va dir: Jo sóc la llum del món Jo 8,12, va dir també als seus deixebles: vosaltres sou la llum del món. Mt 5,14. I en un altre text el veiem reafirmar aquesta igualtat de tots els homes amb ell, quan va dir: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans. Jo 14,12.

Més encara, aquesta llum, Déu l'ha confiada als qui el món té per ignorants. Un text de l'evangeli de Joan, l'anomenat “cec de naixement” ens fa veure clarament que aquell indigent ignorant (invident), és l'únic que va descobrir l'obra de Déu en el món a través d'aquell home anomenat Jesús... En canvi els lletrats i teòlegs oficials de torn no solament no el van descobrir, sinó que van expulsar aquell indigent de la Sinagoga i a Jesús el van perseguir a mort. Jo 9.

I escoltem també el que diu Pau a la carta als corintis... Déu ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 1C 27-28.

Déu segueix dipositant la seva llum en el cor de cada creient. Cada creient, en la mesura de la seva llibertat i responsabilitat, -en la mesura de la seva puresa de cor, si ho expressem en termes evangèlics-. fa possible que la llum de la vida segueixi il·luminant la terra dels homes.

Aquest és el lloc d'on brolla la llum. Les Institucions la guarden, la protegeixen, la proclamen... Però, la vida sempre brolla de dins, és a dir, del cor del creient.

Hi veiem la mateixa ensenyança quan la vida és comparada amb l'aigua viva. Diu Jesús: De l'interior del creient brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,38.

Perquè és de l'interior del cor d'on surten les bones intencions i els bons pensaments (Cf, Mt 15,19) que, un cop a fora, guien i fan possible la convivència humana, i les institucions en fan regla de conducta per a tots aquells que vulguin participar en la recerca de la veritat.

Completem-ho així: Allò que proposa la Institució com a “norma de fe”, no ha baixat dels núvols, sinó que ha sortit del cor dels creients. I encara avui, segueixen havent-hi creients que escolten la paraula de Déu i la guarden. Són ells els qui fan possible la “comunitat de fe viva”, dins o fora de les institucions oficials. Escoltem el que diu el salmista: El Senyor des del lloc on ell resideix... ha modelat un per un tots els cors.

El que cal és mantenir encesa la flama de la veritat. Ara ens toca a nosaltres, com abans va tocar als nostres pares en la fe. La llum de la fe no es guarda en un reliquiari, no es posa sota un atuell de mesurar Mt 5,15. No podem fixar la Veritat d'acord amb les nostres mides... Hi ha d'haver un espai de respecte i de llibertat enfront de la Veritat, la realitat de la qual se'ns escapa. Jesús no va donar una resposta a Pilat quan aquell li va preguntar què és la veritat. Ni li va donar resposta ni l'hi podia donar. Això només ho sap el Pare del cel. Cf. Ac 1,7; Mt 24,36.

La llum de la qual ens parla Jesús ha de ser una flama encesa i viva que il·lumina a través de la vida de cada creient. És fàcil criticar les institucions i a vegades serà necessari fer una crítica positiva, però la veritable crítica ha de començar per un mateix, diu Panikkar.

¿Per què esperem que el Papa o el Bisbe diguin o facin tal cosa o tal altra per canviar les formes de celebrar la fe? Per formar “comunitat de fe” no es necessita cap permís. No cal sempre sentir-se identificat amb unes normes establertes. Pertànyer a una Institució és un mitjà, no un fi. És un mitjà que no es pot menystenir, que s'ha de respectar i s'ha d'estimar, però, mai ser-ne un esclau. La Institució no és una necessitat sine qua non. De semblant manera que no ho és el fet de pertànyer a un partit polític. El cristià, sol o en comunitat, pot celebrar la fe amb la mateixa profunditat que ho fa la institució. Cal, però, que no faci servir unes formes externes reservades per la institució per als seus actes oficials. Cal respectar les normes! És una qüestió elemental de convivència humana. Però, hem de tenir clar que les formes externes no són les que decideixen la presència del Crist ressuscitat enmig de la comunitat. Això seria idolatria.

Avui es parla d'espiritualitats sense religió... de gent que és molt espiritual, però que no forma part de cap de les grans religions establertes... Per què no podem parlar també de comunitats de fe que -en la praxi, pertanyin o no a una institució religiosa- visquin la fe, al marge, no en contra, de les normes oficials establertes? Allò que salva és la fe, no el fet de pertànyer a una institució religiosa. La teva fe t'ha salvat, deia Jesús. Convertir la Institució religiosa en condició absoluta de salvació no és fe, és fanatisme. Hem dit altres vegades que una cosa és la institució i una altra la comunitat de fe. La comunitat de fe és creadora, és la que inicia el camí de la fe. La Institució guarda, protegeix i estimula la fe de la comunitat. Això es veu clar a l'albada de cada un dels Ordes religiosos. És la Institució la que, després d'un temps d'experiència viscuda plenament pel grup o la comunitat de fe, accepta i protegeix amb les seves lleis, aquell grup que pel seu compte va decidir viure a fons i sense engany la fe i la religió. Exemples clars els tenim, per exemple, en sant Francesc d'Assís i el seu grup de seguidors i en sant Bru i els seus companys d'experiència en el desert. Aquest ha estat l'ordre normal durant els 20 segles del fet cristià. En el seu temps el sociòleg Francesco Alberoni va escollir el món o l'estament religiós viscut en els seus inicis, com a exemple del que ha de ser la veritable amistat i comunió entre els homes.

Quan no hi ha coherència entre la teoria i la praxi, entre la doctrina i el sentit comú, entre el ritu i la vida, entre el concepte i el símbol... llavors la teoria, el concepte, la doctrina, el ritu... esdevenen ciència que infla i ritual que fanatitza. Cf. 1C 8,1.

No canviem l'ordre de les coses, si no volem enganyar-nos, si no volem perdre-ho tot. Posem ordre interior en les nostres actuacions. Pensem en les paraules d' Agustí: L'ordre és allò amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet.

Segurament que ens falta maduresa personal per interpretar correctament i dur a terme aquestes paraules. Tenia raó Kant quan deia que tot consisteix en estar madur. Sense maduresa humana i espiritual no serem capaços de portar a terme una veritable renovació de la religió.