3 – BRINS DE PARAULA

Obrim una vegada més el calaix de sastre. Intentarem dir alguna cosa més sobre la Paraula.

¿Per què ho fem? Perquè la paraula -el llenguatge- és l'eina que tenim els humans per connectar amb la Realitat i amb les realitats de cada dia. Cal fer, doncs, un bon ús d'aquesta eina per no caure en l'engany o en les meres aparences, deixant en l'oblit de l'inconscient el fons de la realitat.

Com a éssers humans es tracta de viure plenament la vida. Aquesta és la nostra fita principal en aquest món. Així sembla que ho va entendre Jesús quan va dir: He vingut perquè tingueu vida, i en tingueu a desdir. Jo 10,10. Viure a mitges no és viure, és vegetar. Viure en plenitud és gaudir d'aquella pau immensa que només posseeixen aquells que han cregut de veritat, aquells que han posat la llibertat interior per damunt de la necessitat del moment, aquells que han viscut l'etern present en el present temporal.

Aquesta pau només s'aconsegueix amb una plena empatia amb la Realitat. Les coses són com són. No les hem creat nosaltres. Les hem trobat. Som éssers donats. R. Guardini. Ens hem rebut en la llibertat. K: Jaspers.

Hi ha una unitat de vida de la qual participem. L'U, s'ha difós, s'ha expressat en infinitat de formes i maneres. Ens hauríem de preguntar cada dia: ¿Allò que nosaltres volem i desitgem ser, participa d'aquesta unitat primordial i, per tant, de la vida plena o ens quedem solament amb el desig mai satisfet del tot?

En aquest sentit, el primer acte que hauríem de fer per connectar amb la font de la Vida és l'acceptació de si mateix R.Guardini i l'acceptació de la Realitat, de la Vida. Som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4. Som paraula de Déu, i ho som com a possibilitat en la llibertat (Jaspers) que tendeix, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir realitat.

Parlem ara, doncs, una mica més, de la paraula i dels seus diversos significats.

Fer un bon ús de les paraules que fem servir vol dir connectar amb el seu significat, el que li és propi d'acord amb la naturalesa de les coses i amb el pensament del qui les diu i tal com la societat en la qual vivim ho ha formulat. Escoltem el que ens diu P. Tillich sobre aquest tema: (Els subratllats són nostres)Tant els actuals com els antics nominalistes consideren que les paraules són signes convencionals que no signifiquen res fora del sentit amb què van ser usats en una època determinada per part d'un grup social concret. Per consegüent, certes paraules són ja irrecuperables i han de ser substituïdes per altres. Però, tal pressuposició nominalista -que les paraules “només” són signes convencionals-, nosaltres hem de rebutjar-la. Les paraules són el resultat del trobament de la ment humana amb la realitat. Per consegüent, no només són signes sinó també símbols, i no poden ser substituïdes per altres paraules, com si es tractés de mers signes convencionals. ... hem d'esbrinar el sentit original de les paraules...

Els diccionaris són un exemple clar de la diversitat de significat que els entesos han donat a les paraules. Veiem que la majoria de les paraules són polisèmiques, és a dir que tenen més d'un significat, la qual cosa els diccionaris anomenen accepcions. A més, al final de les diverses accepcions de la mateixa paraula hi trobem una sigla: fig. que vol dir caràcter figurat de la mateixa paraula. (Avancem que, dins del context en el qual estem parlant, els termes figurat i simbòlic sovint vénen a ser sinònims).

Pel que fa al nostre interès, i expressat amb llenguatge no acadèmic, proposem els diversos noms que s'han donat al mot paraula i que indiquen un determinat significat de la paraula d'acord amb el context des del qual es parla i que denoten, al mateix temps, un determinat nivell de consciència, de coneixement i de comprensió de la realitat.

Des d'aquest punt de vista, les paraules són o poden tenir el caràcter de signe, de concepte, de símbol o de persona.

SIGNE. Les paraules són signes de les realitats naturals. Emerson. La paraula natural s'entén aquí com a sinònim de físic, material, sensible... Estem en el nivell del coneixement sensorial.

CONCEPTE. Aquest terme és el propi del nivell intel·lectual que s'usa en les institucions i acadèmies... El concepte és la paraula que expressa una idea mental o un pensament en el marc d'un sistema doctrinal... Estem en el nivell del coneixement conceptual.

SÍMBOL. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit. Emerson. El llenguatge simbòlic és el propi de la Bíblia, ja que el missatge bíblic és un missatge que parla de realitats espirituals, expressat en diversos gèneres literaris, com l'històric, el sapiencial o poètic i el profètic. Estem en el nivell del coneixement sapiencial o espiritual propi de la fe. Aquell coneixement que alguns anomenen el tercer ull: l'únic que pot capir les coses de l'esperit, segons Panikkar.

PERSONA. El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. En aquest sentit la paraula no solament és expressió d'un pensament, d'una intuïció, d'una actitud, d'un estil de vida, sinó de tota la persona. És la persona la que ens parla, no només una facultat de la persona: la raó o els sentiments. És aquell coneixement expressat per Maria quan va respondre a l'àngel: ¿I com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,34. És la persona la que es troba amb la realitat i amb els altres; és la persona la que s'expressa.

La persona que parla de coses espirituals ho fa amb el llenguatge simbòlic. I en aquest sentit diu Emerson: La capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.

En aquest nivell de pensament, la paraula és sinònim d'imatge. Si diem que som imatge de Déu, d'acord amb la Bíblia, també podem dir que som paraula de Déu. És aquell coneixement vivencial, personal, del qual ens parla M. Corbí, quan diu: L'home no és cos, és ull.

Perquè les paraules que diem -quan parlem de coses espirituals- siguin paraules de veritat i no una mera esquella sorollosa o un címbal estrident. 1C 13,1. les hem de dir des de la pròpia experiència personal. La paraula expressa allò que som. No només allò que pensem...

Per això, la pregunta dels deixebles a Jesús: On vius? Jo 1, 38, és la pregunta clau. Cada u vivim i actuem des d'un nivell de coneixement i de consciència. Si vivim en el nivell més alt: el personal, comprendrem tots els altres. Si vivim en un nivell baix, podrem, potser, parlar del que es diu en un nivell més alt, però no el comprendrem a fons. Més aviat, divagarem sovint i fins i tot direm disbarats més d'una vegada. I generalment, no serem conscients de la nostra ignorància al respecte.

Trobem a faltar, avui dia, el coneixement espiritual... Generalment, després de fer un esforç per superar el nivell purament sensorial ens quedem ancorats en el nivell conceptual lligat a les formes externes... Arreglem la casa però, els fonaments continuen essent de sorra. Cf. Mt 7,24-27.

Això és el que ens passa. En el fons, no som capaços d'acceptar que d'aquest “temple” en el qual estem acostumats a viure, predicar i celebrar la fe, no n'ha de quedar pedra sobre pedra. Mt 24,2. Aquesta és la condició per fer una renovació de veritat i no només de pura façana.

Cada cosa en el seu lloc. Quan del símbol en fem un concepte i vivim d'aquest concepte, deformem la religió. Absolutitzem allò que és relatiu (en relació a...) i convertim la fe en fanatisme. El símbol ens posa en contacte amb la Realitat última que s'escapa a la nostra comprensió, però que, tanmateix, podem atènyer amb l'adhesió lliure de la nostra voluntat que deriva de la fe. En aquest sentit, Panikkar ens recorda que la paraula Déu no és un concepte sinó un símbol.