8 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana. Panikkar. Tant més quan la cultura occidental, caracteritzada per l'especialització... tendeix a identificar l'essència de les coses amb la seva diferència específica. Panikkar.

Entendre el que això vol dir i posar-ho en pràctica és la condició indispensable i necessària per a una bona reforma de la religió i de la societat en general.

Diuen els savis: La religió no és forma, és contingut. Muhammad Yunus. Aquesta manera de parlar posa l'accent en allò que és “per se”, en allò que és essencial. Les formes també es poden dir religió si són expressions culturals fidels al contingut essencial. Sovint, però, els manca aquesta identificació i llavors no són religió, sinó que esdevenen poders que anul·len la consciència dels creients.

De fet, la història ens diu que, en general, les formes: ritus, dogmes, cerimònies... no són expressions fidels al missatge original, sinó que deriven d'altres interessos culturals, polítics i de poder, Llavors tals formes esdevenen font de fanatismes, i fan creïble la dita que afirma: el pitjor enemic de la religió és la religió.

La veritable fe es fonamenta en la virtut: La justícia, la bondat, la veritat. Les formes són com el vestit, com la manera cultural d'expressar i manifestar la fe. I el vestit és per al cos i no el cos al servei del vestit.

Si Plotí va dir que: Sense virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom, quelcom semblant podríem dir de la religió: Sense virtut, els ritus, els dogmes, els sagraments... són un mer nom, buit de realitat espiritual.

Déu és amor, és llum, diu l'Escriptura. I l'home és paraula, és a dir: és expressió -imatge i semblança- de Déu; és fill de la llum i de l'amor. La seva naturalesa és, per tant, virtut.

La Virtut que es manifesta a través de multitud de noms (les virtuts) d'acord amb la manera com es manifesta, no és solament un acte. És una actitud personal que denota una relació específica amb si mateix i amb els altres. I recordem que, segons els grans mestres, la vida és relació. Això vol dir que la virtut és vida, és la naturalesa pròpia de l'ésser en la seva dimensió espiritual.

La virtut de la religió es fruit d'aquella fe que creu en Déu (Cf. He 11, 1-6). i actua en conseqüència en tots els actes de la vida del creient. Així, podem dir, d'acord amb D. Columba Marmión, que tot acte del creient és religiós. No solament són actes religiosos els que es fan dins de les esglésies.

Aquesta fe no es pot guardar en l'interior d'un mateix. L'ésser humà té necessitat d'expressar amb paraules i gestos allò que sent dins seu... És la fe que creu amb el cor, i confessa amb la boca, segons Pau: Rom 10,9-10. D'aquesta necessitat neixen els ritus, els dogmes, les tradicions... com perles precioses, però que, deslligades de la seva pròpia petxina: el contingut essencial que és la virtut, degeneren en una força obscura que elimina la dignitat de l'home fonamentada en la responsabilitat i llibertat personals.

¿Què és, doncs, la religió? La religió és una virtut, una actitud de l'esperit vers Déu que es manifesta en el coratge de dir “sí” com a resposta al silenci sonorós que es fa present en la consciència de tot ésser humà que malda per ser receptor de la veritat. Un “si” que s'exterioritza a través de l'estil de vida del creient i a través dels seus diversos actes.

La pregunta que ens hauríem de fer, sempre que volem saber en realitat qui som i quin valor tenen els nostres actes, és la següent: ¿De què vivim, de les formes o del contingut? La qualitat de la nostra vida depèn d'allí on posem el cor: On tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21.

No som prou conscients que massa vegades, sinó sempre, vivim en la superfície i no tenim coneixement del que passa en el fons de la vida i, en conseqüència, allò que, de fet, alimenta el nostre esperit són les formes i no pas el contingut. No vivim de la fe, sinó de les creences. I això no salva. Les formes específiques de celebrar la religió, que hem rebut en la nostra cultura, només són un mitjà.

El món actual té la necessitat urgent d'un canvi radical de “civilització”, en el sentit de l'humà. La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Panikkar.

No ens podem acontentar amb un canvi de vestit i de formes externes. Ni tampoc podem deixar la solució als qui manen. És el poble -no la massa- el qui sovint aporta la paraula definitiva: La veu del poble és la veu de Déu, deien els antics.

Aprenem, per les grans accions, que l'univers és propietat de cada individu que està en ell. Emerson

Cada ésser és únic i indispensable perquè el Tot es reflecteixi en aquest ésser per tal de ser tot. Un còdol és més que un còdol... La pedra que tinc a la mà codifica tot l'univers. Panikkar

Ara bé, en el camí que porta a la vida, la prudència i la humilitat sempre seran virtuts necessàries, si no volem acabar sent esclaus de nosaltres mateixos. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: L'home, com a ésser vivent, forma part de la naturalesa com una de les espècies animals... Com a ésser que obra, que pensa i que crea, pertany a la història... Però, l'home no pot ser comprés a partir del món, ni de la història, ni àdhuc des de si mateix. L'home és allò més enigmàtic, perquè l'home no és un ésser definitiu; el seu ésser seguirà estant ocult en la seva llibertat, que el manté obert, per així dir-ho...

Mai l'home -o la Institució- arribarà a posseir la veritat. Mentre estigui en aquest món, sempre estarà en camí... Aquell o aquells que volen posseir la veritat, es destrueixen a si mateixos i fan mal als altres.