9 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

En un dels seus llibres, que té per títol: La plenitud de l'home Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada, amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Tant de bo que nosaltres tinguem el coratge i la capacitat d'entrar en aquestes cavernes de la vida per veure cara a cara el que som i el que estem destinats a ser, i deixar de viure en la il·lusió de les nostres fàcils creences, entrampats per la comoditat de les mitjanies.

Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada. Prenguem nota d'aquesta observació, perquè avui dia, n'hi ha que contemplen el passat de la pròpia cultura com una cosa obsoleta i superada, com allò que hem d'oblidar. En part perquè ho posen tot en el mateix sac: el que és bo i el que no ho és. Hem d'evitar una mirada superficial del passat, si no volem caure en els mateixos defectes que critiquem, encara que amagats en altres conceptes emprats avui dia.

El qui és savi de debò, viu en el present, i el viu de cara el futur, sense oblidar les arrels que el lliguen al passat. El savi no és un ésser petrificat. És un ésser viu que forma part de la història, considerada com una possibilitat oberta a l'infinit en amplada, llargada, alçada i profunditat, (CF. Ef 3,18.)

La fe que li ha estat donada a Panikkar és la pròpia de la cultura cristiana a la qual fa referència en una part del seu llibre. Vol dir que, el llenguatge que fa servir per exposar el seu pensament sobre la plenitud de l'home és el propi de la cultura que ha rebut i en la qual ha viscut. Cada cultura té una manera pròpia i natural d'expressar-se.

Des d'aquesta perspectiva podem dir que som hereus de 6000 anys d'història... I vistes les coses des del seu caràcter d'eternitat, també podem dir com Jesús: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo 8,58. Aquest “fill de l'home” etern, és el que volem conèixer a través del llenguatge cultural que hem rebut.

No podem prescindir del que hem rebut. La cultura forma part de la nostra humanitat. Tanmateix, l'home és més que la cultura. Repetim aquí que la veritable virtut té el caràcter paradoxal, és a dir, que uneix els dos extrems. En el context que estem parlant vol dir que hem d'estimar la pròpia cultura amb llibertat. Qui no estima la pròpia cultura serà un ésser humanament inacabat, però, qui es fa esclau de la pròpia cultura es torna fanàtic i no viu des del contingut essencial de la vida i, per tant, no podrà aconseguir la plenitud de l'home. Ens hem de deslliurar, ni que sigui per un moment, de la nostra història mil·lenària per veure l'home (l'home que supera l'home) que dóna sentit a aquella història que ens ha atorgat una manera de ser i de pensar i de la qual no en podem prescindir. Aquesta és la paradoxa de la vida.

I Panikkar diu que ho fa -allò d'aprofundir en la fe que li ha estat donada- amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La vida corre com un riu subterrani que ens alimenta en la mesura de la nostra capacitat d'assimilació.

Els gran pensadors intenten bussejar dins d'aquest món interior i d'ells aprenem moltes coses que resten amagades a tots aquells que en tenen prou amb viure una vida dels sentits i a tot estirar una vida intel·lectual sovint bastant migrada, malgrat que: la primera tasca de tota criatura és la de portar a la seva perfecció, la icona d'allò real que tots nosaltres som. Ser fidels a aquests “deure” de perfecció reporta la més gran felicitat. Per això, no resisteixo la temptació de recordar, una vegada més, les paraules incisives de sant Joan de la Creu que, en el seu Càntic espiritual, diu: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants béns!

Aquestes paraules només són comprensibles quan les diuen els qui han tastat i experimentat la vida en la seva dimensió més pregona. No són fruit de mera teoria... Per això, ens han de fer pensar seriosament allò que estem perdent quan ens acontentem amb les formes externes i amb els actes que prescriu la llei humana, tant civil com religiosa. Si ho féssim així, sentiríem la veu de Jesús que ens diu a nosaltres, de semblant manera que ho va dir, en el seu dia, a aquell jove ric que complia tots els manaments: Encara et falta una cosa. Lc 18,22.

Hem de ser capaços, doncs, d'alliberar-nos de tots els condicionaments que ens esclavitzen (Cf. Krishnamurti) per trobar l'home que som i que hem de ser. Perquè hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar

En aquest sentit més pregon i lliure de condicionaments històrics i de llenguatge, Panikkar es dirigeix a aquells lectors per als quals el nom de Crist no té un significat particular... Però, també escriu per a tots aquells que el vulguin escoltar des del seu “lloc” cultural i religiós. Escoltem, doncs, el que diu: A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de vida, sinó que, aquesta Plenitud que té tant noms, en la tradició cristiana, és anomenada Jesús el Crist.

Nosaltres podríem acabar avui aquesta reflexió amb l'oració de sant Anselm: Ensenyeu-me a cercar-vos, Senyor, i mostreu-vos a mi quan us busqui, perquè ni puc recercar-vos si vós no me n'ensenyeu, ni puc trobar-vos si vós no us mostreu a mi. Us cercaré amb el desig, us trobaré tot estimant-vos, i us estimaré tot trobant-vos.