12 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La situació del món no té a veure solament amb la justícia i la bondat, sinó amb la veritat i la bellesa. Hem de superar, però, la degradació de la bellesa a mer esteticisme... La bellesa no es pot limitar a les formes externes. Les formes internes de l'ésser deriven del món de la virtut. La bellesa essencial és la que produeix aquella pau tan immensa com les aigües que cobreixen la conca dels mars. Cf. Is 11,9.

Aquí, a Occident, hem parlat més de l'Amor i menys de la Veritat, en part perquè el terme veritat en general ens porta a pensar en conceptes intel·lectuals. I la veritat espiritual, pròpia del context en el qual estem parlant, és aquella virtut que és fruit d'empatia amb la realitat, és fidelitat a la Vida.

La fidelitat és un dels tres elements propis de la naturalesa del Medi Diví, segons Teilhard de Chardin. Els altres dos són la puresa i la fe. Escoltem les seves paraules: Perquè amb cor pur haurem cregut intensament en el Món, el Món obrirà davant nostre els braços de Déu... La fe consagra el Món. La fidelitat hi combrega.

I continua dient: És la fidelitat i solament la fidelitat la que ens concedeix d'acollir els universals i perpetus avenços del contacte diví; per ella i només per ella, tornem a Déu el bes que Déu ens regala perpètuament a través del Món.

Seguim ara amb Panikkar: La consciència humana dels nostres dies no pot ignorar la situació actual de la interculturalitat... Les diverses cultures i religions generen els seus propis criteris de veritat i de bellesa... però, no poden romandre tancades en si mateixes. El trobament entre les cultures és inevitable.

Els cristians no poden continuar pensant que els seus dogmes, els seus ritus i les seves lleis tenen un caràcter universal i siguin del tot necessaris per poder salvar-se i seguir Crist arreu on vagin.

La fe necessita de la cultura per expressar-se amb dignitat i coherència, però, la fe es troba més enllà de la cultura i no pot dependre d'una cultura específica per poder expressar-se. La fe s'adapta a totes les cultures. La manera de celebrar la fe no pot està lligada a una sola cultura: Aquest és el desafiament en el moment actual de la història.

Hi hauria d'haver un Concili, diu Panikkar, que parlés entre altres coses, del diàleg col·lectiu sobre les diferents cosmovisions subjacents a les diferents religions (convivència humana). I també hauria de parlar de l'harmonia amb la naturalesa que ha de ser restaurada per quelcom més que una simple intervenció de cosmètica ecològica. L'ecosofia és un imperatiu actual de la consciència humana.

Recordem aquí la intuïció trinitària de Panikkar en la qual un dels tres elements que formen la Trinitat Radical és el cosmos. Es tracta de la visió cosmoteàndrica, anomenada també experiència teantropocòsmica: Déu, home, cosmos. Per tant, la relació amb el cosmos anomenada ecosofia és més que una simple cosmètica ecològica. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la Trinitat: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica... La Realitat mateixa és trinitària.

En un altre indret, l'autor recorda que: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. Nosaltres fins ara hem pensat que som els amos de la naturalesa i no els companys. Ara bé, la relació de l'home amb al naturalesa no s'ha de limitar a fer-ne una utilització equilibrada i sana. El lligam del “petit príncep” amb la seva flor ens podria ajudar a comprendre una mica més quina cosa ens vol dir Panikkar amb l'ecosofia.

No es tracta d'oblidar-se de la tradició de la qual ha nascut el cristianisme, sinó de revisar l'experiència del misteri de Crist a la llum dels nostres temps. Si no partim d'una experiència personal de Crist, tota especulació serà inútil i danyosa.

Hauríem de recordar la dita de sant Tomàs d'Aquino, citat per Panikkar que diu: L'estudi de la filosofia no està dirigit a conèixer l'opinió dels homes, sinó quina és la veritat de les coses.

No tothom pot tenir una experiència il·lustrada, degut a la manca d'estudis acadèmics. Però, tothom pot tenir l'experiència personal de la veritat, sigui il·lustrada o no. I aquesta experiència és la que ens posa en contacta amb la veritat de les coses. Les Institucions donen normes orientatives que ajuden a comprendre la realitat (a vegades ajuden a allunyar-se'n), però mai poden suplir l'experiència personal.

Patim d'un cert daltonisme espiritual, degut a la superficialitat humana de les nostres vides, que ens impedeix veure i distingir els colors de les altres cultures diferents a la nostra i com que creiem que la nostra és la vertadera, com si només existís un sol color, ens creiem en l'obligació d'imposar-la i, si ara, ja no rebutgem com abans les altres cultures, continuem avaluant-les d'acord amb les nostres mesures.

No és necessari destruir totes els altres universos simbòlics per instaurar els nostres pressupostos sobre els quals es recolza el nostre kerigma cristià.

Cal, però, veure les coses amb altres ulls. Es tracta d'un nou nivell de consciència amb el qual s'accedeix a un món nou, perquè s'adquireix un nou mode de ser i de mirar. Mónica Cavallé.

També diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana.

La fe del cristià hauria de desempallegar-se de la “creença cristiana” tal com actualment existeix i quedar en llibertat per tal de dur a terme una fecundació que afectés totes les religions, tant antigues com modernes.

Això ve a ser com entendre sense pal·liatius i amb tot el seu sentit simbòlic la necessitat del nou naixement, del qual ens parla Jesús: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

Hem de tenir ben present que, el que anomenem cristianisme és només una forma entre altres formes possibles de viure i de realitzar la fe cristiana.

Sense llibertat interior no serem capaços de portar a terme el nou naixement en l'aigua i l'esperit. Jo 3,5. que fa possible una nova vida.