1 – EL CORATGE DE VIURE

La virtut

La vida és virtut, en el sentit original d'energia, dinamisme, decisió, coratge... Mónica Cavallé ens diu: El terme “virtut” tenia un sentit divers del que solem atribuir-li d'ordinari: virtuós no era el que actuava d'una determinada manera, sinó, més radicalment, el que estava en contacte amb la seva pròpia “virtut” (= potència o essència), amb el seu potencial de ser plenament home, amb la seva veritat íntima.

Si fem referència al contingut essencial de la vida i a les formes amb les quals l'expressem, diríem que la qualitat de vida de cada u (la seva virtut) es manifesta en l'escala de valors escollida com a norma de pensament i d'actuació. Cada u té una escala de valors d'acord amb el seu nivell de consciència amb la qual es guia.

En aquest marc de reflexió, si contemplem la virtut com un element del contingut essencial, la veurem com a impuls, fe, energia, dinamisme, decisió, voluntat, coratge de ser i de viure. Si contemplem la virtut en el marc de les formes a través de les quals es manifesta la vida, veurem tot un reguitzell de virtuts encapçalades pels que se'n diuen transcendentals o que des d'un altre context s'anomenen cardinals o fruits i dons de l'esperit... Podem recordar, entre altres, les virtuts de la unitat, la justícia, la bondat, la veritat, la bellesa, l'amor, el goig, la pau, la paciència, la fortalesa, la prudència, la saviesa, l'esperança, la humilitat, la temprança, el domini de si mateix, el respecte, la pietat, el temor de Déu, la puresa de cor, la fidelitat, l'autenticitat, etc. etc. Cada actitud humana guiada per una bona intenció o un bon desig és una virtut. En podríem descobrir a desenes i desenes...

De tant en tant han sorgit autors que han reivindicat la paraula virtut i han exalçat la seva bondat, com, per exemple Max Scheler, sant Francesc de Sales, Romano Guardini... Avui dia es prefereix parlar de valors humans. Per altra banda el terme axiologia sempre ha estat present, i no fa gaire ha estat posat de relleu pel filòsof Robert S. Hartman que en una de les seves conferències va dir que: l'axiologia formal sembla que ha arribat per quedar-se.

Nosaltres hi afegiríem també la importància de l'axiologia fonamental. La falta d'humanitat en la societat actual és falta de virtut. La mediocritat existent posa en evidència una manca lamentable de les grans virtuts humanes, tant en el món polític com en el religiós. Un text de l'Apocalipsi ens crida l'atenció: Conec les teves obres, que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Ap 3,15-16.

Viure a mitges no és viure; anar per la vida vegetant no és viure... Jesús no volia posar límits a la vida i va dir: Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. Jo 10,10.

Jesús no s'acontentava amb un compliment formal de la llei: Encara et falta una cosa, va dir a aquell que deia ser un bon complidor dels manaments. Jesús volia anar a fons i deia als seus deixebles: Aneu mar endins... és a dir: aneu a fons, no us quedeu a la ribera, al llindar de la vida, a la superfície de les coses... Certament que anar a fons és un risc, però si volem fer quelcom que valgui la pena en aquest món hem de superar les falses seguretats i assumir el risc com una necessitat essencial de l'ànima. Simone Weil

La vida de l'home és un do i ho és fins al final de la seva vida. És un do constant que es va manifestant en cada acte que el creient fa. Però, al mateix temps, cada acte és fruit de la llibertat. Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per aconseguir la plenitud de la vida. El do és com la llavor que si no s'enterra i no es rega no dóna fruit. Es queda simplement en llavor per sempre. La llavor no l'hem creada nosaltres, però el fet de cuidar-la sí que depèn de nosaltres. Tinguem sempre present, però, que cada acte de llibertat és una resposta al do rebut de Déu del qual depèn tant el voler com l'obrar del creient. Fl 2,13.

La vida es fa palesa i es desenvolupa a través dels actes i de les actituds. Sovint ens cuidem dels actes que hem de fer i no tant de les actituds que hem de tenir. Hem de vetllar pel que fem però també pel com ho fem. L'Evangeli a través del seu llenguatge simbòlic ens parla més del com que del què. El com dóna sentit al què. Els actes sense la bona intenció que dóna forma a l'actitud no són res. Són fullaraca que s'emporta el vent. Vegem, en aquest sentit, què ens diu Pau: Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria. 1Co 13, 1-3.

El llenguatge simbòlic, que és el llenguatge propi dels escrits espirituals, té en compte el com. L'essència de la vida és relació. Es tracta, doncs, de saber de quina manera ens relacionem amb els altres i amb les coses. Les formes amb les quals celebrem la fe, mostren la qualitat de la nostra fe. I hauríem de tenir en compte les formes de les formes. Una cosa és la doctrina i la llei que formulen (donen forma) als ritus i l'altra cosa és la manera física de celebrar-los. Una és la forma interna i l'altra la forma externa. S'entén que les dues formes estan o han d'estar al servei del contingut essencial, és a dir, de la fe. No sempre és així. Heus aquí el desordre que sovint patim. I en dir desordre estem tocant com la clau de volta de tot l'edifici espiritual... Més ben dit: l'ordre és la clau de volta, ja que segons Agustí: l'0rdre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Entenem aquí l'ordre en sentit espiritual.

Dit d'una altra manera: les lleis, les doctrines i els ritus de la religió cristiana han d'estar al servei del missatge espiritual de l'Evangeli. I la pregunta que ens hauríem de fer de tant en tant per a no desviar-nos del recte camí és: La manera que tenim de celebrar, expressar i viure la religió que professem ¿està d'acord amb l'esperit de l'Evangeli, o més aviat és fruit de les nostres especulacions doctrinals i dels interessos emmascarats de tot tipus? Aquest posar-se davant per davant de si mateix amb plena sinceritat és essencial i necessari per trobar la veritat i no viure enganyats.

La vida té les seves pròpies lleis i quan no les guardem el que en surt perjudicat som nosaltres: Dura cosa és per a tu de reguitnar contra l'esperó. Aquestes són les paraules que Saule va escoltar en el moment de la seva conversió. Ac 26,14. La Veritat queda intacta perquè està per damunt nostre.