21 – I la veritat us farà lliures

FE I RELIGIÓ

El llenguatge és l'eina que tenim per poder connectar-nos amb la realitat. La realitat es manifesta a través dels sentits, de la raó i de la fe. El llenguatge de la fe és el llenguatge simbòlic. Un llenguatge que va més enllà de les especulacions conceptuals i de l'evidència dels sentits. Un llenguatge fet a partir d'intuïcions que són fruit de la fidelitat a la vida i de l'experiència. El sentit simbòlic de les paraules ens porta al món de les actituds. I el món de les actituds dóna peu a una cultura específica dins de la pròpia cultura. És la cultura del valors transcendentals.

Aquests valors transcendentals són com el fonament de l'edifici espiritual que hem de construir. Si no són aquests valors els que guien el nostre pensament i la nostra acció és com si els fonaments, seguint la metàfora evangèlica, fossin de sorra i no de pedra ferma. I en aquest cas tot l'edifici està en perill... Cf. Mt 7, 24-27.

Generalment quan parlem de la religió i de la fe ens referim als actes externs que les institucions religioses han formulat i proposat per a ser celebrats. Però tant la religió com la fe van més enllà de les celebracions. La poca claredat i la confusió que preval sobre aquests temes fa que s'hagi identificat d'una manera inadequada religió amb religions, fe amb creences.

D'aquesta manera i d'acord amb el pensament popular, quan diem que una persona és religiosa entenem generalment que és la que participa en els actes que es fan dins de les esglésies. Així diem que la persona religiosa és una persona “practicant” que va a missa, que rep els sagraments... i no es pot dir que no ho sigui de religiosa, però no ho és pel fet de complir i participar en determinats actes externs propis de la institució religiosa. Jesús va rebutjar aquesta idea i va dir als jueus que volien imposar certes pràctiques als seus deixebles (als de Jesús): No és allò que entra a la boca el que fa impur un home... més aviat, aquelles coses que surten de la boca, les que provenen del cor, aquestes són les que fan impur un home. Cf. Mt 15,10-20. Allò que està fora de l'home no fa bo ni dolent l'home, sinó el que surt del cor és el que el fa bo o dolent, el que el fa religiós o no.

Les reflexions d'alguns pensadors sobre la religió i la fe, ens poden ajudar a situar-nos millor en aquest camp espiritual de la vida i a tenir un judici propi sobre tals qüestions.

Krishnamurti, per exemple, amb un llenguatge categòric expressat en el context d'unes conferències dirigides a un public concret diu:

La religió, tal com és ara, es basa en idees, en la fe, en l'autoritat. L'home que tots els dies va al temple, que llegeix el Gita (nosaltres diríem la Bíblia) o la Namaz; que realitza determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules i els noms de Krishnam de Rala, d'aquest o d'aquell; que porta l'anomenat cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, es considera un home religiós. És evident que això no és religió.

Krishnamurti no va contra la religió, ni va contra les formes culturals de la religió... Al contrari: proposa la religió com allò únic que pot salvar el món. Va en contra del legalisme i del fet de creure que el compliment d'uns actes externes salven l'home, i proposa un canvi radical. En aquests sentit, diu: Sense un canvi radical del sistema, no pot haver-hi una revolució religiosa, i la revolució religiosa és l'única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.

Segons Krishnamurti es tracta d'interessar-nos de veritat i profundament en forjar una revolució religiosa radical. No es tracta solament de canviar determinades formes externes.

Necessitem una nova ment per a crear un món nou. Sense la revolució interna i psicològica, la simple transformació del que és extern té molt poca importància.

Durant molts segles hem viscut canvis de forma que han modelat constantment les nostres ments... Aquí estem parlant d'una mutació total: aquesta mutació és la revolució religiosa.

En conseqüència, veiem que la religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió.

La ment lliure de condicionament és l'única ment religiosa, i tan sols la ment religiosa pot generar una revolució fonamental.

Mirem, doncs, de deslliurar la paraula religió de conceptes que l'han encasellat en formes estereotipades que, amb el temps i sense tenir-ne gaire consciència s'han anat apartant del missatge original que els va donar vida i existència. La religió és una actitud. Escoltem ara Panikkar quines coses ens diu ell sobre la religió:

Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l'univers, el deslliurem, en participem, l'embellim i el perfeccionem.

Religió és obertura constitutiva de l'home al misteri de la vida.

Tota religió és un projecte d'alliberament. La religió és així definida per la funció que pretén realitzar: unir (relligar) la condició humana actual i existent, amb l'estat o meta final de la persona. Una de les tasques fonamentals i permanents de la religió és ajudar l'home a assolir la seva plenitud.

La religió és una actitud fonamental d'aquell home que intenta alliberar-se i alliberar la terra (el cosmos) de l'egoisme, el narcisisme, l'engany... és una mirada a l'infinit des de la finitud de les pròpies experiències. La religió és acceptar el do rebut de la vida i ser-ne fidels fins al final.

L'altra paraula de la qual no sabem ben bé el seu significat és la fe. Comencem recordant el que diu Panikkar sobre la fe: La fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Un pot tenir la raó més obtusa i l'altre, més aguda; un, la sensibilitat més desperta i l'altre, més mesella; d'una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n'és reflexivament conscient com si no.

Aquestes paraules demostren la superficialitat en la que vivim i que fem evident amb la manera de parlar quan diem o sentim dir: sóc creient, tinc fe o no sóc creient, no tinc fe... Deu tenir raó Panikkar quan diu que el 80 % més o menys de les persones, tant de les que es diuen creients com de les que es diuen atees, no saben el que diuen.

I diu també Panikkar: Per fe entenc la capacitat d'obertura a alguna cosa més, una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l'obertura a la transcendència. Mitjançant la fe l'home és capaç de transcendir-se, de créixer, d'obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

A la seva manera Jaspers diu quelcom semblant: Fe significa consciència de l'existència amb respecte a la transcendència. I també diu: La fe filosòfica vol aclarir-se a si mateixa... La fe no pot tornar-se saber de validesa universal, sinó que ha de fer-se'ns present per autoconvicció. En el fons, el que sembla que ens vol dir, és que la fe és un do personal que hem rebut i que, per tant, no és fruit d'uns raonaments que tinguin que ser vàlids per a tothom.

La fe no es pot obtenir en cap cas per imposició de l'enteniment, sinó que és sempre d'un origen propi que jo no puc voler, sinó que partint d'ell vull, sóc i sé.

Anomenem la fe en sentit més ampli, certesa de realitat, evidència, idea. Com existència és quelcom com instint; com consciència en general, certesa; com esperit, convicció. Més pròpiament fe és l'acte de l'existència en que s'adquireix consciència de la transcendència en la seva realitat.

Si escollim les tres paraules: instint, certesa, convicció, veiem que tenen una semblança amb les paraules de la carta als hebreus sobre la fe, enteses simbòlicament: Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. He 11,1.