4 – LA PLENITUD DE L’HOME

Allò que ens importa, en definitiva, és ser humans fins al final. Si formulem les coses des de dins de la cultura cristiana que hem rebut, podem expressar el següent, d’acord amb el tema d’aquest escrit i tal com algú va dir: Primer siguem humans, després cristians i després catòlics. Ja que ser cristià és una manera de ser humà i ser catòlic és una manera de ser cristià. I el P. Llimona va concloure dient: Humans tanmateix.

Si ens preguntem què vol dir ser humà, hem de respondre que això s’escapa a la nostra comprensió, L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident i és allò més enigmàtic. diu Jaspers. I també: Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Malgrat tot, no podem deixar de desitjar la plenitud de l’ésser que som i estem destinats a ser. I d’això en tenim consciència. Una consciència que es va aclarint, es va fent més imperativa a mesura de la nostra fidelitat a la seva veu. Aquesta consciència es converteix en un coneixement superior que la Bíblia anomena coneixement de Déu.

També s’ha dit: Per conèixer l’home s’ha de conèixer Déu i per conèixer Déu s’ha de conèixer l’home. En aquestes paraules, més que una exactitud conceptual, hi hem de descobrir una intuïció sapiencial que ens empeny a una recerca sense fi. El misteri forma part de la vida. És l’actitud del nen que no sap donar raó del perquè desitja les coses, però les desitja convençut del seu dret...  

  

Aquest coneixement és segons Isaïes el factor de la pau, és a dir, de l’acompliment de la bondat, de la veritat i de la pietat en el racó més íntim del cor i, per tant, el principi de la plenitud de l’home. Diu Isaïes:... Hi haurà pau en tot el país perquè la terra estarà plena del coneixement de Déu com les aigües cobreixen la conca del mar. Is 11,9

La pròpia consciència és il·luminada amb la llum dels grans pensadors que han fet història: dones i homes que ens han precedit i que han fet de la seva vida el compliment del deure, la qual cosa ha estat la font de la seva saviesa: Si us manteniu ferms en la meva paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.  Jo 8,32.

Tota la vida de Jesús és una demostració d’aquelles paraules: Al final de la seva vida, ja  penjat a la creu, va exclamar: Tot s’ha complert. Aquesta expressió resumeix el sentit de tota la vida del Fill de l’Home.

Aquesta actitud és el principi de la saviesa autèntica: El principi de la saviesa és el temor de Déu, diu el savi: Pro 1,7. Entenem temor de Déu com a sinònim de fidelitat al deure i de pietat. Aquest temor no té res a veure amb la por.

Insistim en el tema: 

La pregunta és si l’home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap. O bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Jaspers   Una possibilitat que és present a la consciència, però que no es deixa limitar. És una possibilitat viscuda des de la llibertat. Una llibertat, la naturalesa essencial de la qual no és una decisió personal, sinó un do rebut. La decisió ve després com a resposta al do: és l’acceptació.   

En realitat, l’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

En primer lloc, com a éssers vivents, formats a partir de la matèria (recordem les paraules de la Bíblia: “Déu va modelar l’home amb pols de la terra”) pertanyem a la naturalesa... En segon lloc, com a éssers que obren, que pensen i que creen, pertanyem a la història... i en tercer lloc, som l’englobant (l’ésser) que implica la naturalesa i la història. Després que, segons sembla, mitjançant la naturalesa i mitjançant la història hem arribat a ser allò que ara som, al mateix temps és com si vinguéssim de fora de la naturalesa i de la història i solament allà tinguéssim el nostre origen i el nostre destí i fi.  Jaspers