5 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Seguim escoltant les paraules de Jaspers sobre l’home. Es tracta de llegir-lo a poc a poc per poder treure totes les derivacions pràctiques que del seu llenguatge condensat se’n poden treure. Es tracta de veure’ns per dins... allà on les evidències de les coses donen pas a l’evidència del misteri.  

Els subratllats i els punts i a part són nostres.    

Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia. Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments  per motius, situacions i realitats naturals.

La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les.

No podem seriosament impugnar que, decidint quelcom, decidim sobre nosaltres mateixos, i que nosaltres som responsables. Qui intenta refusar això, no pot tampoc consegüentment exigir res als altres homes...

Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. 

Què vol dir això? No ens hem creat nosaltres mateixos. Cadascú pot pensar de si mateix que hauria estat possible que ell no existís. Això ens és comú amb els animals. Però nosaltres, a més, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat.

Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients que no ens devem a nosaltres mateixos. Per tant, la nostra vida és una resposta a un requeriment que es compleix en la decisió lliure per part nostra.   

A l’alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar –no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la “transcendència”.

Com més l’home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix. 

En aquestes reflexions de Jaspers sobre l’home i sobre la llibertat anem a les arrels de l’arbre de la vida. No parem esment aquí en la forma de les fulles o de les branques ni en el gruix del tronc... mirem les arrels... volem considerar aquella faceta de la vida que s’enfonsa en el misteri de la realitat i que malgrat tot no podem negar, perquè la seva existència se’ns fa evident en el quefer de cada dia quan intentem mirar les coses amb un cor net...