EL MISTERI DE LA PARAULA

La paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim els humans per comunicar-nos i tanmateix esdevé sovint la gran causa de divisió entre els individus i les cultures.

Ajuntem aquí algunes reflexions, a manera de calaix de sastre, sobre el tema de la paraula i del llenguatge.

Pensem que aquestes reflexions poden servir d’introducció al comentari que intentarem fer dels llibres de R. Panikkar, sobretot del que té per títol i subtítol: LA PORTA ESTRETA DEL CONEIXEMENT. Sentits, raó i fe.

Es podria afirmar, d’acord amb el que diuen els savis, que poques persones saben llegir, sobretot quan es tracta de temes referents a la vida. També, i per semblant motiu, es diu que l’ofici de traductor és difícil, i sovint es tradueix malament, no per desconeixement de l’idioma original, sinó per no saber copsar el sentit que l’autor que es vol traduir dóna a les seves paraules. Això es veu ben clar, per exemple, en les diferents traduccions de la Bíblia.   

 

Des d’un altre punt de vista, els mateixos savis diuen que quan es tracta de la lectura espiritual cada u entén o copsa el sentit de les paraules que llegeix d’acord amb el seu nivell de maduresa humana, o del seu nivell de consciència i de les seves necessitats espirituals.

 

Per tant, no es pot dir, tot seguit, que algú llegeix malament quan dóna a les paraules un sentit diferent del que altres persones donen. Més aviat s’ha d’entendre que la paraula espiritual és d’una gran densitat de vida i que cadascú rep el tros de vida que necessita i que li correspon d’acord amb el seu nivell de coneixement espiritual. 

 

En el món exterior de les formes podem unificar criteris, fins a cert punt, per la necessitat que tenim els humans de formar comunitats, institucions, etc. Ara bé, el que no podem fer és el  d’absolutitzar doctrines i costums, la qual cosa és nefast per a la sana convivència humana i contrari a la Veritat. Tanmateix, per costum o inèrcia o les dues coses juntes, en aquest nivell de les formes externes (sobretot en el món de les religions) deixem que els altres, principalment els qui manen, decideixin per nosaltres, amb la qual cosa perdem la llibertat i la responsabilitat personal i això és inadmissible èticament i teològicament parlant.

 

Quan ens referim al llenguatge espiritual: el llenguatge que parla de la Vida, cada u ha de formar el seu propi criteri amb fidelitat al do rebut. Aquest do que es troba més al fons i va més enllà de les necessitats peremptòries i contingents del mateix individu.

Uns pensaments sobre el mot: filosofia, de Mónica Cavallé ens poden servir d’exemple per veure amb quina facilitat canviem el significat de les paraules. Diu així:

Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en què la filosofia tenia un profund impacte  en la vida d’aquells que la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” (amor a la saviesa) ha arribat a ser sinònim d’especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt temps fou considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d’inspiració en el complex camí del viure. 

Era considerada no només com un saber vers els fonaments de la realitat, sinó també com un “art de vida”, com un camí per viure en harmonia i per aconseguir un ple auto-desenvolupament.

Els filòsofs de l’antigor sabien que una ment clara i lúcida era en si mateixa una font de llibertat interior i de transformacions profundes...

Per acabar escoltem ara el que ens diu Louis Lavelle sobre la paraula: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada l’efecte i la causa. I no podem pensar en purificar l’una o l’altre, sense abans purificar la pròpia ànima.

   _________________________________

 

Deixem-ho aquí, però abans voldria fer un aclariment sobre les citacions bíbliques que surten de tant en tant en aquest escrits. 

Els textos bíblics es poden llegir com a punts de referència o “norma de fe” d’una institució religiosa o també com a textos que formen part important de la nostra cultura o de la que podríem anomenar cultura occidental.

En el context d’aquests escrits hem escollit aquest segon sentit -com també ho fan alguns pensadors- no perquè no valorem l’altre sentit religiós sinó perquè em sembla més adequat en el context i en el sentit que volem donar als escrits.

 

El que importa quan es tracta d’una paraula que forma part d’una cultura antiga és el fet de llegir-la amb llibertat, evitant quedar-nos lligats a unes formes externes pròpies d’una cultura i d’un temps històric del passat i escrits amb un llenguatge quasi desconegut. Es tracta de descobrir la paraula essencial amagada en el vestit antic de les formes. Així sembla que ho feia sant Pau, quan deia: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

També deia: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13...15