I LA VERITAT US FARÀ LLIURES

La intuïció de la qual hem parlat és una llum que forma part de la pròpia naturalesa. Marià Corbí arriba a dir: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre. I el que veu aquest home-ull arriba fins el misteri inconcebible, i quan l’ull arriba a veure aquest límit, l’ull mateix es fa límit i passa el límit.

 

Quan escric que la intuïció és una llum que forma part de la naturalesa en vénen al cap aquelles paraules que diu R. Panikkar parlant de la fe, en les quals hi veig una semblança de fons. Aquest gran pensador i home espiritual diu: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. (De passada veiem com aquí parla de les tres dimensions humanes de les quals anem parlant aquests dies: sentits, raó i fe).

 

Aquesta llum que el creient descobreix en si mateix dóna una seguretat que va acompanyada d’una pau tranquil·la i serena. Això és possible perquè el creient sempre deixa que l’última paraula la tingui Déu. Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

 

Cal, doncs, distingir aquesta seguretat d’aquella que podem anomenar falsa seguretat que és la que exhibeixen els qui es presenten com a profetes amb poders extraordinaris i de fer miracles i que quan prediquen les seves doctrines exigeixen obediència absoluta als seus deixebles. Jesús advertia: Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Mt 7,15.       

 

Ampliant la reflexió constatem que sovint ens aferrem a la part sensitiva i a més tirar a la part intel·lectual. I la dimensió espiritual la deixem per alguns especialistes dedicats a unes activitats específiques que demanen un temps de què no poden disposar “la gent normal”.

La realitat és que la dimensió espiritual no demana necessàriament cap activitat especial. Tothom -cadascú dins de la seva vocació- pot tenir una vida espiritual profunda, perquè aquesta només depèn de la virtut, la qual es manifesta de mil maneres d’acord amb el tarannà de cada u.

 

Parlem d’una vida espiritual que és necessària si volem ser plenament humans. I per poder fer realitat aquest desig de vida plena, hem de deixar a la cuneta la superficialitat i el narcisisme que ens tenallen. L’humà és per essència un ésser relacional. Fer que les relacions siguin cada vegada més altruistes és una tasca que no s’acaba mai. Recordem allò que, amb una certa ironia, deia sant Francesc de Sales: L’egoisme es mor cinc minuts després que ens morim nosaltres.

Hem de tenir present que la dimensió espiritual no és menys humana que la dimensió sensitiva. No podem menystenir cap de les nostres dimensions. Com diu Panikkar: aquell espiritual que menysté la part sensorial està perdut.  

 

Hem parlat de l’acceptació de si mateix, com de la primera actitud que hem de tenir en consideració quan parlem del creixement de la vida espiritual. L’acceptació fa possible la vertadera llibertat. Per tant, expressions com: sóc lliure faig el que vull i altres semblants no denoten, per si mateixes, llibertat. Aquell que diu això és possible que sigui lliure dels altres o de les coses, però pot esdevenir esclau de si mateix i de les seves idees. Cada u ho ha de veure.

 

Aquí volem recordar expressions pròpies de la nostra cultura cristiana. Són les següents: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Si som capaços de llegir aquestes paraules per damunt de la literalitat i percebre el seu sentit espiritual veurem la importància que tenen en ordre ha copsar la veritable vida dins nostre. La vida humana, en la seva totalitat, és com el tresor amagat que hem de descobrir en el camp de la nostra existència.  

 

L’ull de la fe, purificat per l’acceptació incondicional del nostre ésser amb totes les possibilitats de vida que hem rebut és com un microscopi que penetra més enllà del que pot veure l’ull de la raó o dels sentits. És el que R. Panikkar ens diu quan es refereix a la vida de l’esperit: Aquestes coses només es poden veure amb el “tercer ull”.   

 

Si ens aferrem només a una part de la nostra naturalesa humana i l’absolutitzem, perdrem el tot, perquè d’acord amb el caràcter holístic propi de l’ésser, el tot no és la suma de les parts, sinó que cada part inclou el tot.  

 

Quan parlem de la nostra dimensió espiritual ha de quedar clar que en aquest nivell humà no es trenca mai el cordó umbilical que ens uneix amb l’eternitat. Sempre queda vigent la dependència amb el do de la vida que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement. Fer realitat aquestes possibilitats també és do de Déu. Vegem el que diu Pau: És Déu el qui obra en nosaltres tant el voler com el fer. Fl 2,13.  Vivim en el temps, però no podem oblidar el caràcter d’eternitat que ens envolta. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern que vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.     

 

Com a complement i dins del context en el qual estem parlant escoltem unes paraules de Jeanne Hersch la comentarista de K. Jaspers:  L’existència com a possible llibertat sap que ella no s’ha creat ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència, que n’és l’origen. La seva dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu existeix, la llibertat humana no existeix. Per a Jaspers és el contrari: sense el lligam amb la transcendència, no hi ha llibertat.