FE ÉS CREURE EN LA VIDA

De semblant manera que l’Escriptura diu: Déu és amor, Déu és Llum, podríem dir; Déu és bondat, és bellesa infinita...

Vestim amb paraules el Misteri, allò que no té pròpiament nom. La fe no té objecte, diu Panikkar, perquè la fe és adhesió a aquella realitat que supera tota comprensió i que, no obstant això, la consciència percep com a existent. La fe és conèixer realitats que no veiem, diu la carta als hebreus. He 11,1.

Es tracta d’un coneixement que és empatia amb la realitat. I si la realitat és bondat, en la mesura que siguem bons estarem en sintonia amb la realitat. Per això els nets de cor són els qui veuen Déu. És el cor en el qual no hi ha engany...

La fe és dir sí a la Vida. Això ho expressem amb infinitat de formes i maneres de viure. Sentir és viure, pensar és viure, intuir és viure, relacionar-nos és vida, perquè la vida és relació. Però, hi ha nivells i nivells de consciència. Allò que coneixem de la vida des de l’esperit no ho pot copsar ni la raó ni els sentits. Pau no va poder explicar allò que ell va experimentar: va sentir paraules inefables que cap home no pot repetir, i recorda que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu te preparat per als qui l’estimen. I Sant Joan de la creu quan parla de l’experiència espiritual, diu que no hi ha paraules per descriure-la. S’ha de callar. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. (Panikkar).

L’esperit forma part de la nostra humanitat. Els sentits, la raó i l’esperit són les tres dimensions de la vida humana -d’acord amb  l’antropologia tripartida- i que hem d’entendre d’una manera holística. No podem viure la vida de l’esperit sense els sentits ni la vida dels sentits sense l’esperit. D’acord amb Panikkar entenem que una espiritualitat que menysté els sentits és una pseudo-espiritualitat. De semblant manera la vida dels sentits que no té en compte la dimensió espiritual de la vida humana és una vida dels sentits deficient i erràtica.      

Una vegada més situem-nos. És amb la fe que trobarem el nostre destí definitiu...

Els sentits ens donen una pista, la raó a través de la reflexió i la paraula són com indicadors en la camí, però arriba un moment en el qual aquests indicadors ja no serveixen perquè el camí es fa caminant. A dalt de la muntanya de Déu no hi ha camí. És el que ens recorda sant Joan de la Creu referint-se al cim de la muntanya del Carmel: Aquí no hi ha camí, perquè el just és per a ell mateix el camí. Paraules que són semblants a les de sant Pau, quan diu: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1C 2, 15. Això és viure de fe.

 

Hem d’intentar formar la consciència de tal manera que ens ajudi a estimar la vida i  desitjar viure-la en plenitud. Això és el que ens demana la fe: He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir, va dir Jesús. Jo 10,10.

 

La “veritat” de la fe es troba més enllà del que podem comprendre amb la raó. Per això la pregunta de Pilat sobre la veritat no va obtenir resposta. Veiem quelcom, però no sabem ben bé el que veiem. És semblant al que ens passa amb les estrelles, diu Ortega i Gasset: són una altra cosa del que veiem quan les mirem.

 

Si no som capaços d’anar més enllà del que ens diuen les coses amb la seva evident aparença, no les trobarem en la seva realitat. I anar més enllà de les aparences només ho podem fer des de la fe pura, de la fe obscura, diria sant Joan de la Creu. Repetim: la fe és certificació del que no veiem. He 11,1. (Edició bíblica “Segond”)

 

Diu Panikkar: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits.

 

I continua dient: Un pot tenir la raó més obtusa i l’altre, més aguda, la sensibilitat més desperta i l’altre, més mesella; d’una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n’és reflexivament conscient com si no.

 

I el mateix pensador defineix la fe dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més. Una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència.

Mitjançant la fe l’home és capaç de transcendir-se, de créixer, d’obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

 

Ara bé, no podem confondre la fe amb les formulacions doctrinals (dogmes) pròpies de les institucions religioses. La fe és anterior a les institucions religioses. Quan naixem ja tenim la capacitat de creure, com tenim la capacitat de parlar, de menjar, de sentir... capacitats que es van obrint i desenvolupant en el temps. Unes més aviat que les altres... Arriba un moment en el que hem d’assumir la nostra responsabilitat d’una manera conscient i lliure d’allò que hem rebut. Entre altres coses, la fe.

 

Parlarem d’aquest tema en un altre escrit.