18

FE I TRADICIÓ

Dèiem que hem de donar resposta als dons que hem rebut i entre ells el do de la fe.

Aquesta resposta a la fe l’han donat homes i dones de tots els temps. Respostes que s’han transmès a través de llibres, principalment els anomenats sagrats, i d’institucions religioses que han anat creant accions, celebracions, ritus, doctrines... d’acord amb cada lloc geogràfic, formant d’aquesta manera sengles cultures a través de les quals els creients  manifesten i celebren la seva fe.

 

La historia es va fent... i al cap d’un temps, ja no partim de zero sinó que ens valem del que els ancestres nostres han creat. Però, el fet d’acceptar les tradicions dels antics no ho hem de fer d’una manera passiva. També nosaltres estem cridat a col·laborar en la continuïtat i perfeccionament de la cultura que hem rebut d’una manera activa i personal.

 

Hem d’estimar les institucions religioses i hem de voler ser-ne subjectes actius de renovació. Però, d’una renovació que no es quedi a la meitat del camí. Cal anar a fons, superant l’actitud fàcil de canviar només les formes externes. Ara bé, per això, ens cal apujar el nivell de consciència i veure les coses des del “tercer ull”, des de la dimensió espiritual. I, des d’aquest lloc, endinsar-nos en el contingut essencial que dóna sentit a les formes culturals que s’han anat creant amb el temps. Només des d’un nivell alt de consciència podrem veure allò que ens cal fer avui dia i com hem de seguir expressant i celebrant la fe.

 

Per començar, l’actitud més adequada -com pensava Panikkar- és la de tenir clar que si volem una bona renovació de les nostres institucions, el primer que hem de fer és renovar-nos a nosaltres mateixos. Altrament si no ho fem així caurem inevitablement en la hipocresia. Tampoc no és una bona solució, en general, prendre l’actitud d’aquells que, pel fet de quedar desenganyats d’unes institucions anacròniques, decideixen viure “una espiritualitat sense religió”. Aquesta actitud demostra, sovint, i sense jutjar ningú en particular, un nivell no gaire alt de consciència o una poca maduresa humana.  

 

A més d’aquesta disposició interior, si estem disposats a valorar i estimar les institucions i volem participar activament de la seva renovació, serà bo escoltar els grans mestres de l’esperit. Waldo Emerson n’és un. Ell ens diu: La nostra època és retrospectiva. “Construeix els sepulcres dels pares”. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d’una relació original amb l’univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?

 

Protegits durant un temps en el si de la naturalesa, els fluxos de la qual entren a dolls en nosaltres i corren al voltant nostre, invitant-nos, per les capacitats que ens transmet, a una acció proporcionada a ella, ¿per què buscar a les palpentes entre “els ossos secs” del passat, o fer de la generació viva un seguici disfressat amb “vestimentes descolorides”?

 

En el text d’Emerson –a més de fer-nos sentit la necessitat que tenim de la naturalesa com a mestra de la vida- hi trobem algunes reminiscències bíbliques. Per exemple la dels “ossos secs”, del profeta Ezequiel, la de “construir els sepulcres dels pares” de Mateu i la de les vestimentes descolorides”  Cf. Lluc i Mateu.

Referent a aquestes últimes paraules escoltem el que ens diu l’evangelista Lluc: Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’adiria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous. Lc 5,26-38.

Sovint ens passa que volem uns bots nous, i els confeccionem, però no gaudim d’un vi de qualitat.  

 

Emerson a més de ser un filòsof reconegut dels Estats Units, va ser també, durant un temps, pastor de l’església unitarista. També va participar en el moviment del “Nou pensament”.                                     

 

Però, seguim escoltant-lo: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous. Demandem les nostres pròpies obres, les nostres pròpies lleis, el nostre propi culte.

 

Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment, pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

 

Això em recorda la sentència de sant Agustí que diu: L’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, creiem que “l’ordre” és un dels elements de la nostra naturalesa espiritual que cal tenir en compte per poder arribar a la plenitud de la vida. No es tracta aquí d’un ordre exterior, que consisteix en posar les cadires al seu lloc, per exemple, sinó d’un ordre interior en la nostra escala de valors. Un exemple clar d’aquest ordre interior és la sentència pronunciada per Jesús que diu: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.

Aquesta sentència de Jesús, pertany a la dimensió essencial de la vida. No és una mera formulació secundària entre moltes altres que puguem formular dins del món de l’axiologia. Pensem, per exemple, que la tradició ens diu que els veritables enemics del Nou Testament, no eren els publicans o les prostitutes, sinó el legalisme del fariseus. Han passat més de dos mil anys i els savis i entesos de tots els colors religiosos i polítics d’avui dia, els mateixos que amb alta veu es proclamen democràtics, demostren que estan al mateix nivell dels fariseus del temps de Jesús. Quan volen provar que una cosa és bona o dolenta, diuen: això és legal o no és legal... No sentim dir mai: això és just o no és just. La qual cosa demostra que estem lluny de la veritable democràcia. Hauríem de tenir ben present que no és la justícia per a la llei, sinó la llei per a la justícia, que no és la cultura al servei de la llei, sinó la llei al servei de la cultura. La manera de fer del món d’avui em recorda la sentència de Panikkar: El pitjor enemic d’avui... és la superficialitat. Preferim viure semi –conscientment enganyats.