14

LA TERCERA DIMENSIÓ

Seguint el pensament de Panikkar, parlem des de “la tercera dimensió”, és a dir: a partit dels paràmetres propis de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

En l’ésser humà hi contemplem tres dimensions: la sensorial, la intel·lectual i l’espiritual.

L’ésser humà conscient i madur té en compte les tres dimensions en la seva manera de pensar i d’actuar, però viu i, en conseqüència, valora les coses i els esdeveniments de la vida d’acord i des d’un dels tres nivells. No podem estar, al mateix temps, a dalt i a baix de la muntanya...

 

Repetim: “les paraules” adquireixen un significat concret i determinat d’acord amb la dimensió humana des de la qual han estat dites o escrites.

Aquí hem de recordar una vegada més el problema del llenguatge. Més que la diferència d’idiomes i gramàtiques, allò que causa les divisions entre els pobles i cultures és el significat que donem a les paraules. Per altra banda hom mateix pot quedar estancat en una etapa del camí de la llum si interpreta i entén de manera absoluta les paraules pròpies de la seva cultura.

La voluntat s’adhereix a la veritat que li presenta la ment. Això genera una actitud que, en termes no acadèmics, es pot anomenar: fe.

... per aprofundir en aquest aspecte del llenguatge a partir de la naturalesa, les reflexions del filòsof Emerson ens poden ser de gran utilitat... I per introduir-les recordem les paraules de R. Panikkar sobre el tema de la naturalesa: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Escoltem ara, doncs, Emerson:

El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament i ho és en grau simple, doble i triple.

1. Les paraules són signes de les realitats naturals.

2. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars.

3. La naturalesa és el símbol de l’esperit.

El sentit de la creació exterior és el d’oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior... si es busca la seva arrel es descobrirà que cada paraula emprada per expressar un fet moral o intel·lectual ha estat presa d’algun fenomen natural. Correcte significa recte; equivocat significa recargolat. Esperit significa originalment vent... Parlem del cor per expressar l’emoció, del cap per designar el pensament...

Hem de veure en la naturalesa també el sentit espiritual de les paraules...

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural com la seva representació. L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu; l’home ferm és una roca, i el savi, una torxa. L’anyell és innocència; la serp, el rancor sibil·lí; les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i obscuritat són la nostra expressió familiar pel coneixement i la ignorància; i la calor per l’amor...

L’home és conscient d’una ànima universal en l’interior o per darrere de la seva vida individual i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l’Amor i la Llibertat.

El cel blau en el qual està envoltada la terra de cadascú, el firmament amb la seva calma perpetua i la seva plenitud d’orbes eterns, és el model de la raó.

Oh, de quina manera ha afectat la llavor d’una planta la naturalesa de l’home per mitjà de l’analogia! Aquest petit fruit s’ha utilitzat en tota mena de discursos, fins arribar a la veu de Pau que compara la llavor amb el cos humà: “Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual”.

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric... i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües. 

La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.    

Les lleis de la naturalesa moral responen a les de la matèria de la mateixa manera com respon un rostre a la seva imatge reflectida en l’espill. “El món visible i la relació de les seves parts entre sí és el quadrant en el que es plasma l’invisible”.

De la mateixa manera, les sentències memorables de la història i els proverbis dels pobles consisteixen habitualment en un fet natural pres com a imatge o paràbola d’una veritat moral. Així, per exemple, “val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire”; “al cant del gall”; “de tal buc, tal eixam”; “l’última gota que fa vessar el vas”; “arbre a terra, tothom li fa guerra”...

Aquesta relació entre la ment i la matèria no és el caprici de cap poeta, sinó que està en la voluntat de Déu, i per això pot ser coneguda lliurement per tots els homes.

Sembla ser una necessitat de l’esperit el fet de manifestar-se en formes materials; i dia i nit, riu i turmenta, colom i serpent... preexisteixen com Idees necessàries en la ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.    

Cada escriptura ha de ser interpretada amb el mateix esperit amb el qual va ser escrita.

Una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin comprendre un text espiritual.

Gradualment, podem conèixer el sentit primitiu dels objectes permanents de la naturalesa, de manera que el món es transformi per a nosaltres en un llibre obert, i en cada forma se’ns mostri un signe de la seva vida oculta i de la seva causa final...