15

EL LLENGUATGE

Contemplades les coses des de la dimensió espiritual: des del “tercer ull”, les paraules no són expressió d’un “concepte” doctrinal o d’un sistema de pensament, sinó que són expressió del propi “si mateix”, és a dir: de la personalitat de qui les diu.

 

Parlem de “concepte” quan el mot fa referència a la doctrina d’un sistema o a la forma doctrinal a través de la qual una institució o una acadèmia, proposa els seus principis doctrinals. Parlem de “paraula” quan el mot que s’empra és una expressió vital de la persona que parla, ja que, segons la nostra cultura cristiana, l’Home és definit com a Paraula. Així diu l’Escriptura: Al principi existia el qui és la Paraula.., i el qui és la Paraula s’ha fet home.  Jo 1,1-14.

En aquest mateix sentit espiritual hem d’entendre també el terme “filosofia”. Panikkar encapçala un capítol del seu llibre sobre “la saviesa” amb les següents paraules autobiogràfiques: La filosofia com a estil de vida. Així, doncs, entenem aquí la filosofia no com una disciplina acadèmica, sinó com una actitud personal.

El llenguatge ens marca; incideix d’una manera sovint inconscient en la nostra manera de pensar, d’actuar i de relacionar-nos amb els altres. Sovint som esclaus del significat que donem al llenguatge que fem servir, perquè la voluntat s’adhereix a allò que li presenta l’enteniment i, en aquest sentit, pot succeir allò que deia Pau als seus deixebles. Els deia: la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida. Sovint la interpretació que fem de la lectura espiritual és lluny de la realitat objectiva i subjectiva del qui escriu, i això passa per incapacitat o per interessos emmascarats. En definitiva, per falta de maduresa personal.  

El significat dels mots –d’un text- depèn en cada cas del context a partir del qual es parla o s’escriu.

Nosaltres en el context d’aquests escrits considerem la persona com a paraula, és a dir: com a imatge de Déu. És des d’aquesta perspectiva que Panikkar ens diu d’ell mateix quan adopta la filosofia com a estil de vida: No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. No puc escriure sobre mi mateix... sóc massa conscient que, si ho provava, el jo de què escriuria no fóra el que jo sóc, ja que sóc un subjecte i no pas un objecte... i tanmateix escric. No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. Tot el que jo escric és, almenys, una part del meu jo. Tot és de naturalesa autobiogràfica. Només poso per escrit pensaments que jo mateix ja he pensat com a paraules. Jo mateix sóc allò de què escric i escric com un que parla.

Estic particularment atent a deixar parlar la “paraula”, a permetre a la llengua mateixa que es desplegui. El jo, que “també” viu en la llengua (i que és diferent de l’ego), parla i es revela a “ell mateix”, en tant que diu allò que “té” per dir. Per això el jo no s’expressa completament, i el procés de l’esdevenir llenguatge tampoc no és automàtic, sinó que el jo té necessitat de mi com d’un mitjancer necessari.

Sóc un element actiu d’aquesta revelació, i moltes coses depenen de la meva transparència, a més de la meva atenció i d’altres factors.

Aquestes últimes paraules m’animen a recordar algunes de les reflexions suggeridores de sant Agustí sobre la memòria. Són aquestes: Depassant la força de la meva natura... arribo als dominis i als amplis palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits. Allí són guardades igualment totes les representacions que formen, augmentant, disminuint o modificant comsevulla allò que els nostres sentits han captat...

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada, com la llum i tots els colors i les formes corporals pels ulls, per les orelles totes les varietats des sons... 

Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar i totes les impressions que n’he pogut rebre... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes i de la sensació que provava en fer-les.

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment. 

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen. Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llur imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrar en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren...

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les hi vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria...

Aquest petit resum de les reflexions de sant Agustí sobre la memòria ens mostra com és d’inabastable el fons del fons de la nostra naturalesa humana. Només ens coneixem una mica i hauríem de ser més humils a l’hora de fer judicis de tot allò que ens envolta i de nosaltres mateixos.