20

EL CORATGE D’ÉSSER

Panikkar anomena “risc existencial” a un dels fragments del seu discurs personal, en el qual presenta l’opció per la religió a partir de la responsabilitat personal, feta amb llibertat d’esperit i assumint, sense barrejar, diferents formes d’expressió religiosa.

 Aquest títol evoca altres actituds semblants. Així, per exemple: “El coratge de ser o d’existir” de P. Tillich, o la mateix dita de Job quan declara que  La vida de l’home sobre la terra és com un treball forçat... Job 7,1

 El que veiem amb aquestes i altres expressions és que no podem definir la vida aquí a la terra com un descans... més aviat se l’ha definida com una tasca, un treball, un servei, una responsabilitat i que tot això comporta un risc...

Tillich en el seu llibre: “El coratge d’ésser” té, segons un comentarista, una concepció dinàmica de l’ésser. L’ésser no és per a ell una identitat estàtica i fixada, sinó un poder i una possibilitat d’ésser que resisteix i supera el no-ésser. El no-ésser és la tendència al mínim esforç, a acceptar per mandra, sense sentit de superació, la mediocritat del moment actual en el qual hom viu... és l’anar vegetant... i això, en realitat no és viure plenament... és el fet de no fer res per superar les contradiccions de la vida...

Des d’aquest context mental Panikkar veu la religió d’aquesta manera: Per religió entenc no tant allò que ens relliga al que ens importa incondicionalment, sinó allò que ens regala la llibertat i la joia d’una despreocupació incondicionada, última, allò que ens deslliga.

Per complementar i entendre millor aquestes paraules recordem les que el mateix Panikkar va dir en un altre indret: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos.

Panikkar descriu més en detall el risc del qual hem parlat. I ho fa d’aquesta manera: Les meves circumstàncies personals... em conduïren a “acceptar” el risc de la conversió sense estranyament, de l’apropiació sense refús, de la síntesi sense sincretisme, de la simbiosi sense eclecticisme.

Abans de considerar més detingudament el sentit d’aquestes expressions escoltem una mica més el desenvolupament del seu pensament.

A través del meu naixement, de la meva educació... “he esdevingut” un home que viu alhora d’experiències originàries de la tradició occidental i alhora de l’Índia, i que en participa, en un cas tant en l’àmbit cristià com en el secular, en l’altre, tant en l’hinduista com en el budista...

I conclou el seu pensament així: Si no sento o pateixo dintre meu les tensions doloroses i les polaritats del real, si només veig una cara des de dins i l’altra la veig des de fora, no estaré en condicions de comprendre veritablement, és a dir, d’encarar la realitat sota la influència de les dues visions i ser equitatiu respecte de totes dues.

Mirarem de copsar el sentit d’aquests fragments que hem destriat sobre el pensament de Panikkar referent a la religió. Ho podríem fer partint del principi bàsic i fonamental de tota filosofia  i que és el de saber comprendre el contingut essencial de les coses i diferenciar-lo de les seves formes d’expressió. Amb llenguatge evangèlic diríem que hem de saber distingir “el vi dels bots”...

I d’acord amb aquest principi, hem de saber veure la religió com una virtut i al mateix temps com una institució religiosa i copsar la diferència entre un significat i l’altre de la mateixa paraula religió.   

Panikkar que viu i veu les coses des d’un nivell alt de consciència, és a dir, des de l’essència i no des de les formes, és capaç de ser cristià quan viu a occident i de ser budista o hinduista quan viu a l’Índia. Ser cristià o ser hinduista són dues formes de viure la realitat. I recordem que l’ordre de les coses, d’acord amb Francesc de Sales és viure la unitat en la diversitat.  

Ara podem entendre millor el sentit de les paraules de Panikkar que fa uns moments hem recordat. El nostre pensador parla d’acceptar el risc de la conversió sense estranyament, és a dir de viure la conversió, que és canvi de mentalitat, com una cosa normal, sense quedar desorientat ni perplex; parla de l’apropiació sense refús, cosa que implica fer seu allò nou que ha descobert sense deixar allò d’abans que ja coneixia, també diu de viure la síntesi sense sincretisme, això és: viure d’una manera coherent les dues o més formes d’expressió cultural, respectant les diferencies, però no d’una manera barroera, barrejant-ho tot sense solta ni volta, com si fos una sola cosa; i finalment diu de viure la simbiosi sense eclecticisme, és a dir, de viure la unitat mental en allò que és essencial i alhora assumint i respectant les diverses formes d’expressió cultural.

Panikkar amplia el seu pensament fent servir les paraules: mite i logos. (recordem que les dues paraules estan en el diccionari). Escoltem-lo: El mite m’ha conduït... a configurar una espiritualitat nova que intenta un diàleg amb el fonament de la natura humana, que no descansa només i ni tan sols primàriament en el “logos”, sinó que contempla l’esperit com a tan fonamental com el “logos”.

L’esperit no pot reduir-se a “logos” ni supeditar-se-li. Una fenomenologia de l’esperit, de la realitat espiritual, és tan poc completa com un ballet sense música. L’òrgan humà per a l’esperit és el “mite”.

Mite i logos es corresponen, però llur vinculació no és dialèctica ni mítica, més aviat són creats tots dos a partir de llur pròpia vinculació... Amb altres paraules, no hi ha logos sense mite –del qual el logos és el llenguatge- i no hi ha mite sense logos – del qual el mite és el fonament. La intuïció espiritual (mite) plasmada amb paraules (logos) dóna peu al fet històric de les religions i cultures...

Les formes culturals i religioses són autèntiques quan no deriven directament de l’estudi, sinó de la vida. Per tal de ser autèntic, l’experiment ha de ser alhora una experiència, ha de sorgir dels racons més secrets de l’ésser propi.