18

LA NIT FOSCA DE LA FE

Fem un parèntesi i parlarem avui de l’aspecte fosc de la vida.

No farem especulacions ontològiques sobre el mal. Només direm que, segons els entesos, és un misteri que ningú s’ha pogut explicar. Diu Panikkar: El mal en tant que mal és inintel·ligible, i, el mal manca d’intel·ligibilitat interna, no té un últim per què racional.  

En canvi començarem recordant les reaccions d’alguns creients davant del mal... La de Job, per exemple, i recordarem el que han dit d’alguns testimonis que van viure de prop les atrocitats dels camps de concentració d’Auschwitz... Segons testimonis qualificats d’aquells fets: alguns van perdre la fe, altres, en canvi, la van mantenir, i fins i tot, van augmentar la seva fe en Déu. 

Però, escoltem ara a Job: L’Acusador va afligir Job amb una úlcera maligna que l’afectà de cap a peus. Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa. La seva dona li deia: -¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu o mor d’una vegada! Job li va respondre: -Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula. Job 2,7-10. I també va dir: Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom! Job 1,21.

Aquests i altres testimonis ens diuen que la foscor forma part de la vida... segons la metàfora de sant Agustí el negre és el lloc del quadre que ajuda a destacar amb més claredat i força les figures i el color.

Sant Joan de la Creu, per la seva banda, posa l’accent, quan parla del camí espiritual, en la fe obscura com d’aquell element necessari si es vol arribar a la plena unió amb Déu... parla del creient que camina segur en l’obscuritat de la fe que és com un guia de cec... es tracta d’aquella fe obscura que viu aquell que “es nega a si mateix” seguint el consell de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix Mt 16,24... i que és com una mort i aniquilació temporal i natural i espiritual en l’estimació de la voluntat...

Passem ara més estona recordant les reflexions que fa Teilhard de Chardin en el que ell anomena passivitats, i entre aquestes d’una manera especial, passivitats de disminució.   Aquestes són algunes de les seves paraules:

El cristià després d’haver estat sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix.

Les passivitats constitueixen la meitat de l’existència humana... allò que d’alguna manera no és obrat, és per definició patit... Aquí s’entén el verb patir com a sinònim de rebre, percebre. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Les passivitats de disminució, són per exemple la pedra que esgarria, o l’impediment que aclapara... el microbi invisible que mata el cos, o la paraula imperceptible que s’ajaça sobre l’esperit infectat... incidents, accidents... molèsties, xocs, amputacions, morts...

Podem dir que la Providència transforma per als creients el mal en bé... a vegades, el fracàs que hem patit farà que enfoquem la nostra activitat sobre uns objectes o cap a un marc més favorables 

El fracàs canalitza la nostra saba interior, separa els “components” més purs del nostre ésser de tal manera que ens fa saltar més enlaire i amb més rectitud.

Si estem convençuts que l’aniquilació en l’Altre ha de ser tant més completa com més ens atansem a algú més gran que nosaltres; quin no haurà de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu? ... L’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions sota l’acció de certs contratemps, són formes molt reals de l’èxtasi que ens ha de sostreure a nosaltres mateixos, a fi de subordinar-nos a Déu.

L’efecte d’aquest primer deseiximent només consisteix a portar el centre de la personalitat als últims límits de nosaltres mateixos. Arribats a aquest punt extrem, podem tenir la impressió de posseir-nos en grau suprem, més lliures i més actius que mai.

Encara no hem franquejat la frontera crítica de la nostra excentració del nostre retorn a Déu. Cal fer un pas més: aquell que ens farà perdre tot suport en nosaltres mateixos: “convé que ell creixi i que jo disminueixi”. Jo 3,30. Paraules dites per Joan B. referint-se a Jesús.

Per posar en pràctica íntegrament la perfecció del seu cristianisme, el cristià no ha de desertar del deure de la resistència al Mal. Al contrari. En un primer terme ha de lluitar sincerament i amb totes les seves forces, en unió amb el poder creador del Món, per fer que tot el mal vagi retrocedint, perquè res no disminueixi, ni en ell ni en el seu voltant

El creient és l’aliat convençut de tots els qui pensen que la Humanitat no reeixirà si no avança treballosament fins el terme d’ella mateixa.

El  cristià es troba més lligat que ningú a la grandesa d’aquesta tasca, per tal com als seus ulls la victòria humana sobre les disminucions, fins i tot físiques i naturals, del Món, condiciona en part l’acabament i la consumació de la realitat... Mentre la resistència sigui possible, el cristià, el fill del cel, s’aixecarà contra allò que mereix ser rebutjat o destruït, i això amb tanta decisió com el més enamorat de la Terra entre els fills del Món.

La força enemiga, que l’abat i el disgrega, pot transformar-se per a ell, si l’accepta amb fe i no cessa de lluitar en contra d’ella, en un principi estimable de renovació.

Si no faig tot el que puc per avançar o resistir el mal, no em trobaré en el punt volgut, no trobaré Déu tant com jo podria i ell anhela. En canvi, si el meu esforç és coratjós, perseverant, llavors m’uneixo a Déu a través del Mal, a Déu que és més profund que el Mal, llavors m’abraço amb ell, i en aquest instant el màxim de la meva “comunió de resignació” resulta coincidir necessàriament (per construcció) amb el màxim de la meva fidelitat al deure humà.