25

L’ENERGIA VITAL

Donem voltes i més voltes per conèixer una mica més la dinàmica d’aquest món interior que ens mou, i ens dóna vida. Elements d’aquest món són, per exemple, la intenció, el desig, la voluntat... En aquests escrits no posem tant la nostra atenció en allò que fem: en el què, ni tampoc en el com, sinó en l’energia vital que ens mou...

El desig és el que ens mou. Com diu Teilhard de Chardin, de la mateixa manera que no podem estar un moment sense respirar, tampoc no estem un moment sense desitjar quelcom, encara que sigui inconscientment. Som moguts constantment amb la intenció de fer alguna cosa o de no fer-la. La intenció que sembla que sigui l’element més eteri en el món de l’acció, resulta ser el component de més densitat humana.

Bergson té un llibre que recull unes conferències i que porta per títol: “L’energia espiritual”. En aquest llibre diu el següent:  Qui diu esperit, diu, abans de tot, consciència. Però¿ què és la consciència? Pensin que no definiré una cosa tan concreta, tan constantment present a l’experiència de cada u de nosaltres. Però, sense donar de la consciència una definició que seria menys clara que ella, puc caracteritzar-la pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria. 

Aquest últim tros del paràgraf evoca necessàriament les pàgines en què sant Agustí en el seu llibre de les “Confessions” ens parla de la memòria. Són d’un contingut i d’una bellesa tan impressionant que valdria la pena fer-ne una separata i distribuir-la...

En fem aquí un petit recull:

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Podríem recordar aquí frases conegudes de Pascal o de Jaspers. Aquest últim diu per exemple: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  

És que l’esperit, doncs, continua Agustí, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on  rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de q­üestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen.

Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llurs imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren. De fet, els ulls diuen: “Si són acolorides, som nosaltres que les hem transmeses”; els narius diuen: “si són oloroses, és per nosaltres que passaren”; diu també el sentit del gust: “Si no tenen sabor, no cal que em preguntis”; el tacte diu: “Si no són un cos, no les he tocades, i, si no les he tocades, no les he transmeses”.

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Recordem aquí el que diuen els savis: La vida que tenim l’hem rebut, i amb la vida hem rebut unes possibilitats amagades d’un creixement espiritual indefinible, a més del creixement corporal... 

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria. On eren, aleshores, i com és que, quan van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”, sinó perquè ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides, diguem, en les profunditats més recòndites, que, si no n’haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi?

Per consegüent, trobem que adquirir coneixences d’aquesta mena, les imatges de les quals no copsem per mitjà dels sentits, sinó que les veiem dins de nosaltres, sense imatges, tals com són, per elles mateixes, no és res més, en certa manera, que aplegar amb el pensament els retalls esparsos i desordenats que contenia la memòria, i obligar-los, parant-hi esment, a estar-se, per dir-ho així, sota la nostra mà, dins aquesta memòria, on abans s’amagaven espargits i oblidats, i a presentar-se fàcilment al nostre esperit, que ja s’hi haurà familiaritzat.   

En aquest lloc tan íntim de la nostra naturalesa és on hi podem trobar el silenci que fa possible la fe: La fe prové d’aquella realitat immediata en contrast amb tot allò que obtenim mitjançant l’enteniment... és com una intuïció pròpia d’un cor net...    

No hem de confondre la fe amb la formulació d’una doctrina universal pròpia d’una institució religiosa. Tal doctrina pot ser l’expressió cultural de la fe, però no la fe. Només de l’autoconvicció pot tenir lloc la fe. La fe és un acte lliure que no està subjecte a un pensament o doctrina absolutitzada. 

La fe es fa present en un moment històric que viu el qui es declara creient. Un moment que no esdevé autoritat per a tothom, sinó presència única de la lluita espiritual.

La fe és una experiència de vida eterna, és com tenir consciència d’una reminiscència inconcebible, com si tingues una consciència amb la creació, (Schelling) o com si pogués recordar d’alguna cosa vista amb anterioritat...  Recordem aquí la dita de Jesús... abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58. Ho va dir Jesús, i nosaltres, no ho podem dir?   Escoltem que diu el Mestre Eckhart: ¿De què em serviria tenir un germà ric: Jesús, si segueixo essent un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? Si vols conèixer Déu, no sols has de ser igual al Fill, sinó has de ser el Fill mateix”.