26

LA CONSCIÈNCIA I LA VIDA

Amb aquestes paraules encapçala Bergson el primer capítol del seu llibre: L’energia espiritual. En aquests escrits intentarem fer un petit resum d’aquest llibre.

La relació que hi ha entre la consciència i la vida és el tema del primer capítol. El comença dient que vol evitar dependre massa de l’estil més propi del que en podríem dir: filosofia acadèmica massa lligada als sistemes. El seu estil s’assembla més a la filosofia que connota amb l’espiritualitat, més semblant a la filosofia original. A això si ha d’ajuntar el seu tarannà científic que sempre acompanya les seves reflexions.   

Bergson vol anar directe al gra, preferint el coneixement que neix de l’experiència i no dependre tant de l’estructura mental pròpia dels sistemes en vigor.. Només veig un mitjà de saber fins a on es pot anar: posar-se en camí i caminar.

Tampoc no és bo saltar etapes. Diu: Una reflexió prematura de l’esperit sobre si mateix el desanimarà d’avançar, mentre que avançant pura i simplement hom s’apropa més fàcilment al seu fi...

És una il·lusió anticipar-se a l’experiència per la força del raonament. És  preferible una filosofia més modesta, que va directament vers l’objecte... Es tracta d’intentar una ascensió gradual a la llum. Portats per una experiència cada vegada més vasta a probabilitats cada vegada més altes, avançaríem com vers un límit, vers la certesa definitiva.     

Insisteix més en l’experiència: Només, en diverses regions de l’experiència, crec percebre diferents grups de fets, cada u dels quals, sense entregar-nos el coneixement desitjat, ens mostra una direcció on trobar-lo.

Un cop aclarida la seva manera de pensar i filosofar comença dient: Aquesta és la primera direcció en la qual entrarem. Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència.  

Una bona disposició per llegir aquest llibre que comentem serà recordar aquella   declaració del Temple de Delfos: Coneix-te tu mateix. El llibre de Bergson ens ajuda d’una manera pregona a aconseguir aquest coneixement.  

El tret més evident que caracteritza la consciència és la memòria: consciència significa en primer lloc memòria. I això vol dir: acumulació del passat en el present.

Però més: tota consciència és anticipació de l’esdevenidor.

I aclareix una mica més el seu pensament: si examinem la direcció de l’esperit en qualsevol moment, trobarem que s’ocupa d’allò que és, però en vistes sobretot d’allò que serà.

L’atenció és una expectativa, i no hi ha consciència sense una certa atenció a la vida.

Retenir allò que ja no és, anticipar-se sobre allò que encara no és, això és la primera funció de la consciència.

La consciència és un llaç entre el passat i el futur.

També: Consciència significa elecció.... el rol de la consciència és el de decidir-se.

Al voltant de la pregunta de quins éssers poden tenir consciència, diu: Em sembla versemblant que la consciència, originalment immanent a tot el que viu, s’adorm allí on ja no hi ha moviment espontani, i s’exalta quan la vida gira vers l’activitat lliure. 

Cada u de nosaltres ha pogut verificar aquesta llei en si mateix. ¿Què passa quan una de les nostres accions deixa de ser espontània per a tornar-se automàtica? La consciència es retira d’allà.

... és clara la consciència... quan els moviments que executem, venen de nosaltres i resulten d’una decisió i impliquen una elecció. I quan els moviments s’executen mecànicament, la consciència que tenim d’ells disminueix i desapareix.

I remarca: els moments en què la nostra consciència aconsegueix la més gran vivacitat els trobem en moments de crisi interior, en els quals vacil·lem, dubtem entre dues o diverses decisions a prendre, aquells moments on sentim que el nostre esdevenidor serà el que haurem fet d’ell.  

Si consciència significa memòria i anticipació, és perquè consciència és sinònim d’elecció.

Imaginem ara dues direccions a partir de la matèria: Pensant en el creixement i evolució de la matèria vivent, s’obren dos camins. Pot orientar-se en el sentit del moviment i l’acció –moviment cada vegada més eficaç, acció cada vegada més lliure- és el risc i l’aventura, però també la consciència, amb els seus graus creixents de profunditat i d’intensitat. Per altra banda, pot abandonar la facultat d’actuar i d’escollir... és llavors l’existència segura, tranquil·la, burgesa, però també l’ensopiment... l’endormiscament definitiu, és la inconsciència. 

Quan es renuncia al moviment es perd sens dubte la consciència, 

La matèria és inèrcia, geometria, necessitat. Amb la vida apareix el moviment imprevisible i lliure. L’ésser vivent elegeix o tendeix a escollir. El seu rol és crear.

La vida es dedica des del començament a conservar el passat i a anticipar-se sobre l’avenir... aquesta memòria i aquesta anticipació són la mateixa consciència. Així és com, de dret quan no de fet, la consciència és coextensiva amb la vida. 

Consciència i materialitat es presenten com a formes d’existència radicalment diferents... La matèria és necessitat, la consciència és llibertat.

Però, per més que s’oposin l’una a l’altra, la vida troba el mitjà de reconciliar-les. És que la vida és precisament la llibertat inserint-se en la necessitat i capgirant-la per al seu profit.