28

MATÈRIA I LLIBERTAT

Escoltem una altra vegada Bergson. Les seves reflexions demostren una visió profunda del dinamisme de la vida. Triem-ne algunes:

En resum, tot passa com si un immens corrent de consciència... hagués travessat la matèria per arrossegar-la vers l’organització i per fer d’ella, tot i essent la mateixa necessitat, un instrument de llibertat.

A vegades, la consciència semblaria estar atrapada. La matèria s’enrotlla al seu voltant, la plega al seu propi automatisme, l’adorm en la seva pròpia inconsciència. 

Però per més que el cervell de l’home pugui assemblar-se al de l’animal, té quelcom especial: proporciona el mitjà d’oposar a cada hàbit adquirit un altre hàbit i a tot automatisme un automatisme antagònic. La llibertat es conquereix, mentre la necessitat lluita amb si mateixa, reduint la matèria a l’estat d’instrument.  

En els seus inicis, la vida es va instal·lar, en certs tipus de matèria... i la matèria s’hauria detingut si hagués estat abandonada a si mateixa.

Per això pensem que la reproducció i l’evolució són la vida. Ambdues manifesten un impuls interior, la doble necessitat de créixer en nombre i en riquesa, per multiplicació en l’espai i per complicació en el temps, finalment veiem els dos instints que apareixen amb la vida i que seran més tard els dos grans motors de l’activitat humana: l’amor i l’ambició.

Visiblement ens adonem que una força treballa enfront nostre, una força que cerca alliberar-se de les seves traves i a la vegada superar-se a si mateixa, donar en primer lloc tot el que té i més del que té: ¿com definir d’una altra manera l’esperit?

L’evolució de la vida, des dels seus orígens fins a l’home, evoca als nostre ulls, la imatge d’un corrent de consciència que penetraria en la matèria... faria temptatives a tort i a dret, empenyeria... fins a desembocar en l’home.   

Posem matèria i consciència una en presència de l’altra  i veurem que la matèria és, abans de tot, allò que divideix i precisa... la matèria distingeix, separa, resol en individualitats i finalment en personals tendències antany confoses en l’impuls original de la vida.

Per altra banda la matèria provoca i fa de nou possible l’esforç... L’esforç és pesat, però és també preciós, encara més preciós que l’obra en la qual desemboca.

Els filòsofs que han especulat sobre la significació de la vida i sobre el destí de l’home no han notat suficientment que la naturalesa s’ha pres la molèstia d’informar-nos sobre si mateixa.

Aquí diria a Bergson que hi ha excepcions. Em refereixo al filòsof americà W. Emerson que té un llibre que porta per títol: “Naturalesa” i que defensa justament la connexió de la naturalesa amb l’esperit. Es fa inevitable recordar aquí alguns fragments de les seves reflexions. Segons un seu comentarista el programa de l’idealisme, del qual Emerson n’era el divulgador, seria la conciliació entre el finit i l’infinit, entre la Naturalesa i l’Esperit.  

El llibre: “Naturalesa” és com un autèntic manifest del “transcendentalisme”. Emerson fa de la Naturalesa una manera de ser o un reflex o una revelació de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.

Des d’aquesta perspectiva es vol parlar de la unitat en la pluralitat en el context de Naturalesa i Esperit, a partir d’una llei universal que connecti tots els ordres de la realitat. Seleccionem alguns pensaments:

En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i en el cor del nen. L’amant de la natura és aquell els sentits interiors i exteriors del qual encara estan veritablement ajustats entre si; aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància.  

Si l’home vol realment estar sol, que miri les estrelles.

Les flors, els animals, les muntanyes, han estat sempre al servei de la saviesa.

En els boscos l’home es desprèn dels seus anys, En els boscos resideix la joventut eterna... En els boscos tornem a la raó i a la fe.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix.

En la naturalesa verge hi trobo quelcom més estimat i més afí a mi que en els carrers o en els pobles.

Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu. El nom de l’amic més proper sona en aquests moments estrany i accidental: ser germà o conegut, ser amic o ser criat, es torna bagatel·la i trastorn. Sóc amant de la bellesa incommensurable i immortal.

Aquestes paraules ens fan recordar aquelles que Jesús va dir amb referència a la relació amb els altres. Aquest és el text: Mentre Jesús s’adreçava a la gent... algú digué a Jesús: La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? Llavors assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: -Aquests són la meva mare i els meus germans... Mt 12,46-50. 

Són dos contextos diferents, però els dos indiquen una visió de les coses i un estil que va més enllà del tarannà habitual i denoten un nivell de consciència superior...

I per acabar tornem a recordar algunes paraules de Panikkar sobre l’origen trinitari de la realitat que ens ajuden a viure aquell sentit holístic que compren els tres ordres de la realitat:

Un dels més grans desafiaments que haurà d’assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d’aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat: Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la Font del que és, allò que És i el seu propi Dinamisme.