3 – ESPURNES

Intentarem recordar algunes intuïcions dels grans Mestres sobre la unitat fonamental de la vida que comprèn les tres dimensions: divina, humana i còsmica. Recordem que aquestes coses de l’esperit no és poden interpretar en sentit “literal”, sinó en sentit “simbòlic”. Aquest sentit simbòlic dóna marge per a una ampla interpretació dels textos d’acord amb el nivell de consciència de cadascú...

Recordem també l’observació que fa Panikkar sobre el panteisme a l’hora de parlar-nos de la seva intuïció de la trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos i de la triple estructura de la realitat. Diu el següent: El panteisme és un error per defecte, no pas per excés.

El panteisme en dir que tot és Déu, deixa fora l’home i el cosmos de la seva realitat  essencial... el llenguatge de Panikkar i d’altres mestres de l’esperit va per aquí...

Panikkar diu que la Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència, i que als homes aquesta visió ens uneix.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... L’Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”...

Però, escoltem també altres Mestres que ens parlen d’aquesta unitat fonamental de la Vida i de la Realitat.

Un d’ells és Emerson (Boston,1803-1882). Aquest pensador vol fer de la Naturalesa un mode d’ésser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit.

També diu: Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Escoltem també L. Lavelle (Saint-Martin-de-Villeréal,1883-1951): El misteri de l’Ésser no és més que un amb el misteri del nostre propi ésser; i aquest misteri només pot ésser percebut quan el pensament esdevé prou lúcid i força agut per percebre el nostre punt d’unitat amb l’Absolut, és a dir, aquell punt d’interès suprem en el qual la nostra voluntat esdevé el que és a partir d’una voluntat eterna que aclareix i dóna sentit a cadascun dels nostres actes particulars...  

I Teilhard de Chardin (Orcines-França,1881-1955) parla de la compenetració de Déu amb el Món... : Ens quedaríem corglaçats si constatéssim l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers. L’ànima humana és inseparable, tant en el seu naixement  com en la seva maduració, de l’Univers on és nascuda.

I Aristòtil diu: l’ànima és, en certa manera, totes les coses.

I Joan de la Creu diu que quan l’ànima té la voluntat perfectament unida amb la voluntat de Déu es produeix tal unió, que les coses de Déu i de l’ànima són una cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i encara: és Déu per participació.

Un detall emotiu: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los.  

 2 – ESPURNES

En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical –radical en el sentit d’anar a les arrels- degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, per arribar a l’arrel de la situació.

Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques... amb el canvi de formes i maneres, per més importants i necessaris que siguin...

L’experiència... m’ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més urgents que les qüestions bàsicament importants i que no existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Panikkar

Si només ens cuidem de les formes, i no anem al fons, a les arrels, a l’essència de la vida... estarem, com diu Pau, donant cops de puny a l’aire... pensant que fem quelcom, no farem res de nou... Hem d’anar al fons, a allò que hem rebut, no ho hem fabricat nosaltres: som éssers rebuts, però que, en definitiva, és nostre –allò que hem rebut- quan ho acceptem des de la llibertat.

Teilhard de Chardin ens ajuda a veure aquest abisme sense fons del qual, venint no sabem d’on, sorgeix la vida...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la vida?

De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat el corrent de la vida... del qual gaudim.

Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta...

Però... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Vivim d’allò que també podem anomenar l’inconscient. Schelling ens diu que l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Recordem també la paraula de Pau: Que tens que no hagis rebut?

Cada home... per la seva fidelitat, començant per la zona més natural d’ell mateix, construeix una obra en la qual s’inclou quelcom de tots els elements de la Terra. Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; basteix la seva dimensió espiritual.

I, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del Món. 

 

2 –  LA MEMÒRIA

Hem parlat sovint de tres classes de coneixement: el sensorial, el racional i l’espiritual. De semblant manera podem dir que la memòria guarda allò que ha copsat dels sentits, de la raó i de l’esperit.

Veiem la memòria alimentada per la vida dels sentits, per les activitats de la raó: la lectura,  l’estudi, i per la vida espiritual: la vida de les virtuts. Hi ha, doncs, la memòria racional la qual s’enriqueix a copia de dades que amb l’estudi i amb l’observació es van adquirint i la memòria espiritual que es va formant a base de les intuïcions que l’ésser humà va tenint a mesura del creixement en la seva puresa de cor.

Actuem la memòria a través del record. El diccionari ens diu: Record és el fet de recordar una cosa passada. Manifestació de l’esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present. És evocar, rememorar una cosa que tenim dins... i que ens ha vingut a través de diferents conductes: sentits, raó, esperit.

Escoltem una vegada més St. Agustí que, amb el seu propi estil i profund magisteri ens parla llargament de les tres classes de memòria:

Depassaré la força de la meva natura, per enlairar-me progressivament fins aquell qui em creà, i arribo als dominis i als amples palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits.  

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada... Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes...

És allí que és dipositat tot el que recordo, per haver-ho experimentat o per haver-ho cregut... Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Però no són únicament d’aquesta llei les realitats que abraça la immensa capacitat de la meva memòria. Hi ha també aquí totes les coses que he après de les doctrines liberals...

Però, Agustí encara va més a fons: Quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots... les coses mateixes, significades per aquests mots, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit...

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden... quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...