2 –  LA MEMÒRIA

Hem parlat sovint de tres classes de coneixement: el sensorial, el racional i l’espiritual. De semblant manera podem dir que la memòria guarda allò que ha copsat dels sentits, de la raó i de l’esperit.

Veiem la memòria alimentada per la vida dels sentits, per les activitats de la raó: la lectura,  l’estudi, i per la vida espiritual: la vida de les virtuts. Hi ha, doncs, la memòria racional la qual s’enriqueix a copia de dades que amb l’estudi i amb l’observació es van adquirint i la memòria espiritual que es va formant a base de les intuïcions que l’ésser humà va tenint a mesura del creixement en la seva puresa de cor.

Actuem la memòria a través del record. El diccionari ens diu: Record és el fet de recordar una cosa passada. Manifestació de l’esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present. És evocar, rememorar una cosa que tenim dins... i que ens ha vingut a través de diferents conductes: sentits, raó, esperit.

Escoltem una vegada més St. Agustí que, amb el seu propi estil i profund magisteri ens parla llargament de les tres classes de memòria:

Depassaré la força de la meva natura, per enlairar-me progressivament fins aquell qui em creà, i arribo als dominis i als amples palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits.  

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada... Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes...

És allí que és dipositat tot el que recordo, per haver-ho experimentat o per haver-ho cregut... Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Però no són únicament d’aquesta llei les realitats que abraça la immensa capacitat de la meva memòria. Hi ha també aquí totes les coses que he après de les doctrines liberals...

Però, Agustí encara va més a fons: Quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots... les coses mateixes, significades per aquests mots, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit...

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden... quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...