2 – ESPURNES

En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical –radical en el sentit d’anar a les arrels- degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, per arribar a l’arrel de la situació.

Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques... amb el canvi de formes i maneres, per més importants i necessaris que siguin...

L’experiència... m’ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més urgents que les qüestions bàsicament importants i que no existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Panikkar

Si només ens cuidem de les formes, i no anem al fons, a les arrels, a l’essència de la vida... estarem, com diu Pau, donant cops de puny a l’aire... pensant que fem quelcom, no farem res de nou... Hem d’anar al fons, a allò que hem rebut, no ho hem fabricat nosaltres: som éssers rebuts, però que, en definitiva, és nostre –allò que hem rebut- quan ho acceptem des de la llibertat.

Teilhard de Chardin ens ajuda a veure aquest abisme sense fons del qual, venint no sabem d’on, sorgeix la vida...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la vida?

De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat el corrent de la vida... del qual gaudim.

Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta...

Però... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Vivim d’allò que també podem anomenar l’inconscient. Schelling ens diu que l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Recordem també la paraula de Pau: Que tens que no hagis rebut?

Cada home... per la seva fidelitat, començant per la zona més natural d’ell mateix, construeix una obra en la qual s’inclou quelcom de tots els elements de la Terra. Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; basteix la seva dimensió espiritual.

I, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del Món.