5 – HUMANS

La referència de l’ésser humà a Déu no és cap propietat donada per la naturalesa. Perquè només existeix unida amb la llibertat... Aquest pensament ens ajuda a entendre la naturalesa de la fe com una decisió lliure del creient.

I segueix dient Jaspers:  Aquesta referència a Déu únicament il·lumina cada individu, allà on ell efectua el salt vers ell mateix des de la seva simple afirmació vital d’existència , és a dir, vers on ell, veritablement lliure del món... allà on ell pot ser independent del món, perquè viu vinculat a Déu.

Déu existeix per a mi en la mesura en què jo veritablement existeixo.

Per entendre el significat de la paraula subratllada existeixo i de tot el text anterior, cal recordar el doble sentit que Jaspers dóna a la paraula existència (en alemany amb doble grafia). Parla d’existència: dasein, entesa com el fet material d’estar en el món i d’existir físicament i d’existència: existenz, entenent l’existència com una possibilitat d’arribar a ser veritablement ésser humà des de la llibertat.

En aquest últim sentit Kierkegaard defineix l’home no com a ésser, sinó com a esdevenir. És com si digués: no sóc ésser humà, puc arribar a ser-ho si faig un ús correcte de la meva llibertat duent a terme totes les possibilitats de creixement espiritual que m’han estat donades.    

Per tant, Déu existeix per a mi en la mesura amb què jo faig un ús correcte de la meva llibertat. Aquesta actitud fa possible la fe, diferent de la creença. Recordem que la vertadera llibertat és una llibertat responsable; una llibertat que respon al do rebut.

I en llenguatge cristià podríem dir: en la mesura en què arribi a ser veritablement home de debò és quan seré també veritablement crist i formaré part del Crist total (d’acord amb la dita agustiniana), o del Crist Universal de Teilhard de Chardin. Aquest pensador té la convicció que l’Univers aconseguirà la plenitud total, en la confluència definitiva amb el punt Omega, que no és altre que el Crist Universal.

I fent un pas més arribem a la intuïció de Panikkar amb la seva Trinitat “cosmoteàndrica” en la qual Déu, Home, Cosmos, formen la Trinitat radical.

Són reflexions fetes no en mesures de temps, sinó en percepcions d’eternitat amb les quals intuïm que ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Panikkar. I aquesta expressió no és tan insòlita com podríem pensar. Bastants anys enrere, un altre pensador: Schelling, va dir que l’home té, molt en el fons d’ell mateix, un coneixement de la creació, ja que l’home va presenciar el seu origen. 

Pensem que no és inútil donar voltes i més voltes al voltant d’allò que és essencial... En el fons, és la millor manera de no absolutitzar, en el fons del nostre inconscient, (no diem menystenir) les formes culturals i religioses que sovint ens tenen atrapats.