1 – VIRTUT

La primera accepció que el diccionari proposa de la paraula “virtut” és: capacitat de produir un efecte determinat. I entre altres accepcions, diu: qualitat bona d’una persona i disposició habitual de l’ànim.  

És bo tenir en compte aquestes definicions... nosaltres, que volem posar de relleu el que és essencial, escollim el fet de tenim present la manera que una persona actua i fa les coses i es relaciona amb els altres.

La intenció d’aquests escrits és la donar preferència al “ser” i no tant al “fer”, perquè entenem que, perquè el “fer” sigui el que ha de ser, ha de tenir en compte el “ser”. Tot arbre bo dóna bons fruits, i l’arbre dolent dóna fruits dolents... així, doncs, pels seus fruits els coneixereu. Mt 7,17.

I parlant de virtut la tradició fa servir les mateixes paraules quan es refereix a Déu i quan es refereix a l’home; amor, veritat, bondat, fortalesa... Aquesta és la naturalesa “divina” que ens afecta a tots. Afecta a Déu com a pròpia i a l’ésser humà com a rebut i com a possibilitat.

Escoltem a Pere que ens parla de la vocació cristiana: Perquè la seva divina potència ens ha donat tot el que és necessari a la vida i a la pietat, mitjançant el coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i virtut.

Per elles ens han estat donades les precioses i molt grans promeses, a fi que per elles esdevingueu participants en la naturalesa divina. 2P 1,3.     

La nostra identitat com a éssers humans és que participem de la mateixa naturalesa divina, però, ¿de quina manera? Hi participem com un do donat i rebut amb possibilitat de dur-lo a plenitud mitjançant la llibertat.   

Aquest aspecte de l’existència humana és la que posa de relleu K. Jaspers: Ésser home és esdevenir home.  I més concretament: Ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta identitat es posa de manifest en les paraules de Jesús als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12.

És el mateix amor, per tant és la mateixa manifestació de Vida, de Realitat divina-humana... És possible recórrer camins del pensament per mitjà dels quals arribem a límits en els quals, d’un salt, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Jaspers

En aquest sentit recordem les paraules de K. Jung quan li van preguntar: “vostè creu en Déu”?  Ell va contestar: “no hi crec, el sento”.

De semblant manera santa Teresa deia que se li feia difícil creure en la SS. Trinitat de tan propera que la sentia dintre seu...