dijous, 18 de desembre del 2025

9 – HUMANS, EN PRIMER LLOC

Repetim: El pensament ens configura. La nostra manera d’actuar depèn de la nostra manera de pensar; i la nostra manera de pensar està subjecta, en gran mesura, a la nostra manera de llegir. Una altra cosa: quan llegim continguts espirituals no hem de percebre “conceptes”, sinó “paraules”; no signes, sinó símbols. “Concepte” evoca “tenir”; “paraula” evoca “ser”: Tenim conceptes, som paraula. El coneixement espiritual no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència.

Posem ara un exemple de lectura bíblica, amb l’ajuda d’alguns exegetes, entesos en Sagrada Escriptura:

Escollim el fragment que ens parla del paralític i que es troba en tres evangelistes amb algunes variants. Aquí posem un resum dels textos:

Uns dies després, Jesús entrà novament a Cafarnaüm, i va córrer la veu que era a casa; s’hi va aplegar tanta gent, que ja no cabien ni al davant de la porta; i els parlava. Es presentaren aleshores uns homes a dur-li un paralític, que portaven entre quatre. No podent presentar-l’hi a causa de la multitud, descobriren el sostre a l’indret on ell era, van fer un forat, i baixaren la llitera on jeia el paralític... Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la teva llitera, camina i vés-te’n a casa teva... Mc 2  - Mt 9 – Lc 5,17

El paralític i els qui el portaven, eren de fora; de tot arreu: del quatre punts cardinals: el portaven entre quatre, diu Marc. No eren jueus, i per tant, no podien entrar per la porta: (per la porta gran, diríem a casa nostra). Llavors van fer un forat a la teulada: “van saltar-se la llei”; van trencar el sostre de vidre, diem també nosaltres quan volem aconseguir una cosa fora del que està establert.

Un cop al davant de Jesús, aquest va dir al paralític: aixeca’t, pren la llitera, camina i vés-te’n a casa teva. No li va dir que deixés la llitera, sinó que ell la prengués... Quan som infantils en l’esperit, la llei ens porta, però quan som adults en la fe, som nosaltres els que decidim i ens expressem a través de la llei. En últim terme, els qui decidim som nosaltres. Veiem què diu Pau als corintis: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1Co 2,14-15. La llibertat responsable és allò que ens fa humans en el ple sentit de la paraula, i cristians en la nostra pròpia cultura.

I Jesús va acabar dient al qui era paralític; camina i ves-te’n a casa teva. En aquest context espiritual, quan Jesús diu ves a casa teva, no hem de pensar en una casa de pedra o de fusta... sinó, en la pròpia gent, en la pròpia cultura, en la pròpia manera d’expressar la vida... és com si digués: ves amb la teva pròpia gent i cultura, no cal que siguis dels nostres...

Aquesta obertura de Jesús amb el qui són de fora, trencant la fe partidista del poble jueu, es veu sovint en el Nou Testament. I això sembla que encara no ho hem entès, dins del nostre context històric. Posem un altre text com exemple: Joan digué a Jesús: -Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-lo, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu.  Mc 9,38-39. 

 

8 - HUMANS, EN PRIMER LLOC.

No es tracta de negar res, sinó de posar ordre en el nostre pensament i voluntat.

Un dels principis bàsics que han d’orientar les nostres decisions fonamentals és el recordat per sant Agustí: l’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Aquest ordre en el tema que volem posar de relleu aquí és que: primer és l’home i després la cultura, i això, aplicat en el marc de la religió.

Comencem posant ordre en el nostre llenguatge i, en conseqüència, en el nostre pensament i en les nostres accions. Per a això és necessari una disposició interior de sinceritat i de fidelitat a la vida que hem rebut.

Sobre el llenguatge L. Lavelle ens diu: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions. Ella és, a la vegada, l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar l’una o l’altra sense purificar-se a si mateix...

Aquesta corrupció ens ve en part pel fet d’haver canviat el sentit original de les paraules que, de fet, són les que determinen la nostra manera de pensar i d’actuar.  Escoltem algunes reflexions de L. Lavelle: El llenguatge es fet per traduir la nostra intimitat; només indirectament es refereix a la representació dels objectes exteriors a nosaltres. El veritable fi del llenguatge és el de posar els éssers humans en comunicació els uns amb els altres...  

Contràriament al que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes convencionals... La invenció del llenguatge te fonaments més profunds... el llenguatge em fa participar de la creació de mi mateix.

I si ens referim a la lectura de la Bíblia, Panikkar ens diu: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. I una cultura religiosa d’Orient ens diu que: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.

Si tinguéssim en compte aquestes i altres reflexions dels grans pensadors, una altra seria la lectura que faríem dels Evangelis i d’altres escrits espirituals. Posem un exemple: En la narració del fet que anomenem Pentecosta se’ns diu que: els apòstols van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües...  residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel... i quan van sentir aquella remor... van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua... i deien com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?  Ac 2

El missatge espiritual de Jesús es refereix a l’home, no a la cultura. Com a homes tots som iguals i per això, tots els humans, poden entendre les paraules de Jesús, sigui quina segui la pròpia cultura i la pròpia llengua. Una equivocada interpretació dels textos espirituals, que encara dura, ha destrossat cultures, llenguatges i consciències... La paraula “catòlic” com a propietat peculiar de la nostra fe no es refereix a la cultura, sinó a allò que ens fa humans, és a dir: a allò que ens fa a tots iguals.