19
– LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL
¿Què en traurem de
conèixer i tenir més domini de les coses amb la IA si no ens coneixem ni tenim
el domini de nosaltres mateixos? Aquest coneixement interior depèn de
nosaltres. Els altres ens poden ajudar, però en definitiva només depèn de
nosaltres.
Aquesta dimensió
espiritual, que és la memòria de Déu, -l’esperit
és memòria, diu sant Agustí- és la que dóna sentit i coherència a la raó i
als sentits.
Els grans pensadors
i mestres de la humanitat ens poden ajudar a tenir més consciència d’aquest
coneixement espiritual. Avui escollim, una vegada més, Teilhard de Chardin.
Aquest autor ens
parla de la divinització de les activitats i de les passivitats en capítols
diferents. Empra el terme: passivitats, en el sentit de rebre la influència
d’un factor extern a nosaltres mateixos.
I comença la seva
exposició dient: De les dues meitats o
components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva
visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de
l’esforç, del desenrotllament.
Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I,
com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer
origen i en les capes més profundes, “en
nosaltres sense nosaltres”, segons la dita de sant Agustí.
Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i
vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.
A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia
(per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra
cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de
créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les
mateixes variacions d’intensitat.
En el capítol de la
divinització de les activitats s’esforça per assenyalar el caràcter diví de
totes les obres que fem... de totes.
Vol superar una mentalitat desencaminada que només vol veure el caràcter diví
en les obres que es fan dins de les esglésies. Vol “eternitzar” tot allò que
fem de bona voluntat.
Sí, ho vull, en virtut d’una aspiració que tu mateix,
Senyor, has col·locat en l’entranya de la meva voluntat... estimo
irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent em permet de portar cada
dia a la realitat.
Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament...