3 – CONSCIÈNCIA

Hi ha en l’Evangeli de Mateu una petita metàfora que, per la seva senzillesa, ens pot quedar desapercebut el gran ensenyament religiós que inclou i que, avui dia, ens pot ajudar a clarificar i discernir les nostres idees sobre el fet religiós. És aquesta: No posem vi nou en bots vells... El vi nou s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi. Mt 9,17.

Jesús va dir aquesta metàfora com a resposta a la crítica dels fariseus: els agents religiosos del seu temps, que li retreien que no feia les coses com s’havien fet sempre.   

Jesús, en canvi, s’adapta al seu temps i sobretot mira les coses de la religió des d’una perspectiva més espiritual i humana. 

Els bots són les normes, ritus, dogmes, el folklore religiós... I en els moments actuals de la nostra història veiem la necessitat de renovar i posar al dia els ritus, les doctrines, les normes, de la nostra Institució religiosa. Ara be, suposem que els fidels aconsegueixin actualitzar i posar el dia les estructures eclesiàstiques... ¿Què en trauríem si el vi continua essent ranci? Si volem que es dugui a terme una bona renovació de la religió, cal que donem més importància al vi, a la “dimensió espiritual” de la nostra entitat humana.  

Estem tocant el que és el fons del pensament actual. Aquest pensament que dóna suport i contingut a les reflexions que es fan pels grans pensadors: teòlegs, filòsofs i en diversos mitjans de comunicació, sobre la renovació del fet religiós, al voltant de les seves formes d’expressió. Alguns pensadors també ens parlen d’allò que és essencial.

En general, però, ens preocupem més del “com” i hem oblidat el “què” de la religió. Es tracta de posar en relleu uns actes, sense oblidar l’actitud que dóna sentit als actes. L’essència de la “religió” està en “l’actitud”. Una actitud pròpia del creient i que es manifesta en tot el que fa i diu, no només en uns actes anomenats religiosos. La religió és una actitud humana i divina al mateix temps.

Només vivint a fons l’actitud religiosa podrem expressar-la correctament amb els actes. En tots els actes. De fet, però, seguint el camí més fàcil, hem conceptualitzat la dimensió espiritual de les nostres vides i hem pres per essencial allò que només és una forma cultural d’expressar la religió, pròpia d’un país. I cada cosa té el seu lloc. Hem de respectar l’ordre amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. 

El creient sap que els humans hem d’arribar a ser divins per assolir la plenitud de la vida.

L’esperit és llibertat: On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  2Cor 3,17. La llibertat se serveix dels conceptes i de la cultura, però no s’hi pot sotmetre d’una manera absoluta. I el mal és que hem absolutitzat els mitjans.  

Segons el criteri de les grans religions el silenci és el lloc propi de l’esperit. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Panikkar 

 

2 – CONSCIÈNCIA

Hi ha un sector de la societat que parla de secularitat com de quelcom negatiu. És diu: s’han abandonat les pràctiques religioses... la gent ja no va a missa...  i als nostres joves se’ls ensenya a ser bons i humans però, no practiquen la religió...

Però, què entenem per religió? En aquest context social en el qual avui vivim, mirem de tenir una mirada ampla i pregona que vagi més enllà de les primeres impressions superficials... I sense menystenir les celebracions religioses, posem atenció a allò que Panikkar anomena Secularitat sagrada.  

Per altra banda no ens pensem que allò que ens toca viure avui dia és quelcom nou. Escoltem que ens diu el llibre de l’Eclesiastès: No hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: Mira, això és nou! Segur que ja existia abans. Ecle. 1,9-10.

Escoltem, doncs, que ens diu Isaïes uns vuit segles abans de Crist.  Diu el Senyor: ¿Us penseu que jo tinc per dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? ¿D’això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... comparteix el pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment... Is 58,5-8

I encara un altre text del mateix Isaïes: Escolteu la paraula del Senyor, prohoms de Gomorra... Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos de xais... ja en tinc prou de sang de vedells... quan veniu a presentar-vos davant meu amb els vostres animals... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils, el fum dels sacrificis, el detesto. No suporto... els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte... Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us... Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal... busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda...  Is 1,10-17. 

¿No podríem dir que les paraules del profeta són una expressió de “secularitat sagrada”?

Joan evangelista considera el Món com la casa de Déu. J0. 1, 10-11. Panikkar considera el món com una de les dimensions constitutives de la realitat, de tota la realitat. En aquest sentit la religió com a fet relligador amb el diví, és també essencialment mundanal i en aquest sentit no presenta ni exigeix una “fugida” ni tampoc un “menyspreu” del món, encara que el món no sigui l’únic ingredient del que és real.

I segueix dient Panikkar: La secularitat representa la convicció de que el “segle”, és a dir: el “món” pertany a l’esfera última de la realitat. El “segle”: el món, no és un estadi subordinat i/o transitori de l’ésser, insignificant enfront d’un univers etern, diví i transcendent, però tampoc és l’única realitat. També Teilhard de Chardin té molt a dir en aquest sentit.  

 

1 – CONSCIÈNCIA

La consciència és com el nucli de la nostra personalitat. La consciència és la veu que ens ve de l’Infinit. Hem d’estar sempre atents a aquesta Veu.

Hi ha diferents noms d’aquest nucli íntim: Qui diu esperit diu consciència.  I consciència també significa memòria.  Bergson. Agustí.

La consciència és la Paraula que ens parla des d’un principi: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes... El qui és la Paraula s’ha fet home... Jo 1.

Estem parlant de la dimensió espiritual de l’ésser humà que som nosaltres. I des d’aquesta dimensió hem de viure l’eternitat en el temps. Panikkar té una paraula que expressa aquesta experiència. Diu: La tempiternitat és l’experiència de l’eternitat en cada moment temporal de la nostra existència.

Jesús vivia aquesta experiència d’eternitat i ho va expressar als fariseus quan els va dir: Us ho ben asseguro: abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58.

Nosaltres estem destinats a participar de la mateixa Vida espiritual. Escoltem Jesús que ens diu: Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Jo 14,23. I, per la seva banda Pau ens diu: Déu no és lluny de ningú de nosaltres, ja que “en ell vivim, ens movem i som”... som del llinatge de Déu.  Ac 17,27-29.

Angelus Silesius ens diu en les seves màximes espirituals: La Font està en nosaltres. No hem de clamar Déu, ja que la font és en tu: si no li obstrueixes el canó, brollarà per sempre.

La fe és obertura al Misteri que nosaltres anomenem Déu. La fe és un acte lliure de la voluntat. Aquest acte demana una decisió. És una possibilitat que només depèn de nosaltres dur-la a terme.

Estem destinats a viure la mateixa vida de Déu. No una altra vida. Ja que hem esdevingut participants de la naturalesa divina.  2P 1,4.

Déu és l’ésser en el lliurament total al qual hi ha el mode veritable de l’existència.  Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. Jaspers.

Som paraula. Hem d’esdevenir paraula de Déu. Marià Corbí ho expressa d’aquesta manera: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser són veure i comprendre... Però, la font d’aquesta llum és la consciència.

Jesús no va fer gaire diferència entre Ell i nosaltres. Quan el fariseus el volien apedregar per la seva manera de parlar... li van dir: el volem apedregar perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Jo 10,33-34.

  1 - AQUÍ TENIU L’HOME.   Jo 19,5

Aquestes paraules: aquí teniu l’home, són les que va dir Pilat al presentar Jesús al poble que demanava la seva mort. Aquest “home” encara viu: ha ressuscitat, ens diu el Nou Testament.

Ara bé, els primers deixebles d’aquest Home li van posar el nom de Crist i als seus seguidors el nom de cristians. Amb el temps, aquells seguidors van formar la Institució religiosa que ha donat lloc al cristianisme.

Crist és la paraula grega que vol dir: ungit, enviat.

És molt important i decisiu a l’hora d’acomplir la veritat en l’amor  Ef 4,15, : (Aquesta és la finalitat de la vida humana), de posar cada cosa al seu lloc en el diferents nivells de coneixement i de consciència.

Amb altres paraules volem dir que és decisiu -a l’hora de trobar el bon camí que ens porta a viure en plenitud la vida- el fet de saber distingir el contingut essencial de la fe -comú a tota la humanitat- de les seves diverses formes d’expressió, pròpies de cada cultura.   

Nosaltres, els cristians, tenim un referent que ens parla de la plenitud de la vida i ens mostra el camí que hem de seguir per obtenir-la. Aquest referent és Jesús de Natzaret: el fill de l’Home, com ell mateix es deia i que es va fer conèixer com l’enviat del Pare per dur a terme la seva voluntat, tal com ell mateix ens va dir: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34.

Jesús és l’Home enviat, que compleix amb el seu deure.

Si, segons els entesos, la llibertat és allò que defineix l’home, la llibertat responsable és pròpia de l’home creient. Així K. Jaspers defineix l’home d’aquesta manera: ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta és la gran diferència entre creients i no creients: El cristià entén que té una llibertat, no per fer el que ell vol, sinó per complir i portar a terme la voluntat del Pare del cel. El cristià entén que és un home enviat; entén que la seva llibertat és una llibertat responsable, que vol respondre i ser fidel a la Veritat i a l’Amor, d’acord amb el judici diví.

Això és ser cristià. Tota altra cosa és comentari.

Quan diem “comentari”, usant un terme d’un gran Mestre i Rabí, volem significar tot el món de doctrines, ritus, costums, lleis eclesiàstiques, etc. que són com el món religiós en el qual vivim a favor o en contra i que forma o deforma les nostres consciències, i que volen ser la “forma” del “contingut essencial de la fe”.

Tinguem clara una cosa: “L’Etern present” no està lligat a cap forma, ni a cap lloc.   

9 – HUMANS, EN PRIMER LLOC

Repetim: El pensament ens configura. La nostra manera d’actuar depèn de la nostra manera de pensar; i la nostra manera de pensar està subjecta, en gran mesura, a la nostra manera de llegir. Una altra cosa: quan llegim continguts espirituals no hem de percebre “conceptes”, sinó “paraules”; no signes, sinó símbols. “Concepte” evoca “tenir”; “paraula” evoca “ser”: Tenim conceptes, som paraula. El coneixement espiritual no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència.

Posem ara un exemple de lectura bíblica, amb l’ajuda d’alguns exegetes, entesos en Sagrada Escriptura:

Escollim el fragment que ens parla del paralític i que es troba en tres evangelistes amb algunes variants. Aquí posem un resum dels textos:

Uns dies després, Jesús entrà novament a Cafarnaüm, i va córrer la veu que era a casa; s’hi va aplegar tanta gent, que ja no cabien ni al davant de la porta; i els parlava. Es presentaren aleshores uns homes a dur-li un paralític, que portaven entre quatre. No podent presentar-l’hi a causa de la multitud, descobriren el sostre a l’indret on ell era, van fer un forat, i baixaren la llitera on jeia el paralític... Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la teva llitera, camina i vés-te’n a casa teva... Mc 2  - Mt 9 – Lc 5,17

El paralític i els qui el portaven, eren de fora; de tot arreu: del quatre punts cardinals: el portaven entre quatre, diu Marc. No eren jueus, i per tant, no podien entrar per la porta: (per la porta gran, diríem a casa nostra). Llavors van fer un forat a la teulada: “van saltar-se la llei”; van trencar el sostre de vidre, diem també nosaltres quan volem aconseguir una cosa fora del que està establert.

Un cop al davant de Jesús, aquest va dir al paralític: aixeca’t, pren la llitera, camina i vés-te’n a casa teva. No li va dir que deixés la llitera, sinó que ell la prengués... Quan som infantils en l’esperit, la llei ens porta, però quan som adults en la fe, som nosaltres els que decidim i ens expressem a través de la llei. En últim terme, els qui decidim som nosaltres. Veiem què diu Pau als corintis: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1Co 2,14-15. La llibertat responsable és allò que ens fa humans en el ple sentit de la paraula, i cristians en la nostra pròpia cultura.

I Jesús va acabar dient al qui era paralític; camina i ves-te’n a casa teva. En aquest context espiritual, quan Jesús diu ves a casa teva, no hem de pensar en una casa de pedra o de fusta... sinó, en la pròpia gent, en la pròpia cultura, en la pròpia manera d’expressar la vida... és com si digués: ves amb la teva pròpia gent i cultura, no cal que siguis dels nostres...

Aquesta obertura de Jesús amb el qui són de fora, trencant la fe partidista del poble jueu, es veu sovint en el Nou Testament. I això sembla que encara no ho hem entès, dins del nostre context històric. Posem un altre text com exemple: Joan digué a Jesús: -Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-lo, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu.  Mc 9,38-39. 

 

8 - HUMANS, EN PRIMER LLOC.

No es tracta de negar res, sinó de posar ordre en el nostre pensament i voluntat.

Un dels principis bàsics que han d’orientar les nostres decisions fonamentals és el recordat per sant Agustí: l’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Aquest ordre en el tema que volem posar de relleu aquí és que: primer és l’home i després la cultura, i això, aplicat en el marc de la religió.

Comencem posant ordre en el nostre llenguatge i, en conseqüència, en el nostre pensament i en les nostres accions. Per a això és necessari una disposició interior de sinceritat i de fidelitat a la vida que hem rebut.

Sobre el llenguatge L. Lavelle ens diu: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions. Ella és, a la vegada, l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar l’una o l’altra sense purificar-se a si mateix...

Aquesta corrupció ens ve en part pel fet d’haver canviat el sentit original de les paraules que, de fet, són les que determinen la nostra manera de pensar i d’actuar.  Escoltem algunes reflexions de L. Lavelle: El llenguatge es fet per traduir la nostra intimitat; només indirectament es refereix a la representació dels objectes exteriors a nosaltres. El veritable fi del llenguatge és el de posar els éssers humans en comunicació els uns amb els altres...  

Contràriament al que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes convencionals... La invenció del llenguatge te fonaments més profunds... el llenguatge em fa participar de la creació de mi mateix.

I si ens referim a la lectura de la Bíblia, Panikkar ens diu: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. I una cultura religiosa d’Orient ens diu que: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.

Si tinguéssim en compte aquestes i altres reflexions dels grans pensadors, una altra seria la lectura que faríem dels Evangelis i d’altres escrits espirituals. Posem un exemple: En la narració del fet que anomenem Pentecosta se’ns diu que: els apòstols van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües...  residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel... i quan van sentir aquella remor... van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua... i deien com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?  Ac 2

El missatge espiritual de Jesús es refereix a l’home, no a la cultura. Com a homes tots som iguals i per això, tots els humans, poden entendre les paraules de Jesús, sigui quina segui la pròpia cultura i la pròpia llengua. Una equivocada interpretació dels textos espirituals, que encara dura, ha destrossat cultures, llenguatges i consciències... La paraula “catòlic” com a propietat peculiar de la nostra fe no es refereix a la cultura, sinó a allò que ens fa humans, és a dir: a allò que ens fa a tots iguals.   

3 – LA LLUM ÉS VIDA

El text que ens pot servir de punt de referència bíblic per saber on hem de cercar la Llum     és el verset senzill i clar de l’Evangeli: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8.

I qui ens parla bé d’aquesta puresa de cor és Teilhard de Chardin. Escoltem-lo: La puresa és la rectitud i l’impuls que empeny les nostres vides cap a l’amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.

És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l’egoisme, introdueix en si mateix i al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l’Univers en Déu.

És pur, al contrari, aquell qui, d’acord amb el lloc que ocupa en el Món, s’esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.

Teilhard, fidel a la vera tradició, entén el Crist, el Medi Diví, o el Punt Omega –segons les seves expressions- és a dir: el Crist Universal, com Aquell que fa realitat la presència de Déu en el Món.  

Els humans que, per inèrcia, tendim al mínim esforç... ens enganyem a nosaltres mateixos i creem les nostres pureses rituals en el marc de les nostres ideologies i creences, en el fons, per evadir-nos de la puresa més gran del que és essencial a la Vida –del que Déu ha creat-  i que demana més esforç i fe. Un exemple el tenim en la narració dels Fets dels Apòstols. El seu autor descriu la visió que va tenir Pere en la qual hi veia tota classe d’animals...:  Llavors una veu va dir a Pere: -Pere, aixeca’t. Mata i menja. Pere contestà: - De cap manera, Senyor. Mai no he menjat res de prohibit ni d’impur. La veu es va adreçar a Pere per segona vegada: - No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur. Ac 10,15.

Potser serà interessant, doncs, parlar una mica de “la intenció”. La intenció presa com a sinònim de raó o motivació personal que ens mou a fer les coses... En aquest sentit “la intenció” és un element de primera importància en el món de la vida espiritual.

“La intenció” és aquell nucli espiritual que dóna sentit... a tot el que fem. ¿Amb quina intenció fem el que fem? La saviesa antiga deia que: com menys intencions tingui algú, més poderós serà: i el més gran poder seria la plena llibertat d’intencions. R. Guardini

Acceptar la realitat i la vida tal com Déu l’ha fet requereix l’absència d’intencions...

Onsevulga que s’hagin de realitzar les relacions del jo i el tu han de deixar-se enrere les intencions... Només a partir d’aquesta absència d’intencions es fa possible el que és veritablement humà; l’autèntica amistat, l’autèntic amor, la clara camaraderia en el treball, la neta ajuda en la necessitat. Però quan les intencions adquireixen el predomini , tot es perd. R. Guardini

Hauríem d’acceptar que en la realitat de les nostres vides, incloent-hi la faceta religiosa, hem preferit un món i una vida humana a la nostra mida i d’acord amb les nostres necessitats egoistes, deixant a l’inconscient la Realitat tal com Déu la vol.