2 – ESBERLES
Individus formen grup, massa de
gent... persones formen poble,
comunitat.
Pere en una de les seves cartes diu aquestes paraules
dirigides a un grup de convertits a la fe cristiana: Vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de
Déu. 1Pe 2, 10.
I a la paraula
“poble” i afegeix “de Déu”, perquè
per a ser poble hem de ser poble de
Déu. Per arribar a la plenitud del que hem de ser com a éssers humans hem de
ser conscients que aquesta plenitud és quelcom que tenim dins nostre, donat per
Déu: som éssers donats.
Tenim dins nostre un
potencial de vida que hem rebut junt amb el nostre cos i que hem de
desenvolupar... la vida humana consisteix en dur a terme aquest potencial de
vida. Per això alguns han qualificat
l’ésser humà no com a ésser
sinó com a esdevenir. Som
esdevenir.
Hem de posar atenció
i ordre al llenguatge que usem perquè, serem el que serem com a persones d’acord
al significat que donem a les paraules que fem servir.
Primer som humans,
després cristians o alguna altra cosa, d’acord amb la cultura que hem rebut i
en la qual vivim. Ser humans és el primer, el més important, el que dóna sentit
a les altre denominacions, com per exemple: ser cristians.
El mateix Crist que els cristians tenim com a fonament i
origen del que volem ser s’anomenava a si mateix: el fill de l’home. I no una
vegada com de passada, sinó per a tota l’eternitat. Ho veiem en aquest text: Quan el Fill
de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.
I Joan ens ho recorda: El qui és la Paraula s’ha fet
home. Jo
1.14.
El nom de cristià ve de Crist. I crist vol dir ungit,
enviat. D’acord amb aquesta definició, ser cristià no vol dir altra cosa que
ser un humà ungit o enviat per Déu per a portar a terme el seu designi d’amor,
de justícia i de veritat sobre la terra.
És cert que ser humà ha tingut amb el temps un sentit pejoratiu...
malgrat això, hem de saber revertir el sentit d’aquesta paraula i donar-li el seu
sentit original. Si no som humans de debò no podrem ser cristians de veritat.
Ens hem acostumat a donar el nom de cristià a aquelles i
aquells que fan unes accions determinades dins de les esglésies. I les “formes”
són bones i necessàries, però tenen un caràcter relatiu, és a dir: en relació
al contingut essencial de la fe que és el Crist. Ser cristià és ser i viure com
el Crist. Qui no porta la seva creu i em
segueix, no pot ser deixeble meu. Lc 14,27.
Si no vivim com el Crist, de què serveixen les formes, les normes, les doctrines? Més aviat fan mal. Ser cristià és ser humà de debò. Tota altra cosa és comentari.