3 – LA LLUM ÉS VIDA

El text que ens pot servir de punt de referència bíblic per saber on hem de cercar la Llum     és el verset senzill i clar de l’Evangeli: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8.

I qui ens parla bé d’aquesta puresa de cor és Teilhard de Chardin. Escoltem-lo: La puresa és la rectitud i l’impuls que empeny les nostres vides cap a l’amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.

És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l’egoisme, introdueix en si mateix i al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l’Univers en Déu.

És pur, al contrari, aquell qui, d’acord amb el lloc que ocupa en el Món, s’esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.

Teilhard, fidel a la vera tradició, entén el Crist, el Medi Diví, o el Punt Omega –segons les seves expressions- és a dir: el Crist Universal, com Aquell que fa realitat la presència de Déu en el Món.  

Els humans que, per inèrcia, tendim al mínim esforç... ens enganyem a nosaltres mateixos i creem les nostres pureses rituals en el marc de les nostres ideologies i creences, en el fons, per evadir-nos de la puresa més gran del que és essencial a la Vida –del que Déu ha creat-  i que demana més esforç i fe. Un exemple el tenim en la narració dels Fets dels Apòstols. El seu autor descriu la visió que va tenir Pere en la qual hi veia tota classe d’animals...:  Llavors una veu va dir a Pere: -Pere, aixeca’t. Mata i menja. Pere contestà: - De cap manera, Senyor. Mai no he menjat res de prohibit ni d’impur. La veu es va adreçar a Pere per segona vegada: - No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur. Ac 10,15.

Potser serà interessant, doncs, parlar una mica de “la intenció”. La intenció presa com a sinònim de raó o motivació personal que ens mou a fer les coses... En aquest sentit “la intenció” és un element de primera importància en el món de la vida espiritual.

“La intenció” és aquell nucli espiritual que dóna sentit... a tot el que fem. ¿Amb quina intenció fem el que fem? La saviesa antiga deia que: com menys intencions tingui algú, més poderós serà: i el més gran poder seria la plena llibertat d’intencions. R. Guardini

Acceptar la realitat i la vida tal com Déu l’ha fet requereix l’absència d’intencions...

Onsevulga que s’hagin de realitzar les relacions del jo i el tu han de deixar-se enrere les intencions... Només a partir d’aquesta absència d’intencions es fa possible el que és veritablement humà; l’autèntica amistat, l’autèntic amor, la clara camaraderia en el treball, la neta ajuda en la necessitat. Però quan les intencions adquireixen el predomini , tot es perd. R. Guardini

Hauríem d’acceptar que en la realitat de les nostres vides, incloent-hi la faceta religiosa, hem preferit un món i una vida humana a la nostra mida i d’acord amb les nostres necessitats egoistes, deixant a l’inconscient la Realitat tal com Déu la vol. 

2 – LA LLUM ÉS VIDA

El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Aquesta gran llum pot ser la fe. Parlem, doncs avui, de la fe.

Generalment quan parlem de fe la relacionem amb el fet religiós. Però, essencialment la fe és un valor humà. Mirem, doncs, de parlar de la fe des de l’ésser humà. Jaspers va fer aquest intent en el seu llibre: “La fe filosòfica” (no sempre ben comprés).

Si recordem que, en el seu origen, la filosofia s’entenia com un fruit de l’experiència humana que s’expressa intel·lectualment amb conceptes formulats en diversos sistemes, entendrem també que: fe filosòfica, en el fons, no vol dir altra cosa que fe humana o fe de l’ésser humà que s’expressa d’una manera concreta en la fe religiosa, diferenciada culturalment, i convertida sovint en creença.

El “lloc” on hem de cercar l’experiència humana que es manifesta com a llum, és la consciència. Fem nostra l’espiritualitat oriental que diu: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. I en un altre lloc, també el mateix Panikkar diu: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència...

Creure no es el mateix que saber. Jaspers. Sempre s’ha dit que “les proves teològiques” sobre l’existència de Déu, no proven res. Encara que, a semblança de les imatges de fusta o de guix, ens poden ajudar a apropar-nos al Misteri de la Vida. En aquest sentit diu Panikkar: No podem entendre el Misteri..., però sí que podem ser-ne conscients.

La fe és una possibilitat de l’ésser humà. Una possibilitat que arriba a ser realitat gràcies a aquella llibertat que s’entén derivada de la transcendència. Jaspers

No podem identificar la fe amb unes formes dogmàtiques o amb una doctrina espiritual, per important que sigui: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que és necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.  Panikkar

De totes maneres no podem menystenir la Tradició... L’ésser humà... està en el fons de totes les coses. Percebre això, significa la llibertat humana. Quan li van preguntar a Kierkegaard: per què creus tu? Ell va respondre: El meu pare m’ho va dir. Jaspers.

En el nivell de les creences hom recorda que aquesta resposta es anomenada “la fe del carboner”. Però, en el nivell de la fe autèntica pensem que no podem prescindir del que Jaspers anomena: consciència en general. No som únics. No podem prescindir de ningú, ni del món... a l’hora de fer un judici de les coses.

Un dels versets bíblics que té més varietat de traduccions és el de la carta als hebreus:  11,1. La traducció que escollim aquí és la de la Bíblia de Montserrat. Diu així: La fe és la seguretat de les coses que un espera, la convicció de les que no veu.

Un convenciment que es farà realitat per la fidelitat a la pròpia humanitat acceptada com un do rebut.   

1 – I la Vida era la Llum dels homes. Jo 1,4

Mirem de posar llum en les nostres vides. El coneixement ens ensenya on és el tresor que hem d’estimar: on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor. Mt 6,21.  La pregària de sant Agustí: Senyor, feu que em conegui i que et conegui, resumeix la vida del creient.

També Isaïes reconeix el valor del coneixement: El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. I també: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.

I Pau recomana viure la veritat en l’amor. Cf Ef 4,15.

En la vida espiritual allò que importa en definitiva és saber on posem el cor (la voluntat), perquè com diu Agustí: si estimes terra ets terra, si estimes Déu... ets déu. I en un altre lloc diu: el meu pes és el meu amor: onsevulla que sóc portat, és ell que m’hi porta.  

El coneixement espiritual és fruit de l’experiència, més que de l’estudi. Aprofitem aquí l’oportunitat per a reivindicar la importància de la filosofia, entesa d’acord amb els grans pensadors, els d’abans i els d’ara. Entenem la filosofia no com una disciplina, sinó com una actitud primària de l’ésser humà. Panikkar. La filosofia és com una condició innata de l’esser humà: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en germen en tot home, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Jaspers 

Panikkar també diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... és la saviesa que és continguda en l’amor... és la transparència i la resplendor del que és original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, acte, de la realitat.

La saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.

I recordem el que diu el llibre de la Bíblia sobre la saviesa: per molt perfecte que sigui un home, el tindran per no res si li manca la Saviesa que ve de tu, Senyor. Sv 9,6.

La llum que és fruit d’un alt nivell de consciència més que de l’estudi és el que dóna lloc a la veritable “teologia”: L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

I sobre el “coneixement” que prové de la saviesa, vegem què ens diu el mateix autor Panikkar: ... no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

I puntualitza: si veiem el coneixement només com una cacera refinada d’informacions, de legalismes, d’algun tipus d’objectes, en realitat pensem encara molt barroerament.

En l’experiència hi ha la identitat total: sóc allò que conec.  Diuen els Upanishad: “Hom esdevé allò que hom coneix”.        

1 – VIRTUT

La primera accepció que el diccionari proposa de la paraula “virtut” és: capacitat de produir un efecte determinat. I entre altres accepcions, diu: qualitat bona d’una persona i disposició habitual de l’ànim.  

És bo tenir en compte aquestes definicions... nosaltres, que volem posar de relleu el que és essencial, escollim el fet de tenim present la manera que una persona actua i fa les coses i es relaciona amb els altres.

La intenció d’aquests escrits és la donar preferència al “ser” i no tant al “fer”, perquè entenem que, perquè el “fer” sigui el que ha de ser, ha de tenir en compte el “ser”. Tot arbre bo dóna bons fruits, i l’arbre dolent dóna fruits dolents... així, doncs, pels seus fruits els coneixereu. Mt 7,17.

I parlant de virtut la tradició fa servir les mateixes paraules quan es refereix a Déu i quan es refereix a l’home; amor, veritat, bondat, fortalesa... Aquesta és la naturalesa “divina” que ens afecta a tots. Afecta a Déu com a pròpia i a l’ésser humà com a rebut i com a possibilitat.

Escoltem a Pere que ens parla de la vocació cristiana: Perquè la seva divina potència ens ha donat tot el que és necessari a la vida i a la pietat, mitjançant el coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i virtut.

Per elles ens han estat donades les precioses i molt grans promeses, a fi que per elles esdevingueu participants en la naturalesa divina. 2P 1,3.     

La nostra identitat com a éssers humans és que participem de la mateixa naturalesa divina, però, ¿de quina manera? Hi participem com un do donat i rebut amb possibilitat de dur-lo a plenitud mitjançant la llibertat.   

Aquest aspecte de l’existència humana és la que posa de relleu K. Jaspers: Ésser home és esdevenir home.  I més concretament: Ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta identitat es posa de manifest en les paraules de Jesús als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12.

És el mateix amor, per tant és la mateixa manifestació de Vida, de Realitat divina-humana... És possible recórrer camins del pensament per mitjà dels quals arribem a límits en els quals, d’un salt, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Jaspers

En aquest sentit recordem les paraules de K. Jung quan li van preguntar: “vostè creu en Déu”?  Ell va contestar: “no hi crec, el sento”.

De semblant manera santa Teresa deia que se li feia difícil creure en la SS. Trinitat de tan propera que la sentia dintre seu...   

  

2 – SILENCI

La fe, d’acord amb la carta als hebreus (He 11,1.), és la convicció de les coses que no es veuen i s’esperen. Una convicció que és una opció lliure que neix del silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Sant Ireneu.

En parlar de la fe, fem memòria, una vegada més, de la importància del llenguatge i el significat que donem a les paraules. Escoltem què ens diu d’Emerson: El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament... 1) Les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural pres com a representació.

Si quan llegim l’Evangeli tinguéssim en compte aquestes reflexions més fàcilment entendríem el seu significat espiritual. Unes paraules de Teilhard sobre la fe ens poden ajudar en aquest sentit. Escoltem-lo:

... si no creiem, llavors les onades ens engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l’aliment... la força divina resta impotent o és massa lluny. I, al contrari, si creiem, les aigües es fan acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s’obren, els morts ressusciten... O bé, s’ha de glossar l’Evangeli minimitzant-lo arbitràriament, o bé hem d’admetre la realitat d’aquests efectes, no com a cosa transitòria i passada, sinó com a perenne i actual realitat.

La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l’acció divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir-se a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a esperar que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?

Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pels preceptes de la fe... Sota l’acció transformadora de la “fe que opera”, tots els lligams naturals del Món romanen intactes... que la fe opera no vol dir que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques... ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de la fe... se’ls superposa un principi, una finalitat interna...

El llenguatge simbòlic propi dels Evangelis és tan natural –no forçat- com el llenguatge que en diem literal. La diferència només està en el fet que, fent servir els mateixos fonemes o mots, un: el simbòlic, es refereix a la dimensió espiritual i l’altre: el literal, a la dimensió física o corporal de l’ésser humà.

El gènere literari propi, quan es parla del món espiritual, és el parabòlic, al·legòric, anagògic.     

 

1 – SILENCI

Si Volem anar a fons en les coses de l’esperit la paraula més adequada és el silenci. Imitant a Marià Corbí diríem que es tracta de “conèixer des del silenci”.

Teilhard en el seu llibre expressa una experiència pròpia dels que en diem “místics”, però descrit amb un estil humà... d’aquell ésser humà que entreveu la gran profunditat on rau l’origen de la seva vida. Recordem les seves paraules: A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.   

Recordem, una vegada més, la importància del llenguatge. Ens hem d’alliberar (no diem suprimir) del llenguatge que fem servir, si no volem que la fe es converteixi en creença.

Paraules com Déu, divinitat, unitat, fe... dites en el context espiritual no són conceptes, ni signes convencionals, sinó símbols... això vol dir que són paraules que són fruit de l’experiència, no tant de l’estudi. Dit d’una altra manera: En aquest món espiritual les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. Cf. Panikkar.

Als jueus els estava prohibit pronunciar el nom de Déu. Per això Mateu -que escriu per als jueus- quan descriu les “paràboles” no parla del “Regne de Déu”, sinó del “Regne del cel”. I el salmista ens parla del “Déu amagat”.

Recordem també les paraules de Jahveh a Moisés: No pots veure la meva faç, perquè l’home no pot veure la meva faç, i viure. Ex 33,20.

També hem de fer silenci davant de l’ésser humà ja que: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers.

D’acord amb aquesta actitud de l’esperit procurem mirar i entendre una mica els diversos aspectes de la Vida humana. Així, per exemple, de la paraula: “Unitat”, Plotí ens en parla d’aquesta manera segons el seu comentarista: La Unitat és per a Plotí expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva realitat vertadera, superior a tota determinació i a tota forma.

Plotí no identifica la Unitat amb el Ser, perquè la Unitat és més ben dit: Super-ser... L’U és la font primordial de la qual es deriva tota pluralitat. Les derivacions pràctiques d’aquest principi són immenses: Hom no pot fer el que ell vol... La Vida no és allò que nosaltres volem que sigui, sinó allò que hem rebut i que sobrepassa la nostra comprensió...

Panikkar quan ens parla de la divinitat i del terme Déu, fa servir un llenguatge semblant. Escoltem-lo: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa, o no necessària –tot i que bé cal fer servir un mot o altre.

I de la “divinitat” diu La divinitat ni és ni existeix, no perquè la negui, sinó perquè el seu “ésser” es troba més enllà de l’Ésser. L’apofatisme és absolut.

22 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les passivitats de creixement i les dues mans de Déu. Així anomena Teilhard tot allò que, (de diferent manera) rebem i que ens fa ésser el que som, a partir de circumstàncies externes a nosaltres mateixos...

Escoltarem què ens diu el Mestre, però abans, recordem que estem parlant de “la dimensió espiritual” i que això vol dir tenir present el que ens diu Panikkar: No es tracta de restar importància a les activitats de la vida... però, hem de tenir present “el tercer ull”, aquest tercer òrgan o facultat, que ens obre a una dimensió de la realitat, que transcendeix el coneixement que puguem adquirir a través de la ment i els sentits.

Sense un silenci dels sentits i de la ment, aquesta facultat espiritual resta atrofiada i aleshores la vida –l’experiència de la vida, prèvia a la seva expressió en diferents activitats: és a dir, la vida en la seva profunditat-, se’ns escapa...

En un altre lloc diu: la distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...  

Tinguem present el que diu Pau de si mateix: corro no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire. 1C 9,26. Certament que necessitem expressar-nos i celebrar la Veritat. Però, quina veritat? No la nostra, diu Machado, sinó la Veritat de Déu.

I la Veritat de Déu resta en el silenci, en el silenci de les nostres coses i de les nostres preferències... Això recorda el llibre de Marià Corbí titulat: Conèixer des del Silenci.

Escoltem, ara, Teilhard:

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit.

I, tanmateix, “què tens que no ho hagis rebut?”  ho diu Pau  1C 4,7.

Penetrem, doncs, en el racó més secret de nosaltres mateixos... intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

... no arribem mai en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.     

L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura... (Estem parlant de la dimensió espiritual). En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.

En aquest marc de pensament tenen sentit les paraules de Jaspers: L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. I també: Ser home és llibertat i referència a Déu.