LA SAVIESA

LA  SAVIESA

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència. Panikkar.

Glossant unes paraules de sant Francesc de Sales podríem dir que: viure la unitat en la diversitat és la saviesa.

A aquelles polaritats n’hi podríem afegir altres, com: la fe i la llei, l’home i la cultura, la comunitat i la institució, el contingut i les formes, el sagrat i el profà, la fe i els sagraments, la veritat i la doctrina, la llibertat i la llei, la religió i les religions...

Quan no tenim aquesta saviesa vivim aquelles polaritats per separat. Sense saviesa no tenim prou discerniment, ni prou capacitat espiritual per viure-les juntes. Llavors passa que quan necessitem complir amb Déu, ho fem a través d’actes “sagrats” en “llocs sagrats”, als qual atorguem un poder salvador. I un cop acomplerts aquests actes, un cop fora del “lloc sagrat”, actuem com si quedéssim lliures de la presència de Déu, per fer la vida normal sense una exigència interior que ens obligui, i sense una referència explícita a la salvació.  Ara bé, el creient que viu de la fe, no té por de viure tot els dia en la presència de Déu i, per tant, no fa la distinció entre sagrat o profà. El creient que viu de la fe sap que la vertadera religió no és una cosa diferent de les altres que ha de complir amb uns actes i llocs especials, sinó que, per a ell, la religió és una manera de fer totes les coses, una actitud que tenyeix de sentit religiós totes les activitats que fa i, per tant, totes entren dins de l’economia de la salvació.

Només el cor humil i senzill és capaç de viure la unitat del contingut en la diversitat d’expressions. És lliure i sap adaptar-se a la cultura sense renunciar al que és essencial de la vida de fe. Quan no hi ha unitat entre l’experiència, els conceptes i l’acció, vol dir que quelcom falla.  

La saviesa és ordre en l’escala de valors i, sense menystenir res del que Déu ha creat, sap posar cada cosa en el seu lloc segons la seva importància. Estima tot el que Déu ha creat. Per això, l’espiritual que menysté la part sensorial de la vida humana està perdut diu Panikkar. El creient de debò és aquell que viu de la fe, i compleix la llei sense dependre d’ella. Ha superat aquelles divisions esquinçadores que ens fan establir en un món de meres aparences, mancat de realitat essencial.

La saviesa ens fa capaços de gaudir del sentit profund de la vida. Panikkar.

Ens hem acostumat a gaudir de la vida per les seves manifestacions externes i a valorar-la per les seves estructures o formes epidèrmiques. Per saber viure d’aquestes formes externes en tenim prou amb lectures fàcils i periodístiques. Amb la saviesa, en canvi, (que requereix una lectura de llibres que van més a fons i que requereixen esforç intel·lectual), podem participar del poder creador de Déu i podem beure de la mateixa font d’aigua viva, en virtut de la qual tenim l’essència de la vida al nostre abast. Quan el creient gaudeix d’aquesta essència, totes les altres coses li semblen allò de més a més. L’impacte de les coses externes queda tan amortit que la seva preocupació es deixa més aviat com un problema dels altres, sense menystenir la seva importància. La comunitat que viu d’aquesta força vital es preocupa sobretot de compartir amb el proïsme aquella presència misteriosa.

Amb la saviesa el creient s’ha alliberat de totes les esclavituds de conceptes, opinions i prejudicis. I amb la llibertat obté la clarividència per veure la presència de Déu en les formes del moment històric actual. El savi pot dir com la Balanguera: De la nova primavera sap on s’amaga la llavor: de la nova església en coneix el valor fonamental que la fa possible.