SINCERITAT I LLIBERTAT

La intel·ligència no es més sàvia per una més gran acumulació de dades, sinó per l’assoliment d’un grau superior de sinceritat i de llibertat.

Ja fa més de 6000 anys que bull l’olla de les especulacions humanes i dels desigs. El suc concentrat que en queda és la llum i el foc que alimenta les nostres venes com una saba d’energia vital. No podem menystenir aquesta riquesa de llum gestada durant tants de segles d’història humana i actuar com si, en el món de l’axiologia, comencéssim avui a descobrir una part de la veritat eterna. No obstant això, actuem, en aquest sentit, com si haguéssim començat la història abans-d’ahir.

En la qüestió del coneixement i de la seva evolució en el temps, els autors fan diferència entre ciència i filosofia. Així Jaspers ens diu: Mentre que les ciències han arribat, en els seus àmbits, a coneixements concloents certs i universals, la filosofia no ho ha aconseguit malgrat els esforços de segles... El pensament filosòfic tampoc no té, com les ciències, el caràcter d’un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d’Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató. Només hem progressat en el contingut material dels coneixements científics que ell manejava. En el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada.

No hi ha dubte que els cristians podríem dir coses semblants si esmentéssim, per exemple, sant Pau o Jesús. ¿Qui pot vanar-se que ha superat la saviesa de Jesús o la de sant Pau o la de Joan o la d’Isaïes?

La vivència de la fe és quelcom personal i intransferible, i en aquest sentit les possibilitats humanes de creixement espiritual són semblants a les que tenien els homes en temps de Jesucrist. Una altra cosa és el fet de dur a terme aquestes possibilitats. Si aquestes possibilitats no es realitzen, difícilment, per no dir que impossible, podrem expressar el contingut essencial de la vida amb el llenguatge i la cultura actuals. Sembla que altres estaments de la societat aprofiten més el dinamisme de la història i la seva riquesa d’experiència acumulada durant tants de segles i es posen al dia en el coneixement de les coses. La religió, en canvi,  en la seva manera d’expressar la fe, sembla talment clavada en paràmetres anacrònics d’un passat rònec.

Hem renunciat a créixer en el coneixement de la veritat. Tot allò de més que fem, si volem millorar la nostra vida espiritual, és fer més “obres bones”. Però la qualitat de la nostra sinceritat interior queda estàtica, no creix. Recordem el que ens diu L. Lavelle: Tot l’esforç de l’home que escriu i llegeix és el d’arribar a pensar amb més claredat i rigor. Ara bé, lluny de buscar edificar un món il·lusori on els desigs es puguin satisfer millor, ha de mirar més aviat d’adquirir una intel·ligència més perfecta de la realitat anant fins a la font mateixa on en tot moment es realitza en nosaltres “un nou naixement”.

.

Hem estructurat la nostra ment amb categories de quantitat i no de qualitat. Hem considerat el temps com un espai que hem de recórrer i no tant com una possibilitat de creixement que hem de conquerir en coneixement i sinceritat. Hem renunciat a la temporalitat personal, diu Panikkar i, això, és un indici del declinar sapiencial. El meu temps sóc jo mateix.

L’expressió de sant Pau als gàlates quan parla que ha arribat la plenitud del temps és fruit d’una experiència personal de plenitud humana i espiritual. Si nosaltres no som capaços de dir avui quelcom semblant és senyal que som nans espiritualment parlant i que ens acontentem amb una àuria mediocritat en allò que fa referència a l’essència de la vida.    

Som esclaus de les formes que realitzem per inèrcia i hem abandonat el nucli de la nostra personalitat espiritual. I, paradoxalment, això fa que no ens adaptem a les formes del present. No posseïm el flascó d’essència de la virtut, una gota de la qual impregnaria tota la llar espiritual i tota la vida de fe del perfum de clarividència i  discerniment. Ens hem acontentat amb aigua de colònia barata.

No volem deixar la riba, la terra ferma, coneguda, i hem exclòs de la nostra intenció el fet d’endinsar-nos en la mar desconeguda i profunda de les nostres vides. Hem descartat d’anar més enllà on el silenci és la matriu de la paraula gràcies a la qual podríem gaudir de vida plena.

Per això, el coneixement que volem compartir aquí no és aquell coneixement a través del qual esperem adquirir noves informacions que augmentin el dipòsit de les que ja tenim, sinó aquell coneixement fet d’aquelles paraules que fan possible noves ressonàncies d’experiència humana, de bellesa i de veritat.

Per a la invitació a la saviesa que intentem fer, diu Panikkar, no cal ser saberut o tenir molta lletra. És una invitació per a tothom, semblant a aquella de l’Evangeli, després del fracàs de reservar el banquet de la vida per a les elits d’aquest món. Aquestes paraules fan referència a la paràbola dels convidats a noces, quan l’amo indignat pel menyspreu del primers convidats diu al seu servent: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos i que entri tothom...

La invitació que fa la mateixa saviesa és personal i, per tant, intransferible. Una invitació a ser el que realment estem destinats a ser i que per aconseguir-ho ens cal atreviment i fe. La fe no és una doctrina, sinó l’obertura a aquest risc.

Només guarnits de ritus, conceptes i doctrines ens enfonsarem en el mar de la vida. La fe és l’única cosa que ens dóna capacitat per caminar sobre les aigües... Per això Jesús va dir als seus deixebles que cridaven acovardits per la tempesta: Per què teniu por, homes de poca fe!