CONTINGUT I FORMES

Si volem “fer” la veritat hem de tenir en compte  el caràcter holístic de la realitat.  L’holisme és un terme nou, però allò que vol expressar ja és antic i alhora sempre recordat pels grans pensadors. Quan Plotí parla de l’U com a símbol de la perfecció i descriu l’univers com un moviment de sortida a la multiplicitat i de retorn a la unitat, i quan sant Joan recorda l’oració de Jesús dirigida al Pare, que diu: que tots siguin U com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres... en el fons estan dient el mateix. En aquests casos no es tracta d’un U numèric, sinó d’un U qualitatiu. I quan sant Francesc de Sales parla de la unitat en la diversitat o quan Jaspers parla de l’ englobant com allò que uneix objecte i subjecte, s’estan igualment parlant de la mateixa realitat espiritual. No hi ha unitat sense diversitat, perquè el “tot” de la vida s’expressa en cada una de les parts a través de les quals es manifesta, sense diluir-les. Es tracta, per tant, d’una unitat que no exclou la diversitat d’expressions ni de cultures. Diu els Fets dels Apòstols: Tots, cadascú amb la seva pròpia llengua i cultura entenien el que deien els apòstols...  Ac 2. El missatge era dirigit a l’home, fos quina fos la seva raça o cultura. perquè, com a homes, tots som iguals. L’home és la unitat que s’expressa en la diversitat de cultures i religions.

En canvi la uniformitat exclou la diversitat. I quan la societat actual parla sovint de la necessitat de la unitat, més aviat està parlant d’uniformitat. Aquest fet demostra la superficialitat en la qual vivim, tant en el món civil com en el religiós. En aquest sentit veiem que es pot tergiversar la realitat de dues maneres: confonent el  contingut amb les formes i posant les dues coses en el mateix nivell en l’escala de valors o quan les formes ja no expressen el contingut del qual diuen derivar, sinó que procedeixen d’uns conceptes i doctrines alienes al primer missatge. Amb això es trenca el caràcter holístic de la realitat. Avui dia, en el moment històric en què vivim, menystenir aquestes distinció com a supèrflua o com a subtilesa fora de lloc és amagar el cap sota l’ala. En el fons i d’una manera inconscient posem en el mateix sac fe i llei, sense tenir en compte que amb això destruïm el missatge nuclear de l’Evangeli i de sant Pau, el qual consisteix en contraposar i posar de relleu aquestes dues formes de religió: La que viu de la fe i la que viu de la llei.  Una salva i l’altra no. L‘objecció que diu que sant Pau es referia a la llei antiga, és una objecció simplista i infantil, ja que, en el context bíblic, les paraules de l’apòstol no fan al·lusió a una llei específica, sinó a allò que representa el valor “llei” en el context de la religió i de la fe.

Des d’una altra perspectiva veiem que el caràcter holístic supera la divisió interna a la qual està sotmès tot aquell que no ha arribat a la plena consciència de si mateix. La unitat interior es dóna quan el pensament, la paraula i l’acció diuen el mateix. Sovint –en la vida de cada dia i també en el món religiós- amb la paraula diem una cosa i amb el nostre estil de vida i amb la manera de fer les coses en diem una altra. És un mal endèmic que es manifesta quan la fe i la llei o els costums no van a l’uníson. En el món religiós les doctrines i les lleis han fet dir als textos fundacionals allò que mai no han dit. Amb això s’ha creat una consciència general del poble fidel que no té res a veure amb la consciència a la qual fa referència el Nou Testament.

Una relació adequada entre els dos elements: fe i llei, contingut i formes, vi i bots, home i cultura, fa possible la veritat i la vida. Sovint practiquem una religió que és lletra morta perquè hem trencat la relació entre  contingut i formes, entre fe i llei. 

Home i cultura

És important tenir clar la diferència dels dos conceptes i donar a cada un d’ells la importància i el lloc que es mereixen en l’escala de valors. La cultura -i dins la cultura, la religió- és la manifestació històrica viscuda en l’espai i en el temps de la fe de l’home creient. No podem prescindir de la cultura perquè és la manera a través de la qual l’home s’expressa en aquest món i viu la seva vida de fe. D’això es desprèn que el punt nuclear de la disciplina axiològica ha de ser la relació entre el contingut i les formes; entre l’home i la cultura; entre la fe i la llei. Dèiem que, des del punt de vista eidètic l’home no és substància, sinó relació. En la praxi, aquella unió entre l’home i la cultura; entre els valors essencials i les formes d’expressió sovint és tergiversada degut a múltiples factors que es poden resumir en la superficialitat, l’engany, la falta de maduresa espiritual, la mandra d’assumir la pròpia responsabilitat i el desgast del temps.  Factors que ja es donaven en el temps de Jesús i en el de sant Pau.

Quan Jesús va dir: a vi nou bots nous... ho va dir en el marc de la llei i de les tradicions, perquè era la resposta als jueus que li retreien que els seus deixebles no complien amb les normes legals i tradicionals. Jesús els va dir: No es pot posar el vi nou en bots vells... És com si digués:  l’esperit nou requereix lleis noves. Si nosaltres volem renovar l’esperit, no ho podrem fer mantenint tant sí com no, les mateixes lleis i normes de sempre.