VERS UNA NOVA ERA RELIGIOSA

No podem tancar els ulls davant la nova llum que Déu ens dóna a través de tots aquells que amb sinceritat de cor, cerquen la veritat, es diguin profetes,  savis, pensadors, etc.

Si prescindim d’aquesta llum, el problema és nostre i ens haurem d’atendir a les conseqüències. De totes maneres, la Veritat segueix el seu camí. I si no som responsables del moment històric que ens toca viure, si no donem la talla, Déu donarà a uns altres la cura de la seva vinya, perquè li doni el fruit que espera. Déu no es farà gaire problema  que “aquests altres” s’anomenin laics o religiosos. En tot cas, el problema el tenim nosaltres.

Moment històric axial. Ja és hora de despertar del son. No podem continuar donant cops de puny a l’aire... La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que ha estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat.... Panikkar. 

No podem continuar essent un poble que viu en les tenebres... Déu ens ha ofert una gran llum... No podem continuar enfangats i dividits per les formes externes, ni pels nostres dogmes, ni per les nostres petites veritats o mentides... Quan li van oferir a David la cuirassa de Saül per lluitar contra el gegant enemic Goliat, va trobar que era massa pesada... La cuirassa, que representava les institucions jueves, no li va servir. Hem d’anar lleugers d’equipatge, ens diu també Jesús. A l’hora de compartir la paraula, no hem de portar bastó, ni sandàlies, ni sarró... A l’hora de cercar la veritat, no hem d’afegir més coses, sinó treure’n... ens diu el Mestre Eckhart. La paraula de la veritat s’ha de deslliurar de fórmules doctrinals del passat que avui són com cuirasses que ens ofeguen i ens esclavitzen.       

Estem lligats a unes formes externes que han modelat la nostra ment i han fet canviar l’ordre dels valors que formen l’entramat de la nostra vida, donat més importància al valor de la llei que al de la fe, en siguem conscients o no. Per això, la conversió de la qual ens parla l’Evangeli representa i és un canvi de mentalitat. Ben cert, Jesús va dir: no és l’home per al dissabte (la llei), sinó el dissabte per a l’home. I sant Pau recalca que no és la llei, sinó la fe allò que salva. L’home és l’objectiu final, no les nostres institucions que són només un mitjà que s’ha d’adaptar a les circumstàncies i als temps i que, avui, han de tornar a adquirir aquell nivell de clarividència i intel·ligència que tenien en un principi i que hem perdut a causa de la rutina acumulada amb el temps i de l’ accídia del nostre cor. 

Ens hem lligat a les formes, i el nucli essencial de la fe ha quedat en segon o en últim terme. I si, a mitja veu, intentem renovar les coses, llavors una consciència deformada o poc formada, ens impedeix desobeir l’església (en minúscula) i, en canvi, no tenim cap por de desobeir Déu, malgrat que Pere va dir que primer és obeir Déu que els homes. La vida està en el vi i nosaltres l’hem posat en els bots. El vi necessita els bots per guardar-se però el vi no són els bots. És una aberració confondre la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica.... Sovint els bots que fem servir fan malbé el vi de l’esperit que hi volem posar. 

Per tot això ens hem de preguntar a quina distància estem de la Realitat.

Ens hem allunyat de la Realitat. Cadascú pel seu compte ha volgut construir la seva torre de Babel i no ens hem entès. Per això, si volem tornar a posar les coses al seu lloc, deixem per un moment, diu Panikkar, de ser professionals, catòlics, cristians, fins i tot homes... Hem de deixar les nostres pedres i començar de nou amb els fonaments que ja estan posats per Déu des d’un principi i que Jesús no ha vingut a abolir i que, per tant, nosaltres hem de continuar respectant i, sobre ells, edificar la nostra casa cultural i religiosa, no sobre les nostres teories i els nostres interessos emmascarats.

David amb una pedreta en va tenir prou per vèncer l’enemic. És la pedreta que guarda el nom que només coneix aquell qui el té. A aquesta pedreta li podem donar el nom de llibertat. És el tresor amagat en el cor de cada creient. La llibertat és el punt de referència últim a l’hora de cercar la veritat: La veritat ens farà lliures i només des de la llibertat podrem arribar a viure de la fe i serem capaços de fer la veritat en l’amor. No hi ha cap autoritat humana, tingui el nom que tingui, que estigui pel damunt de la llibertat personal de cada creient, ni tan sols la Bíblia, l’Alcorà, el Tao o el que sigui.

Déu revela a cadascú la seva veritat, la qual ha de ser confrontada amb la comunitat de fe, que és el petit ramat, símbol de la presència del Crist, perquè: On dos o tres de vosaltres esteu reunits en el meu Nom, allí hi estic jo.

Ara bé, per conèixer el nom amagat que Déu ens ha concedit, cal viure i residir en el tercer nivell de consciència. (En el primer nivell hi tenim la consciència sensorial, en el segon, la consciència racional i en el tercer, l’espiritual). El lloc de trobada és decisiu si volem gaudir de la Llum. Per això els deixebles van preguntar a Jesús on vivia: On vius?  Com si preguntessin: En quin nivell de consciència resideixes, des del qual dius el que dius i fas el que fas?

Només el tercer nivell és el lloc adequat per poder comprendre l’Evangeli. Des de la raó parlem de la fe, però, no vivim de la fe. I si no vivim de la fe no podem comprendre l’Evangeli. La fe és un coneixement que va més enllà del coneixement de la raó. No en contra, però sí més enllà. A un coneixement fet de conceptes i d’informació, hem d’anteposar un coneixement fet de saviesa i de consciència espiritual.

Les comunitats de fe han de ser el lloc on es viu intensament el tercer nivell de consciència. És qüestió de vida o mort. El paper de Maria de Betània és propi de les comunitats de fe. Els creients, d’acord amb els mestres del passat, han d’assumir els dos papers: el de Maria i el de Marta. Però per a aquell que es dedica a fer el paper de Marta a través de la seva activitat educativa o apostòlica, el moment de la comunitat és sagrat. És el moment de viure el paper de Maria, és el moment d’aquell silenci que és la matriu de tota paraula que ve del cel. En el moment històric axial en què vivim, aquell silenci interior representa la gran responsabilitat davant del món. És allò, que per davant o per damunt de qualsevol altre motiu, dóna raó de ser i justifica l’existència, encara avui, de les petites comunitats. L’evasió d’aquesta responsabilitat en favor d’altres activitats més peremptòries pot ser senyal de la lenta extinció d’una religió que resta fora del seu context històric.

Però, el tercer nivell de consciència demana prendre’s seriosament el món de les virtuts tan afectives com intel·lectuals:

Sinceritat, coherència, intel·ligència, saviesa, fidelitat a si mateix, acceptació del Misteri, discerniment, fortalesa espiritual, decisió ferma d’esgotar totes les possibilitats d’humanitat, és a dir, de bondat, de veritat i de llibertat, de silenci interior... Les virtuts són la matèria primera del tercer nivell de consciència, el qual ja no pot continuar essent només per a un grupet d’elegits anomenats místics o espirituals, sinó que s’ha de considerar a l’abast de tots aquells creients que vulguin ser responsables de l’Evangeli que han escollit com a norma de les seves vides.

La llibertat és el do suprem fet per Déu als homes. Cf. Eckhart.  La missió de l’església és guardar i fomentar aquesta llibertat, no ofegar-la amb les seves normes i decrets.

La llibertat és acceptació plena de la vida. Aquesta acceptació inclou el seu desenvolupament, l’acompliment de totes les seves possibilitats d’acord amb els talents rebuts. Sovint enterrem el talent que Déu ens ha donat, perquè no ens volem exposar a viure sota la nostra responsabilitat.

Si no hi ha llibertat no hi ha vera religió. En tot cas hi haurà aquella religiositat que depèn de normes i lleis establertes pels poderosos del món religiós.

Per tot això, hauríem de considerar l’axiologia fonamental, com la disciplina estrella. Acostumats a la informació fàcil i a mantenir-nos amb el que s’ha fet sempre, hem deixat ben guardat en el rebost de la casa els valors fonamentals de l’home que són els que va viure i ensenyar Jesús de Natzaret. L’home que s’encalla en les formes de sempre, perd la veritat eterna. Aquest és un neci, deia Confuci.

A la pregunta que sovint ens ve espontània: Què hem de fer doncs? Hauríem de dir que la resposta no està escrita en cap llibre. Només té resposta la comunitat de fe, és a dir, la que viu en aquell nivell de consciència espiritual en el qual foren escrits els Evangelis.