LA
CONSCIÈNCIA
La consciència és la llum de la vida.
Cadascú té la seva llum i cadascú és llum. Una llum que va creixent en claredat
gràcies a la llum que ens ve de fora, la llum que ens ve d’escoltar la paraula. Però, sobretot, va creixent gràcies a la fidelitat
de l’home amb si mateix, és a dir, gràcies a la fidelitat al designi de Déu
present en la pròpia consciència.
La veritable llum està dins nostre.
Està en l’ u, és a dir, en aquell punt que uneix subjecte i objecte, immanència
i transcendència i que és com la presència inabastable de l’Esperit. Aquesta
unitat és la que Jesús va demanar per als seus deixebles: Que tots siguin u , com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. És el
punt de contacte amb la divinitat. D’aquest punt en surt la llum. Això és la
consciència. Una llum que és, per tant, consciència de la Realitat.
Aquest punt de contacte amb la
Realitat, és també l’inconscient. Un inconscient que mai no arriba a ser
absorbit del tot per la consciència. Tal vegada per això Schelling va poder dir
que: L’inconscient és el que dóna a les
accions lliures la seva identitat. L’home va creixent en maduresa i
llibertat a mesura que creix en grau de consciència, és a dir, a mesura que es
fa conscient, a mesura que va posant a la consciència allò que està en
l’inconscient.
La consciència és com el punt de
referència per saber en quin nivell o a quina distància estem situats de la
Realitat i, per tant, quin és el nostre coeficient d’humanitat. És allò que ens
qualifica com a éssers humans i no pas el que fem o el que diem. D’això depèn
no solament la nostra felicitat i la nostra salvació, sinó també el benestar i
la qualitat humano -divina de la nostra societat i de la religió. No es tracta
de saber quins coneixements tenim o quines facultats posseïm desenvolupades. Es
tracta de saber quina és la nostra qualitat humana. En quin grau de maduresa
personal estem ubicats. Si volem augmentar la qualitat humana de la nostra
societat i de la religió hem d’augmentar el nostre nivell de consciència.
Quan els mestres de l’esperit volen fer
una radiografia de la vida de l’esperit i dels seus nivells o graus de
realitat, ens parlen de tres graus de coneixement: El coneixement de la carn
(dels sentits), el coneixement de la raó (l’especulatiu) i el coneixement de
l’esperit (de la fe). De manera semblant podem parlar de tres nivells de
consciència: La consciència sensorial, la consciència racional i la consciència
espiritual.
La consciència és do i tasca a
realitzar. El destí de l’home és arribar a la seva plenitud: He vingut perquè tinguin vida i la tinguin a
desdir, va dir Jesús. I plenitud
de vida vol dir plenitud de consciència. Amb la plenitud de consciència
obtindrem la plenitud de llibertat: La
veritat us farà lliures, també va dir el Mestre, I a partir d’aquí es fan
possibles totes les altres coses.
Si volem un món nou, hem d’adquirir una
nova consciència de les coses. Llegim molts articles, llegim molts llibres, i malgrat
això, seguim igual, perquè la nostra consciència de les coses és la mateixa. La
consciència és la que crea un lligam amb les coses, amb les institucions i amb
les persones.
Avui dia tenim molts coneixements,
emmagatzemem en la nostra memòria molts conceptes i doctrines. Però, malgrat
tots aquests coneixements no arribem a ser coneixement
de Déu. Una cosa és tenir i l’altra ésser. I cal ésser coneixement. Els
coneixements ens ajuden, però, sovint no ens fan canviar de manera de ser,
perquè no deixem que penetrin gaire endins de la nostra personalitat. No fan
créixer el nivell de la nostra consciència. Ens falta la disposició adequada.
Tenim la llum que ens ve dels sentits,
també podem tenir i augmentar la llum que ens ve de la raó mitjançant l’estudi
i podem tenir la llum que ens ve de la virtut: de la puresa de cor, de la
sinceritat. Aquesta llum també la podem augmentar, però sovint és la llum més
petita perquè no alimentem prou bé aquesta llàntia de l’esperit. Descuidem la
seva cura, malgrat que és la més necessària i, al mateix temps, indispensable,
si volem gaudir d’un grau superior de consciència i, amb ella, d’un grau
superior de clarividència, de llibertat i de felicitat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.
Obtenim la llum de la consciència a
través dels sentits, de la raó i de la sinceritat o puresa de cor. Per més espirituals
que vulguem ser no podem menystenir la llum que ens ve dels sentits i de la
raó. L’espiritual que menysté la seva
part sensorial, està perdut. Panikkar. La llum de la consciència és el
coneixement que s’anomena saviesa, que en teoria és molt valorada, però, poc
practicada i fins i tot menystinguda i perseguida: Hi ha una certa saviesa
humana que és comú a tots els homes: els més grans i els més petits i que la
nostra educació corrent treballa sovint per a silenciar-la i
obstaculitzar-la. Emerson.
La virtut és energia. Per això diem
d’una cosa que ja no fa allò que ha de fer segons les seves propietats
naturals, que li falta virtut. La virtut és energia poderosa d’on brolla la
llum de la veritat i el calor (foc) de l’amor. L’Evangeli ens parla d’un Sol que ve del cel. Per això diu
Plotí que sense veritable virtut, el Déu
del qual es parla és un mer nom. La virtut és l’energia que fa possible
l’ordre en les relacions: Les relacions amb Déu, amb els altres, amb les coses.
Una energia desordenada, sense l’ordre
amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. (Agustí), dóna peu a l’egoisme, al
narcisisme, a l’abús, a l’error, a la mentida... L’energia ordenada és la
bondat, la justícia i la veritat amb totes les seves derivacions i
manifestacions.
Això requereix esforç. Realitzar això
és viure de fe i fer possible la llibertat. És un esforç creador. És obra
nostra malgrat que, si ho podem fer és gràcies a l’energia que hem rebut... Ser
creient és usar aquesta energia ordenadament, és a dir, com una força al servei
de l’obra de Déu, de l’acompliment de la creació, per tant, no de destrucció,
sinó d’edificació en l’esperit com és el fet d’estimar sense límits...
Fe, diu la carta als Hebreus, és creure en allò que no es veu. En un
principi no veig la plenitud a què puc arribar, no la conec, però la pressento.
Crec que pot ser una realitat que m’ompli de joia i de pau. Ara bé, s’ha de
creure amb tot l’ésser, no només de paraula. Si dic que crec però, no deixo les
meves seguretats, això no és fe. La fe demana un salt al buit, No es poden servir dos senyors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada