12 – ENGRUNES

Existeix una altra concepció del sagrat: advaita. Aquesta concepció no-dualista del sagrat afirmarà coherentment que no hi ha res separat del sagrat, tot té una dimensió sagrada. No hi ha res que sigui totalment “no sagrat”, però igualment no hi ha res que sigui absolutament sagrat...

No es tracta d'una dimensió quantitativa sinó qualitativa. La fe del creient és la que descobreix la realitat de les coses. La fe mou muntanyes i consagra esdeveniments i objectes.

No és un tros de la cosa la que és sagrada i l'altra no. Quan la fe del creient ofereix quelcom a Déu, allò esdevé sagrat.

El sagrat no és una realitat ontològica separada, “localitzada” en algun lloc... Aquí el sagrat és més aviat un aspecte de totes les coses pel mateix fet que les coses són reals. Les manifestacions del sagrat, respecte de les quals parlen els historiadors de les religions, depenen de la perspicàcia, la puresa i altres facultats de la persona o cultura que descobreix, és a dir, desvela aquest caràcter de les coses per altra banda no sempre aparent.

El creient no afegeix res a la realitat de les coses, només descobreix i valora el seu caràcter diví. Quan el creient consagra una cosa a Déu no fa altra cosa que acceptar la realitat, és a dir, acceptar que tot és obra de Déu. Així ho diu l'Escriptura: Tot és obra vostra... Salms

La Revelació és precisament la “revelació” d'allò sagrat. Però com la mateixa paraula indica, no confereix realitat; simplement aixeca el vel (revelare) del que ja és aquí.

La revelació és un fet espiritual que pot esdevenir real per al creient a través d'un escrit o d'un esdeveniment històric. La revelació es dóna de fet quan el creient accepta el do de Déu que li ve a través d'infinitat de manifestacions diferents... Si, per exemple, hi ha un escrit que s'anomena Revelació, però no hi ha fe o la disposició adequada del creient, no hi ha revelació. Hi ha només lletra que mata: 2 Cor 3,6. En canvi, un fet qualsevol de la vida de cada dia quan es viu i es ve amb ulls de fe, esdevé revelació de Déu, esdevé paraula de Déu. Paraula que afirma o nega...

Aquesta idea permet la realització total de l'ésser humà sense alienar-lo del món. Respon a la insaciable aspiració humana vers la unitat i l'infinit sense llençar-lo a una confusió caòtica i monista.

L'home imperfecte (que no ha arribat el terme del seu camí) és l'home dividit. En canvi, el fet de viure l'U qualitatiu i total: el misteri cosmoteàndric, és la santedat, és a dir, la totalitat de la vida, la salvació.

Descripció de la secularitat sagrada

El procés històric que ha portat al món modern a anar acceptant progressivament la visió de la secularitat es caracteritza per la continua “retirada estratègica” del regne religiós de les esferes profanes de la vida humana...

Aquí descriu el procés històric que antecedeix o acompanya la secularitat sagrada tal com Panikkar l'entén. És a dir: el context històric que embolcalla el fet de la secularitat considerada des del seu punt de vista cosmològic i antropològic més fonamental.

Fins no fa gaire l'anomenada teologia bíblica volia que creguéssim... que Déu havia parlat només en un llibre, que la ciència hauria de dir això i defensar allò i que la raó deuria inclinar-se davant d'una autoritat més alta... Les reaccions són comprensibles. Gradualment la “religió” també s'ha anat retirant dels camps ètics anteriorment impregnats per ella...

Enfront d'aquests moviments històrics, descriu Panikkar la realitat tal com ell l'entén.

La secularitat sagrada no dualista (advaita) posa en tela de judici el model d'univers dividit en dos nivells o compartiments, i per tant, no necessita defensar un àmbit religiós determinat, allunyat de totes les altres activitats i disciplines humanes.

El missatge de la Pentecosta és un missatge dirigit a l'home, no a la cultura. És l'home que ha de viure aquest missatge a través de la seva pròpia cultura. La paraula s'ha fet home és el missatge central del Nou Testament i l'home viu i posa forma a aquest missatge a través de la seva pròpia cultura. Això és la secularitat sagrada. Sovint la història de les missions cristianes ha estat la història de la imposició de la pròpia cultura anul·lant les cultures i les llengües i les religions d'altres parts del nostre planeta. I d'això, encara, avui dia ens gloriem quan de fet hem capgirat el missatge de la Pentecosta.

Desafia totes les dicotomies entre el natural i l'etern, el sagrat i el secular , sense confondre aquestes dimensions del real en una sola unitat general monolítica: el “sobrenatural” no és una superestructura de l'humà; el diví no és estrany a l'humà; l'etern no és una espècie de futur perpetu, el sagrat no està en oposició dialèctica al secular, etc.

Es tracta de viure la Unitat perfecta de la divinitat a través de la diversitat d'expressions humanes. La unitat de la vida divina no anul·la cap cultura, però tampoc depèn de cap cultura com si una cultura tingués el monopoli de la veritable fe en Déu. La unitat de la religió no depèn ni demana la uniformitat de les religions en una sola institució religiosa. La unitat de la religió considerada des d'un alt nivell de consciència supera tot sincretisme i tot fanatisme.

Aquestes dues categories de conceptes expressen simplement dues dimensions de la mateixa realitat, de manera que l'ésser veritable de l'home no resideix en un altre lloc (en un cel posterior o en Déu transcendent) ni és empíricament manifest (en un espai físic o una “aquendidad” histórica).

L'Home nou, l'home tornat a néixer es troba pel damunt dels accidents d'ordre temporal. En aquest món els assumeix però no en depèn.

El sagrat està també en el regne del temporal, el material, el polític, l'humà. La religió deixa de ser el monopoli de la casta dels predicadors... deixa d'estar vinculat a algunes organitzacions especialitzades.

Allò que identifica la religió no són els actes externs, sinó l'actitud i la intenció. Aquests actes externs sense la dimensió interior, són com sons de campanes que dringuen o com cops de puny a l'aire... En canvi, tot és sant i pur per als nets de cor. .... Qualsevol persona i en qualsevol lloc pot oferir a Déu les seves activitats i els seus pensaments.

La religió ho impregna tot com una dimensió de la vida sense reduir-ho tot a ella.

Les religions no tenen el monopoli de la religió. Repetim: Les religions: Institucions religioses, no tenen el monopoli de la virtut de la religió.

La consciència dualista distingeix, però no separa.

El creient que viu en un nivell alt de consciència, des de la seva puresa de cor (la seva unitat) pot dedicar-se a activitats diferents sense perdre la seva unitat essencial amb Déu. Déu està en la punta de l'agulla, del pic.., diu Teilhard de Chardin.

La transcendència immanent.

L'esperit secular genuí no elimina la transcendència; més aviat descobreix el seu “lloc” immanent: la transcendència resideix en el cor mateix de les coses. Les coses són “més” del que semblen ser, “més” del que detecten no sols l'ull, sinó també la ment.

Viure de fe, segons la carta als hebreus és afirmar allò que no veiem... El dubte desapareix quan deixem d'indagar allò que no ens correspon. El misteri no el podem comprendre, però en podem tenir consciència. El mateix sentiment que és causa del dubte pot ser també causa de l'afirmació o de l'acceptació. El misteri ens permet “tocar” la realitat si nosaltres l'acceptem.

Cada cosa... té una dimensió de transcendència que és immanent a la cosa mateixa; conseqüentment, no necessita sortir fora de si mateixa per trobar la seva realització.

Això diu sant Agustí: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora... Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós... sou més interior que el més íntim de mi mateix.

Allò que una cosa realment és, no és allò que la diferencia de les altres, sinó el que identifica la cosa amb el que realment és.

La perfecció (santedat) consisteix en arribar a ser (en acte) allò que som (en potència) d'acord amb la voluntat de Déu. Les pedres són, nosaltres som esdevenir. Un esdevenir que pot arribar a ser.

La maduresa espiritual, després de recórrer el seu llarg camí, torna al punt de partida descobrint que en la benaurada senzillesa del més petit es troba la realitat més gran... que quan el temps arribi al seu compliment “Déu serà tot en tots”. 1 Cor 15,28.

És evident que ens falta maduresa espiritual. Encara avui dia hauríem d'escoltar les paraules de sant Pau, com dites a nosaltres: Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes que es deixen guiar per l'Esperit, sinó com a homes que es guien per ells mateixos, encara infants en Crist. Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l'hauríeu pogut assimilar. 3 Cor 1-2.

En aquest visió, la vida corrent es converteix en valor últim; les coses humanes són divines, el cel està en la terra, la compassió i l'amor són virtuts supremes, la quotidianitat és la perfecció i el secular és sagrat.

En aquest sentit el ritual del baptisme es converteix en acceptació i acció de gràcies a Déu per la vida que ens ha donat i oferir-li aquesta vida de semblant manera a com Jesús va anar al Temple per oferir-se a si mateix al Pare acompanyat dels seus pares. La vida humana és sagrada perquè és do de Déu. No hem de buscar el sagrat en un altre lloc.