13 – ENGRUNES

La lliçó de la història de les religions

El racionalisme (no la racionalitat), el secularisme (no la secularitat), el cientisme (no la ciència) i moviments similars nascuts d'un dinamisme intern de la cultura humana i de la reacció contra els abusos de la tirania dels representants autodesignats del sagrat han donat lloc al que podem anomenar la modernitat...

Hem de començar per defensar-nos de nosaltres mateixos. S'ha dit que el pitjor enemic de la religió és la religió. Comencem per no donar peu a crítiques fundades en la realitat. Comencem per purificar els conceptes que fem servir de significats desviats per la rutina, i escoltem amb humilitat “els altres” que sempre poden tenir una cosa bona per dir-nos, però siguem prou intel·ligents alhora per descobrir les seves divagacions.

Els seus somnis han consistit en eliminar tots els “falsos” companys de l'home que ha estat considerats projeccions supersticioses de desigs incomplerts, temors inconfessats, vestigis atàvics i inèrcia estúpida del status quo explotador... Per a ells l'ideal és una societat democràtica d'individus autosuficients... no hi ha necessitat d'escapisme vers altres mons no humans o sobrehumans.

Tots aquests raonaments demostren un grau de consciència de mitja qualitat. Degut a això i... per una complexa sèrie de raons, aquesta visió del món s'està trencant pels quatre costats i des de dins.

Ara bé, no podem simplement retrocedir a una experiència pre-científica i fins pre-moderna.

La reacció correcta no s'ha d'assemblar a una “contrareforma” que només mira de salvar els propis mobles... Es tracta d'anar a fons: d'anar mar endins i fins i tot a l'altra riba del llac deixant els antics esquemes que ja han esgotat les seves possibilitats històriques.

La secularitat sagrada re-estableix, per dir-ho així, la comunió de l'home contemporani amb l'home tradicional... En convertir el “saeculum” en un univers real i definitiu la vida secular adquireix de nou una significació còsmica i divina a més de la seva importància humana.

La vera religió no pot prescindir del que és humà perquè seria renegar de la mateixa obra de Déu, però tampoc no podem prescindir de tota la història passada com si no hagués existit. La pedra que ens ha ajudat a pujar l'hem de deixar si volem pujar més amunt però, tanmateix, aquella pedra continua sostenint les que estan damunt d'ella. Hi veiem més clar si mirem les coses dins del conjunt i no d'una manera aïllada. Dins del conjunt les relativitzem d'acord amb una escala de valors més ajustada amb la realitat, abandonant, al mateix temps, el caràcter absolut que els donàvem.

Sociològicament parlant, pot ser que la visió sagrada del secular s'estigui estenent cada vegada més a causa del creixent sentiment de bancarrota de la civilització moderna. Però, siguin quines siguin les causes al respecte, la sacralitat de la secularitat no és un factor que s'introdueix per resoldre els problemes irresolts de la modernitat. El sagrat emergeix des de la immanència mateixa del “saeculum” .

Es tracta de bastir una espiritualitat que sigui fruit d'una fidelitat més gran amb la realitat i no tant d'una obediència a un sistema de creences acadèmiques.

El sagrat és una part constituent del secular mateix. Evidentment no es tracta d'arbres que parlin o de pedres que sentin. Es tracta més aviat d'una dimensió d'ultimitat, i per tant de misteri, que no té ulterior explicació i d'una vida inescrutable en el cor mateix de cada cosa i esdeveniment; és un element de llibertat inherent a tot ésser que existeix.

La vertadera llibertat té lloc després d'acceptar el Misteri. D'altra manera hom esdevé esclau de si mateix. Esclavitud que s'emmascara amb una falsa consciència de llibertat.

El redescobriment del sagrat

Les muntanyes, l'aigua, les icones, i totes les imatges tradicionals del Diví són encara suficientment riques per despertar el sentit del sagrat. Però, el que necessita ser resacralitzat és la mateixa vida humana. La vida humana necessita ser viscuda plenament com una realitat sagrada.

No apreciem la vida humana com un do rebut que hem de viure i realitzar plenament d'acord amb les possibilitats amagades que Déu ha dipositat dins nostre, sinó que la prenem com una cosa feta i acabada de la qual en podem disposar segons les nostres estimacions esquifides i migrades... Però si apreciem la vida com un do rebut llavors la tornem sagrada.

Tradicionalment el regne del sagrat és el regne cultural o religiós. Aquest mateix regne es mostra avui com secular, La tasca de la religió és aproximar-se al secular com a una via vertadera de realització humana, com un camí de salvació, per dir-ho a l'antiga manera.

La religió s'ha d'alliberar d'una consciència lligada a unes normes fetes per homes i atribuïdes a Déu degut a un sentiment inconscient de por i com a fruit de tradicions rutinàries. Déu s'ha fet Home í és en el fet humà i en el món: la casa de Déu, on trobarem Déu. Si diem que el Crist s'ha fet pa, el pa ha de continuar essent pa, perquè si el pa desapareix, desapareix també el Crist.

La secularitat sagrada no és una doctrina que vagi a reemplaçar les religions...

Les religions poden integrar la visió secular sense perdre la seva identitat, ni moltes de les riqueses culturals respectives.

La secularitat sagrada més que una doctrina és una actitud d'acceptació i d'agraïment a Déu pel do de la vida. Els vestits per cobrir el cos de la vida cada cultura els fa a la seva mida i això està bé, però perdem la vida quan ens aferrem al vestit.

Seria un error pensar que ara podem prescindir dels mites, les creences, els temples, les Escriptures, els ritus i la iconografia religiosa...

Com més rica i intensa sigui la vida més necessitat tindrem d'expressar-la amb ritus, cerimònies, festes i folklore... Quan aquestes coses es fan amb llibertat omplen d'alegria i bellesa la vida.

El descobriment de les dimensions sagrades del secular no significa que les religions hagin de ser suplantades pel secular; significa més aviat que les religions poden ser revitalitzades per noves idees i purificades de concepcions i pràctiques obsoletes.

La renovació constant és innata a la vida. És necessària una convenient disposició per poder fer un canvi de mentalitat. La “primera conversió” requereix un canvi de costums; la “segona conversió” demana un canvi de mentalitat, molt més difícil i exigent.

L'home és un ésser religiós; la religiositat és un del seus trets constitutius. Però, aquest caràcter religiós s'expressa de maneres variades i noves.

Això demana un esforç per deslliurar els actes que fem d'uns conceptes anacrònics que ens impedeixen descobrir el caire religiós inherent a moltes de les nostres actuacions sense tenir-ne prou consciència.

Acabem aquí el comentari del llibre de Panikkar: El mundanal silenci.