11 – ENGRUNES

Panikkar és un dels pocs autors que escriuen d'una manera holística. És a dir, unint teoria i praxi. Sovint trobem escriptors, també dels que anomenem progressistes o innovadors que ens obren noves perspectives de pensament en el món religiós, però que es queden en la teoria. En la praxi tot segueix igual.

Panikkar insisteix i dóna voltes en el tema que exposa, multiplicant les seves reflexions i obrint nous espais de llum a la consciència que augmenta la intel·ligència de les coses. Una intel·ligència que dóna peu a un nou estil i manera de fer les coses més coherent amb el pensament i el sentit original de les paraules pròpies de la nostra cultura i religió.

D'aquesta manera ens parla aquí de la secularitat.

Secularitat sagrada

El sagrat

El sagrat és meta -empíric... El sagrat està en oposició dialèctica amb el profà; no és una condició objectiva de les coses, sinó que depèn de la seva suposada funció mediadora. Serveix de mediador entre l'esfera humana i el regne diví, el misteriós, el transcendent, i és transmès per la consciència humana.

De mica en mica l'autor ens obre els ulls per veure que el sagrat del qual ens parla, va més enllà del que nosaltres entenem quan parlem dels anomenats objectes sagrats, llocs sagrats, etc. Es tracta d'obrir un espai en la consciència que fa possible la realitat d'unes noves relacions amb la presència de l'Etern.

Malgrat la constant temptació que l'home té de manipular el sagrat, el sagrat és justament allò que resisteix qualsevol manipulació. El centre de gravetat d'allò sagrat no radica en l'home. La màgia seria precisament l'intent de manipular el sagrat.

En les nostres litúrgies hauríem de saber veure les manifestacions de la vida de l'esperit a través dels ritus i cerimònies pròpies de la litúrgia i distingir una cosa de l'altra. Els ritus no fan possible la vida de l'esperit. Només la celebren i ens ajuden a fer-la present en la nostra consciència. Pensar que els ritus (qualsevol d'ells) són necessaris per fer possible la vida de l'esperit o la presència del Crist ressuscitat és convertir els ritus en màgia.

La primera característica del sagrat és la de ser la cosa més real. Quan allò sagrat s'oposa a quelcom (per exemple: a allò profà), l'oposició implica que el grau més alt de realitat pertany a allò sagrat. En el fons el sagrat és el real: Déu, el cel, el meu país, els meus fills o el que sigui. Fins i tot els enemics del sagrat ataquen la seva existència precisament perquè neguen l'afirmació que el sagrat sigui l'aspecte més essencial del real.

Per tant allò sagrat no és el fruit d'una consagració feta per un ministre, sinó la mateixa realitat considerada per l'ésser humà des de la fe. Quan des d'un punt de vista acadèmic, per exemple, es diu que no hi ha principis morals i es nega la Veritat com un punt de referència objectiu, i es diu que només existeix la casuística, la veritat de cadascú, llavors és nega la realitat. Ara bé. aquesta realitat és allò sagrat.

Així doncs, la secularitat sagrada dirà que allò secular és real i que el seu grau de realitat és primordial. La noció de la secularitat prové de l'experiència que la vida del món (la tríada matèria/temps/espai) pertany a la condició última de l'Ésser, i per tant, és sagrada.

Considerem ara el sagrat, el secular i el profà.

Anem afinant conceptes.

La secularitat sagrada no nega la dialèctica entre el sagrat i el profà... però, aquesta dialèctica no ha de confondre el secular amb el profà. El profà i el sagrat formen una polaritat. Però, el secular pot ser a la vegada sagrat i profà. La secularitat és sagrada quan, presentant un caràcter d'ultimitat, de no manipulabilitat, serveix de mediadora entre el “diví” i l'humà i no es tanca en sí mateixa. És profana quan elimina aquesta polaritat i es creu totalment autosuficient.

Ni tot és sagrat ni tot és profà. El fet que sigui una cosa o l'altra depèn de la intencionalitat. La intenció és una realitat espiritual. La intenció dóna a l'acte la seva especificitat i el seu valor. Diccionari del cristianisme. Per alguna cosa els antics mestres aconsellaven als cristians de fer, al moment de llevar-se del llit, com la primera cosa del dia, una promesa de “puresa d'intenció”.

S'ha de saber distingir les dues nocions: la de secular i la de sagrat. El secular no és sols allò profà i el sagrat no és equivalent a allò “sobrenatural”, a allò etern, a allò supramundà.

El caràcter secular fa possible que el món i la religió no siguin incompatibles. Tot depèn de com s'entenen les coses. Tot acte humà fet pel creient, des de la seva fe en Déu, és un acte religiós. Això ja ho deia aquell divulgador benedictí dom Columba Marmión.

Les frases: “participants de la naturalesa divina”, “en ell ens movem, vivim i som”, unió hipostàtica, Encarnació, etc., totes apunten en una mateixa direcció: els valors seculars són sagrats. He proposat la paraula “tempiternitat” per a expressar aquesta intuïció.

Les paraules bíbliques i els conceptes del segle d'or de l'escolàstica tenen una densitat espiritual que sovint queda lluny de les nostres pobres especulacions, fruit d'una superficialitat intel·lectual lamentable i que dóna peu a desviacions lingüístiques que ens allunyen del sentit original de les paraules pròpies del llenguatge religiós amb nefastes conseqüències per a l'educació de la consciència en general o de l'arquetip del poble creient.

La paraula secular indica l'experiència de la realitat que és temporal i eterna a la vegada, i no separada de manera diacrònica o ontològica. Temps i eternitat són les dues cares d'una mateixa moneda, trama o ordit del mateix teixit de la realitat, encara que no hem de confondre-les.

Unes paraules bíbliques ens venen a dir el mateix: El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Fil 2, 6-7. La doctrina clàssica del Cos místic del Crist i expressions com “allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel; així a la terra com en el cel... són manifestacions de la secularitat sagrada.

Fa més de dos mil anys que repetim aquestes i altres paraules semblants. No hi ha res de nou. Tot és el mateix, només canvia la manera conceptual d'expressar aquells continguts essencials de la fe. I, per més ridícul que sembli, aquestes diferents maneres conceptuals d'expressar els mateixos continguts essencials de la fe, pròpies de cada cultura i de cada moment històric, són les que causen divisió entre els creients i els col·lectius religiosos. La qual cosa demostra que no hem entès res, més ben dit, que hem entès al revés el missatge de la Pentecosta.

El cristianisme va començar com un moment de desacralització, o millor dit de secularització. Els primers cristians eren considerat ateus, ja que allò diví no semblava impregnar les seves vides. Es centraven fortament en l'anthropos. Els cristians eren més aviat secularistes. Després de Constantí aquesta situació va començar a canviar i les estructures temporals foren sacralitzades fins arribar a la concepció del “Sacrum Imperium”.

Jesús de Natzaret era un laic. Els seus primers seguidors eren laics, els primers monjos eren laics... L'estat clerical, tal com s'entén ara, va venir després.

La secularitat sagrada defensarà el caràcter d'ultimitat d'allò temporal, així com la naturalesa inseparable dels dos regnes: (el de Déu i el del Cèsar); però també veurà la necessitat que es distingeixin. La relació aquí no és ni monista ni dualista, sinó advaita, de no -dualitat.

Aquesta qualitat oriental: advaita ja comença a calar entre nosaltres. Tanmateix tenim expressions semblants que, en el fons, venen a dir el mateix. Parlem del caràcter holístic de la realitat, per exemple i també hem recordat sovint el principi de sant Francesc de Sales que diu: La unitat en la diversitat és l'ordre. A partir de l'ordre interior “amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet” (Agustí) es poden entendre moltes coses de l'esperit. L'ordre interior és un punt nuclear de la vida espiritual.

Per a la secularitat sagrada el temporal és també religiós i el sagrat és també secular. El regim de la polis es torna igualment rellevant per al significat últim de la vida humana.

Estem massa acostumats a identificar el fet religiós amb uns actes específics anomenats religiosos com són els sagraments, per exemple. I la religió, en primer lloc, és una actitud: una virtut. Una actitud que es pot donar dintre i fora de les esglésies.

La dignitat de l'individu es converteix en un aspecte últim, i per tant no és negociable. La secularitat sagrada fa que els problemes humans siguin últims.

Hem menystingut els aspectes clau del cristianisme. La nostra espiritualitat hauria de partir de la paraula i del fet revelat que diu: I la Paraula es va fer home. Jo 1,14. S'atribueix al Dr. Jubany la dita dirigida als seus seminaristes: Fills meus primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. Aquí tenim un exemple magnífic d'ordre interior.

Arribem ara als punts centrals d'aquest llibre.: la interconnexió de tot, la trinitat, la visió cosmoteàndrica. Diríem el sentit holístic de la realitat.

Existeixen dues concepcions bàsiques (no les úniques) d'allò sagrat: la dualista i la no dualista.

La concepció dualista del sagrat, que ha estat dominant en les tradicions abrahàmiques, defensarà coherentment que sols Déu és sagrat. Tota la resta, les criatures, no és sagrat. Més aviat estan cridades a convertir-se en santes, i estrictament parlant, això només és possible per a l'ésser humà. Les muntanyes, els rius, els arbres, els animals, els temples, les accions... com a tals no són sagrats. Tot això és profà...

Pot haver-hi objectes de culte consagrats... però sacralitzar aquests objectes pot portar a la idolatria...

Això fàcilment està dit, però si pensem en el dia a dia dels qui estem acostumats a parlar de vasos sagrats, d'ornaments sagrats, de persones consagrades... veiem que no tenim prou consciència del perill real de màgia o d'idolatria que existeix i esguarda les nostres litúrgies. Si més no, hauríem d'examinar atentament si la nostra religió es fonamenta sobre la fe o sobre la llei, perquè això toca els fonaments de l'edifici... Per més bonica i ben afaiçonada que sigui la casa, si els fonaments són de sorra tot se'n va en orris. Ens hauríem de preguntar si les normes i l'estil de les nostres litúrgies són “segons” sant Lluc o “segons” el Dret Canònic. Si fonamentem la litúrgia sobre la llei que no salva, segons sant Pau, anirem per aquest món contents i enganyats.

El dualisme implica el reconeixement de dos modes de ser en el món. El sagrat s'anomena religiós i el profà no religiós.

La nostra religió s'identifica normalment pels seus actes específics, i per tant, s'autodefineix en la praxi com a fruit del pensament dualista. És una religió feta més d'actes que d'actituds.

La història de l'Occident modern podria resumir-se en aquesta dicotomia...

Aquesta és l'educació que hem rebut nosaltres en general i que encara persisteix arreu... Canviar aquest xip no és fàcil i, mantenir-lo, fa difícil la comprensió de la realitat vista des d'un altre punt de vista diferent quan algú ens ho ensenya..

Des d'aquesta perspectiva té poc sentit parlar de secularitat sagrada. Això equivaldria confondre els dos regnes tan dolorosament discriminats per la modernitat occidental. Però cada vegada som més conscients de l'esquizofrènia subjacent a aquesta actitud.

La separació entre l'Església i l'Estat, que veiem tan normal, és més pròpia de motius polítics que humans. Hauríem d'apujar el nivell de consciència per poder veure les coses d'una altra manera i entendríem millor el punt de vista de R. Panikkar.