1 – BRINS DE PARAULA

S'ha dit: Al principi hi havia la Paraula, o, segons una altra traducció: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo. 1,1.

Comencem l'escrit amb aquest text perquè volem fer algunes reflexions sobre la Paraula. Ho fem perquè creiem que, a la Paraula, no se li dóna la importància que es mereix i perquè la nostra actitud enfront de la Paraula o de les paraules (aquí en minúscula), no sempre és la correcta. Sovint confonem les paraules amb la interpretació que fem d'elles, començant per les diferents interpretacions que fan “els entesos” de les paraules originals dels textos més significatius de la història humana, com la Bíblia o els clàssics antics i moderns.

Intentem posar de relleu que sovint no tenim prou en compte els diversos significats de les paraules d'acord amb el context en el qual estan escrites o dites... i que, en part, degut a això, nosaltres, que volem ser persones lliures, ens hem fet i ens fem esclaus de les paraules, ja que posem la nostra força vital o el nostre dinamisme, és a dir, la nostra voluntat entesa en el sentit més pregon, al servei d'allò que és relatiu (entenent aquí per relatiu allò que és en relació a..) i ho fem com si fos l'absolut. És a dir, absolutitzem les formes en perjudici del que és essencial i, per tant, som esclaus de les formes, en part, repetim, perquè som esclaus de les paraules, pel mal us que fem d'elles, conscientment o inconscientment.

En la praxi, això últim que hem expressat vol dir que, d'acord amb el significat que donem a les paraules serà el nostre estil de vida i la nostra personalitat. I d'acord amb el nostre “estil”: la nostra manera de ser i d'actuar, demostrarem si som lliures i responsables davant la vida o al contrari, si som fanàtics i submisos a unes normes (lleis) establertes pels poders de torn...

Sovint depenem de tradicions interpretades rutinàriament i, en conseqüència, fora de lloc en el temps i en l'espai, etc. En les interpretacions que fem dels textos representatius de les diferents institucions -degut en part a una educació inadequada- hem deixat la nostra responsabilitat als altres. I això és un greuge a la voluntat de Déu. La llibertat i la responsabilitat personals són uns valors irrenunciables, tant si es pertany a una institució religiosa o política com si no.

Segons Jaspers el fanatisme o sectarisme que es produeix quan absolutitzem l'autoritat de les institucions humanes, tant pot provenir de les religions com de les ciències. Escoltem al filòsof: Uns, els teòlegs, diuen: o Revelació o nihilisme; els altres, els científics diuen: o ciència o il·lusió. I continua dient Jaspers: Aquestes maneres de fer i de parlar són mitjans que angoixen les ànimes i les priven de la seva auto -responsabilitat que Déu els donà en fer-les submises a unes opinions d'homes, amb la qual cosa dissolen les possibilitats humanes... de llibertat... i, en conseqüència, cessa, i es deixa perdre, el vertader ésser humà.

Escoltem també a Waldo Emerson. Aquest filòsof diu: ... les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història d'allò que els fou revelat a ells? Protegits durant un temps en el si de la naturalesa, el flux de vida de la qual entra a devessalls en nosaltres i corre al nostre voltant, invitant-nos, per les capacitats que ens transmet, a una acció proporcionada a ella, ¿per què cercar a les palpentes entre els ossos secs del passat, o fer de la generació viva una comitiva disfressada amb descolorides vestimentes? El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous. Demanem i desitgem les nostres pròpies obres, les nostres pròpies lleis, el nostre propi culte.

No es tracta de menystenir el passat ni d'oblidar tot allò del qual som hereus... però sí que es tracta de veure la vida en les seves manifestacions amb els nostres ulls, tal com es manifesta en el present i també tal com es va manifestar en el passat.

I veure les coses amb els nostre ulls no vol dir que no hàgim d'aprendre res dels altres, al contrari: el fet d'escoltar el que ens poden dir els altres, tant si són socis com si són adversaris, és una actitud que mai ens ha de faltar. Però sempre hem de finalitzar mirant les coses amb els nostres propis ulls. La qual cosa vol dir veure-les amb llibertat i responsabilitat personals. Algú pot adherir-se a l'opinió d'un altre, mai però s'ha de sotmetre a allò que diu l'altre, per més important que sigui l'altre, anul·lant la pròpia responsabilitat.

Déu ha parlat i segueix parlant a cada u dels creients. No hi ha ningú a qui Déu no hagi dipositat en el fons del seu cor la seva Paraula... No parlem de fets ni de visions dites extraordinàries... parlem del que és natural i “ordinari” en la vida del creient i que es manifesta d'una forma “ordinària” i natural, però sempre com a fruit de la puresa de cor del creient. (Puresa de cor que és sinònim d'autenticitat, de fidelitat a si mateix, de superació de l'autoengany, de senzillesa...) Si no hi han aquestes disposicions, “la Paraula” resta amagada per sempre en el fons del cor i no arriba a ser consciència del creient.

Som participants de la naturalesa divina, segons sant Pere, 2P 1,4. Però això arriba a fer-se realitat en la llibertat i responsabilitat del creient. D'acord amb la intuïció trinitària de R. Panikkar l'home no perd la seva autonomia quan creu en Déu...

Tots volem d'una manera més o menys conscient que es realitzi en nosaltres i no solament en el món que ens envolta, el misteri de la creació expressat pel Gènesi en les paraules: que hi hagi llum, i la llum fou. Ge.1,3.

Aquesta llum, Déu l'ha dipositat en el cor de cada creient. Escoltem el que ens diu el Llibre: La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la. Deut 30,14. I també: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Jer 31,33.

Allò que en diem Magisteri eclesiàstic, o que en diem Revelació, és una derivació. Procedeix de la fe dels creients. És la fe dels (antics) creients feta doctrina per les institucions de torn per poder gaudir d'una memòria col·lectiva que ajudi la nostra pobresa espiritual: Benaurats els pobres en l'esperit... Mt 5,3. Ara bé, la fe dels creients d'avui continua essent part important i necessària de la “revelació”, encara que aquesta no tingui un “lloc oficial” en la Institució.