(6) Axiologia

6 – A FONS

Seguim amb el tema de la paraula. Avui posarem l'atenció en allò que en diem el sentit de les paraules i que els tècnics anomenen gènere literari. Recordem que el nostre ordit: el nostre context de fons, en el qual s'emmarca el sentit de les paraules que fem servir són els textos fundacionals que serveixen de “norma de fe” per als fidels de la institució religiosa a la qual pertanyen, en aquest cas la cristiana.

En aquest context parlarem del sentit literal i del sentit simbòlic.

La intenció última d'aquest escrit és posar de relleu la importància del sentit simbòlic i la seva necessitat per poder comprendre el missatge espiritual dels textos originals que han fet possible la cultura i la religió que professem.

En primer lloc cal aclarir conceptes i criteris al respecte. Queden encara molts prejudicis que per rutina o ignorància han sobreviscut al temps.. El tema no és nou. Ja es troba en l'època patrística, en la qual es va gestar la Tradició en majúscula (ens referim als vuit primers segles del cristianisme)... En aquell temps, ja es parlava de dues tendències, (practicades en les dues grans escoles: la d'Antioquia i la d'Alexandria): Hi havia els qui es decantaven a favor del sentit literal i els que donaven més relleu al sentit al·legòric... Aquests últims també parlaven del sentit anagògic que podríem assimilar al que avui en diem sentit simbòlic, que en el fons, és el que també s'anomena: sentit espiritual.

Avui, els prejudicis dels que hem parlat es manifesten de la següent manera:

Els qui s'inclinen pel sentit literal tendeixen més aviat a mirar els textos des d'un punt de vista conceptual i amb caràcter temporal. Aquests no miren amb gaire bons ulls el sentit simbòlic. Els sembla que són especulacions dels savis i entesos i que més aviat “fan perdre la fe”. En canvi, per als qui es regeixen més per les actituds i per aquella intuïció que és fruit de maduresa en la vida de l'esperit, veuen com a més propi dels textos bíblics el sentit simbòlic, ja que, aquells textos, no són altra cosa que missatges espirituals, emmarcats en la història. A més, en els lectors que són espirituals de debò, s'estableix una empatia i una coincidència invisibles, però reals, amb el pensament del profeta o savi que va escriure el text. (Els anys o segles, en el món de l'esperit, no compten): Per al Senyor, un dia és com mil anys i mil anys, com un dia. 2P 3,8.

Per tant, el sentit simbòlic no és un caprici d'alguns, sinó que és el sentit propi dels missatges espirituals. No és un sentit artificial, acadèmic, elaborat pels intel·lectuals, sinó que forma part del llenguatge del poble senzill, manifestat en els proverbis i refranys de la que se'n diu saviesa popular. Jesús, sembla posar-se al costat d'aquella saviesa popular, quan va exclamar: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos. Mt 11,25.

Per altra banda és una fal·làcia o engany pensar que el sentit literal és el que diu la veritat dels fets i les paraules, relatats en els textos bíblics i en canvi, el sentit simbòlic és pura fantasia o poesia, que no fa palesa la veritat del missatge. Ben al contrari: El sentit simbòlic fa referència a les realitats espirituals, tant o més reals que les materials. El sentit simbòlic és el que té relació amb aquelles realitats espirituals superiors i invisibles als ulls de la carn, però que donen sentit d'eternitat a les paraules del text.

I això és així tant en el món de la literatura sapiencial com en el món dels ritus i sagraments... Hem sentit dir, per exemple:. Per a nosaltres (els catòlics) la presència eucarística és real, en canvi per a ells (m'estalvio els qualificatius) és simbòlica... Aquesta és una manera de parlar que demostra allò que se'n diu regar fora de test... ¿Realment sabem de què estem parlant quan parlem de les coses i de la vida de l'esperit? En el fons, certa manera de parlar, demostra que no som capaços de viure ni de celebrar l'eternitat en el temps, i que diem per dir, sense saber quina cosa estem contemplant.

Panikkar diria: Tot això demana saviesa. Però, què ha passat? Ha passat que aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l'Orient com a l'Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat, i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d'investigar i d'ensenyar. La noble dama presonera fou exaltada com a reina de les ciències, però es trobava en una situació encara més encongida que la d'una reina constitucional. Només podia signar el que li presentaven.

És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s'hi oposaren. Panikkar.

Només la saviesa i no, solament, el coneixement de la semàntica pròpia d'un país, ens pot fer entendre les paraules dels textos fundacionals. El llenguatge simbòlic és el llenguatge dels savis.

Ara bé. Panikkar diu que la saviesa és fruit de la puresa de cor. I Emerson, al seu torn, diu que la capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter; és a dir, de l'amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minva.