4 – BRINS DE PARAULA

HUMANS

Humans tanmateix, va emfasitzar el P. Llimona Sí, humans i fins el final, però, per això mateix, divins i terrenals alhora. Aquesta és la realitat que Panikkar va voler posar de relleu i que va anomenar: Trinitat cosmoteàndrica. Aquesta Trinitat al mateix temps que és un misteri insondable d'acord amb la tradició, és també l'experiència humana primordial.

Nosaltres, aquí, voldríem posar l'accent en l'experiència humana primordial.

Voldríem posar l'atenció en el següent: El dogma de la Trinitat que forma part central de la nostra religió ha passat de ser un concepte doctrinal de poca o cap utilitat practica en la vida dels creients, a ser el punt de referència fonamental a l'hora d'esbrinar a fons i en tota la seva amplitud aquella Realitat que dóna sentit a la nostra vida humana.

Panikkar entén que la Trinitat, abans de ser doctrina revelada, és experiència viscuda. I nosaltres afegim que, pel fet de ser “experiència viscuda” ha estat després “doctrina revelada”. Això fa plausible i lògic que, segons el mateix pensador, la creença en la Trinitat no sigui exclusiva d'una sola religió, la cristiana, sinó que és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador. Aquest pensament el repeteix més d'una vegada. Escoltem, doncs, una altra de les seves versions:

Un dels més grans desafiaments que haurà d'assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d'aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat. ¿Què ha significat la Trinitat fins ara en la vida espiritual de la majoria dels cristians? Amb prou feines se sap el que significa i, en conseqüència, no se li troba una aplicació a la vida personal. I, malgrat tot, la visió trinitària de la realitat és una constant de la humanitat que, implícitament o explícitament, es troba pràcticament en totes les cultures. Ha estat una certa concepció elitista i autosuficient de la Trinitat cristiana la que ha imposat la idea del monopoli cristià sobre la Trinitat i ha acabat reduint-la a un malabarisme intel·lectual... La Realitat mateixa és trinitària.

Així doncs, la intuïció de Panikkar sobre la Trinitat no es limita a la Trinitat immanent, sinó que implica també la que anomena Trinitat econòmica (1) o radical. Amb altres paraules: Quan Panikkar parla de la Trinitat, no parla solament de Pare, Fill i Esperit Sant, sinó que parla també de Déu, Home i Cosmos, i que anomena Trinitat cosmoteàndrica. Així ho comenta el mateix autor: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

(1) - (La paraula economia en el món eclesiàstic no fa referència al diner, sinó al pla de salvació portat a terme per Déu; a l'acció de Déu envers la humanitat).

Però, deixem ara l'aspecte trinitari de la Realitat i posem atenció en l'Home, ja que som humans i és des de la nostra humanitat que diem, pensem i volem conèixer les coses que ens envolten i tenen una incidència propera o llunyana en les nostres vides.

Es pot estudiar l'home com a “objecte d'observació”. Això ho fa la ciència: la biologia, la psicologia... per exemple. I n'obté uns coneixements particulars molt importants sens dubte.

Però, en un nivell més alt de consciència o de coneixement que neix de l'experiència personal i no tant de l'estudi; més de la fe que del raonament, l'home és converteix en un misteri. Però, un misteri que ens toca molt de prop. Grans pensadors han intuït aquesta dimensió profunda de l'home. L'home supera infinitament l'home, va dir Pascal.

I, amb el seu llenguatge peculiar, Jaspers també ens diu: En realitat, l'home té accés a si mateix d'una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d'una llibertat inaccessible a tota recerca. En un cas parlem de l'home com a objecte, en l'altre cas, d'allò no objectiu que és l'home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix. Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic.

Seguim escoltant Jaspers: El fet de saber coses sobre l'home és certament d'enorme importància per a nosaltres que som homes... Aristòtil va arribar a dir que l'home és la mesura de totes les coses.

La pregunta és si l'home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d'ell se sap. O bé si, per damunt d'això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que, no obstant això, li és present com a indefugible possibilitat.

I segueix més endavant: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Què vol dir això? Vol dir que no ens hem creat nosaltres mateixos...

Panikkar és un altre pensador que ens parla de les profunditats de l'home i de la seva realitat indefugible: Malgrat que estem balbucejant sobre l'últim misteri de la Realitat, som homes que, com ja va formular Protàgoras, no podem escapar-nos de la dimensió humana, companya fidel o infidel de tota aventura, per mística que sigui. Sant Agustí intueix el misteri de l'home d'una manera semblant quan diu: Anem on anem, vulguem ascendir o ens vingui de gust escudar-nos, allí no solament hi ha Déu, sinó també nosaltres mateixos.

I Panikkar acaba aquesta reflexió dient: Ja no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel o d'Ismael, volem ser Fills de l'Home. Recordem que aquest és el títol que Jesús es donava a si mateix: El Fill de l'Home. Només des de l'Home podem submergir-nos en les profunditats de la vida.

Les paraules d'un altre gran pensador: C.G.Jung poden complementar molt bé aquestes reflexions:... Les universitats han deixat d'actuar com a fonts de llum. La gent està saciada de l'especialització científica i de l'intel·lectualisme racionalista. Vol oir paraules sobre una veritat que no estrenyi sinó que amplii, que no enfosqueixi sinó que il·lumini, que no rellisqui sobre un com l'aigua sinó que penetri commovedora fins la medul·la dels ossos... Ens volem trobar en la terra dels homes que comença més enllà dels límits acadèmics... La gent del món, va dir Gu De, va perdre les arrels i va agafar les copes...

És veritat: ens quedem en les formes i hem deixat el contingut essencial. Anem saltironant per les branques com els ocellets i desconeixem les arrels que donen vida i forma a les branques... I, d'aquesta manera, no sabem si les branques (les formes) provenen de “l'arbre de la vida” o de l'arbre que hem creat nosaltres amb les nostres cabòries i especulacions.

Continuem amb Jung: Diu Pau: “Perquè ara no visc, sinó que Crist viu en mi”. El símbol “Crist” és, com “Fill de l'Home”, una anàloga experiència psíquica d'una essència espiritual superior en figura humana, que neix invisiblement en l'individu. Tot allò que anem vivint ara, és una etapa en el procés de desenvolupament d'una més alta consciència humana que es troba en camí vers metes desconegudes...

Acabem amb paraules de Panikkar: Definim l'espiritualitat com una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana... podríem dir que consisteix en l'actitud bàsica de l'home respecte a la seva fi última.

En el fons, allò que se'ns demana és una actitud. I aquesta actitud no és la d'obeir en el sentit vulgar de la paraula, sinó que és una actitud de responsabilitat. Responsabilitat en el sentit de respondre lliurement. Nietzsche resumeix molt bé en què consisteix la tal actitud dient: Lliures en l'absoluta necessitat més amorosa. La fe i la nostra vida és una resposta en la llibertat.

És aquesta dimensió desconeguda de l'home la que intentem esbrinar una mica...