7
– BRINS DE PARAULA
La
fe és un do que hem rebut. Tothom participa d'aquest do. Forma part
de la naturalesa... És
un constituent existencial de l'home, diu
Panikkar. I segueix dient: Tot
home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot
home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. La
fe és també un coneixement. Un coneixement que, en un estat més
alt de consciència, passa de reflexió a intuïció.
Tant
de la fe com de Déu sovint en tenim idees equivocades. Confonem la
fe amb les creences. Sentim dir, per exemple, frases com: he perdut
la fe, no tinc fe... cosa que no té sentit. Les creences sí que es
poden perdre o es poden abandonar. En tot cas el que es pot dir és
que de la fe, sovint no en som prou conscients.
Podem
guiar el nostre pensament i els nostres desigs d'acord amb la fe o
amb la sola raó o amb els sentits. Això depèn de nosaltres. N'hi
ha que tota la vida es guien pels sentits. El qui decideix guiar-se
per la fe, no deixa ni anul·la la raó ni els sentis, però, és la
fe la que dirigeix el pensament i la voluntat. Escollir una cosa o
l'altra depèn del grau de consciència de cadascú.
L'acte
de fe és una resposta lliure a l'alè
vital
que ens anima i que és l'expressió de la vida que hem rebut.
Desenvolupar aquests energia, que està com en diposit en
l'inconscient, depèn de cada un. Els antics escolàstics parlaven de
la potencia
obediencial
que és la l'apertura i la capacitat que tots tenim per respondre al
do de Déu.
Però
és un do concedit de tal manera que no coacciona la voluntat de
l'ésser humà. Tenir fe és acceptar i desitjar la vida com ho fa un
infant. Per això Jesús va dir als seus deixebles: Qui
no acull el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas,
no
gaudirà de la vida en plenitud.
Mc
10,15.
L'infant pren i accepta la vida com allò evident. Pregunta el per
què de les coses, però no pregunta el per què de la vida.
Preguntar
si existeix Déu o no existeix és superflu. La
fe no té objecte, diu
Panikkar. Si
la fe tingués un objecte seria ideologia, un fruit del pensament. I
segueix dient: La
divinitat no és pensable ni s'adiu a un nom. El silenci és la
nostra única actitud. La mateixa paraula: Déu no és necessària.
La
paraula Déu és un símbol de la Realitat que està més enllà de
la nostra comprensió i de la qual, no obstant això, hem rebut la
vida.
Aquest
silenci del qual ens parla Panikkar no és el mateix que
l'agnosticisme...
La
decisió lliure del qui creu, sempre és una resposta al dinamisme
interior que és part de la naturalesa que ha rebut tot home. Aquesta
naturalesa és una energia que es va desplegant, emergint, estenent,
engrandint, d'acord amb la fidelitat del creient. La tasca de l'home
aquí a la terra és ser
fidel
al do rebut. El poble de Déu, diu Isaïes, és
el poble que guarda la fidelitat. Is
26,2.
La
vida que hem rebut té unes potencialitats, unes possibilitats que,
si l'home les alimenta, creixen i arriben a la seva maduresa i a la
seva plenitud. La fidelitat és també un do. La vida de l'home és
una resposta al do de la vida que hem rebut.
Som
éssers rebuts i ho som tota la vida. No és que un cop hem rebut la
vida ja som els amos absoluts de nosaltres mateixos, independents ja
de Déu. El do no deixa d'estar present en cada acte que fa l'home i
no solament en cada acte, sinó també en cada desig: És
Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat
com les vostres accions. Fl
2,13.
O
dit d'una altra manera: impulsa
tant el voler com el fer. No
solament són do de Déu les coses que fem, sinó també el desig de
fer-les.
D'acord
amb aquestes premisses el Mestre Eckhart aconsella que, en la vida de
l'esperit, el que ens ha de moure no és tant
fer
com deixar
fer.
L'energia
espiritual
forma par de l'ésser que hem rebut. I, aquesta energia és més gran
en qualitat del que nosaltres podem comprendre. L'actitud correcta
davant d'això és l'acceptació incondicional del do rebut. Actitud
que implica la presa de consciència d'una realitat que és anterior
a nosaltres, però que és dins nostre formant part de la nostra
naturalesa i que, des del seu lloc amagat, rebem la força i el desig
de viure i de fer coses.
Teilhard
de Chardin explica millor aquesta realitat espiritual quan refereix
la seva experiència:
...
Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida vaig prendre
la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves
ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més
íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar
confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo
m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen
superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi
mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en
mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja
no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè
ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria
als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on,
sortia el doll que goso anomenar la meva vida.
(El
subratllat és nostre).
Així
doncs, aquesta energia vital que ens ve de lluny i que s'escapa al
nostre control és la que, tanmateix, ens fa ser allò que som i ens
fa fer allò que fem, tot respectant la nostra llibertat.
Però,
escoltem també a Bergson que ens comenta aquest impuls que ens ve
del fons:
Els
grans homes de bé, i més específicament aquells que amb el seu
heroisme inventiu i senzill han obert nous camins a la virtut... per
més que estiguin en el punt culminant de l'evolució, són els qui
estan més a la vora dels orígens i tornen perceptible a la nostra
mirada l'impuls
que ve del fons.
Considerem atentament aquests homes, intentem experimentar
simpàticament allò que ells experimenten, si
és que volem penetrar per un acte de intuïció fins el principi
mateix de la vida. Per
a penetrar el misteri de les profunditats, a vegades fa falta aspirar
al cim. El foc que està en el centre de la terra només apareix al
cim dels volcans.
I
continua dient-nos Bergson: ... altres
cavaran, s'endinsaran més profundament... Sota aquestes alegries i
aquestes tristeses de la vida que poden en última instància
traduir-se en paraules, captaran quelcom que ja no té res en comú
amb la paraula: certs ritmes de vida i de respiració que són més
interiors a l'home que els seus sentiments més interiors.
Sabem
i acceptem que la naturalesa física segueix les normes que li han
estat imposades i mirem de respectar-les perquè ens hi juguem la
salut i la vida. En canvi, no tenim tan present que la naturalesa
espiritual també té unes normes i que, per inconsciència, sovint
en prescindim... però, llavors què passa? Que la
petita llavor que s'havia de convertir en un gran arbre que dóna
fruit, (Mt
13, 31-32.)
es
queda en un simple arbust... per no dir, en una mala herba: en el
jull que es barreja amb el blat. (Mt
13, 24-30).
És
cert que podem fer el que vulguem... però si trenquem el fil
umbilical que ens uneix amb Déu llavors l'energia vital que hem
rebut en potència no arribarà al seu complert desenvolupament, a la
plenitud de l'ésser. Ara bé, aquesta facultat d'escollir entre una
cosa o una altra, entre el bé i el mal, és un esbós de
llibertat... la plena
llibertat és referència a la transcendència.
És, per tant, adhesió al bé. Ser
home és llibertat i referència a Déu. Si estem segurs de la nostra
llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra
autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Jaspers.
La
veritable llibertat es consolida amb la plena adhesió al bé. Déu
és amor, Déu és llum,
diu l'Escriptura. 1Jo. La llibertat és la porta que dóna pas a la
vida. La paradoxa és la següent: L'home té llibertat per escollir
el mal i també el bé, però en el moment que es decanta pel mal,
deixa de ser lliure o més ben dit: perd la llibertat. La vertadera
llibertat fa possible l'existència entesa amb paràmetres
d'eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada