23 – I la veritat us farà lliures

UN ALTRE NIVELL DE CONSCIÈNCIA

Hi ha veus que pronostiquen que estem a les portes d'un grau més alt de consciència de la humanitat. Hom es pregunta si sempre és necessari “tocar fons” en el camí descendent del deixar-se portar per la inèrcia del mínim esforç, per poder gaudir, de nou, d'una consciència de nivell superior...

Sigui el que sigui, ja des d'ara, hem de saber prendre distàncies en relació als conceptes i raonaments que han format el nostre criteri durant anys i segles d'història religiosa i cultural...

El canvi radical pronosticat no és merament un canvi de formes externes, sinó un anar més enllà, més a fons, a fi de trobar el principi a partir del qual vivim, ens movem i som, i per a ser-hi fidels fins al final.

Dèiem que aquest nou naixement esperat i desitjat no serà cap novetat quan es presenti. En altres moments de la història ja s'ha viscut un nivell de consciència d'alta qualitat.

Però, encara que sigui repetir l'experiència espiritual del passat viscut per homes i dones de fe de gran qualitat espiritual, les formes amb les quals s'expressa la tal essència espiritual són diferents i es van enriquint en el curs de la història. Hem de saber apreciar les formes en el seu just valor, però amb llibertat i prudència, donant l'última paraula a Déu, ja que nosaltres sovint som incapaços de distingir el gra de la palla, segons ens ensenya la paràbola del blat i del jull. En aquesta paràbola, quan el servidors van suggerir a l'amo del camp que tragués la mala herba del sembrat, l'amo els va dir: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.

Hem de formar la consciència. No solament el cap. La consciència és el nucli de la personalitat. La consciència és llum i decisió alhora. Llum i decisió que, quan es deixa portar per la fe, penetra fins a tocar la realitat, sempre dins del context del misteri.

La Institució religiosa, encara que parli del misteri de la fe en l'eucaristia, per exemple, de fet, ha anul·lat el misteri quan ha localitzat en l'espai i en el temps, és a dir, en un lloc concret, la presència de l'Etern, el Crist de Déu. Amb categories d'espai i temps podem celebrar, però no identificar la presència de l'Etern, perquè la seva presència no depèn d'aquestes categories. El Crist no es pot posseir. Se'l pot estimar i es pot creure en ell, però no posseir-lo.

No podem abusar del llenguatge. Allò que en diem Revelació és una forma -en el temps i en l'espai i, per tant, visible i tangible- d'expressar la veu de Déu que ens crida i que és una realitat més enllà del concepte de Revelació i de la materialitat del llibre que la guarda. La veu de Déu només la pot sentir el creient dins de la seva consciència. El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1Co 2,15.

Això deuria ser el motiu que va portar Luter i els seus seguidors a editar la Bíblia sense notes doctrinals.

No hi ha intermediaris. Diu Panikkar: Déu no es pot localitzar amb cap instrument... No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos... La criatura és la mediació entre Déu i el no-res, va escriure Tomàs d'Aquino. Breument, ésser és ésser conjuntament. Això s'assembla a la paraula primordial: Jo-Tu de Martí Buber. En la paraula primordial quan es diu Jo també es diu Tu...

La presència de l'Etern només es pot veure i tocar amb els ulls de la fe. No amb els ulls de la carn. El regne de Déu no el veurem venir per aquí o per allà, perquè el regne de Déu és enmig o entre o dins nostre. És a dir en aquell lloc indefinible però real que només es pot pressentir per la fe; la seva existència i realitat no depèn de nosaltres. És més enllà de tota paraula que puguem dir, de tot lloc concret que puguem identificar... Ell és. I és amb una presència eterna més enllà de l'espai i del temps...

Si no tenim consciència del que fem ni del que celebrem, no som nosaltres els qui vivim. Són els altres o la tradició o la rutina o els interessos emmascarats els qui decideixen per nosaltres. Venim a ser objectes de desigs i d'interessos emmascarats i de la nostra pròpia peresa i desídia espiritual.

Conèixer amb la consciència és conèixer amb tot l'ésser.

Sempre serà bo escoltar les ensenyances del Mestre Eckhart que fa diferència entre el ser i el tenir. Escoltem-lo: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; més aviat hauria de meditar sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut en quant obres: sinó en quant som sants i posseïm l'ésser, en tant santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d'estar vetllant o de qualsevol cosa que sia. Aquells qui no tenen gran l'ésser, qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que s'ha dit que hom ha d'esmerçar tot el seu esforç en ser bo i no tant en allò que hom fa o en el caràcter de les obres, sinó en com és el fonament de les obres.